És difícil de sintetitzar en paraules el que suposa per un docent ensenyar a un grup d’alumnes de primer curs universitari els conceptes de COMUNICACIÓ, AUDIOVISUALS i EDUCACIÓ, sobretot, sabent que en els seus estudis no tornaran a practicar aquests conceptes. De vegades em plantejo si el programari és correcte, i any darrera any, vaig modificant objectius conceptuals sense variar els plantejaments metodològics i avaluatius.

Comptem amb 4 càmares digitals i trípodes, 4 estacions Imac que disposen de programari iMovie i una estació que envia la senyal del vídeo.

Des de la primera sessió fins a la tercera o quarta no acaben d’entendre quin és el meu objectiu fonamental: el descobriment d’un llenguatge ric i majestuós, el llenguatge de les imatges. Un llenguatge que és capaç de transmetre emocions, sentiments; que sovint no arriba a dalt del cervell ja que no deixem que s’endinsi en el nostre raonament; que pot semblar superficial però que té elements que són estudiats minuciosament pels professionals de la imatge.

Com puc plantejar en 30 hores aquests elements que s’empren en el món que ens envolta? El primer problema a traspassar és que entenguin la relació entre els tres conceptes. Que recordin la teoria de la Comunicació i els elements que la composen amb les seves regles i interferències. Que descobreixin que existeix un llenguatge no verbal que té com a elements els colors, la il·luminació, la composició dels protagonistes i el gran nombre d’elements que configuren el llenguatge audiovisual. Que recordin que som mestres, no sabaters ni publicistes, i que ens ha de preocupar en primera instància el procés d’ensenyament-aprenentatge dels nostres estudiants.
A poc a poc, m’endinso en el món del llenguatge audiovisual. Els deixo material escrit perquè llegeixin experiències realitzades a escoles, perquè sàpiguen què pensen els nostres professionals de l’educació sobre l’ús dels mitjans, perquè siguin coherents amb una manera de tractar els mitjans, però que sempre recordin que existeix el procés d'enseyament-aprenentatge. 

Així, es proposa de realitzar un vídeo didàctic on hi haurà un plantejament lineal escrit i una producció i muntatge de 3-5 minuts del mateix. Per ells aquestes 30 hores es converteixen en 40 o 45 hores de feina a classe ja que ens podem permetre fora de docència utilitzar l’aula que tenim a la seva disposició.

El que cada any em sorprèn és el final del quadrimestre. Em trobo amb estudiants que em diuen pel passadís: -Ara veig la televisió d’una altra manera! – El meu noi diu que sóc una pesada i no deixo veure la pel·lícula, que quines coses que dic, que no sóc llicenciada en comunicacions sinó mestra. I per què em sorprenc? És evident. Han aconseguit l’objectiu. Es plantegen les imatges com un contingut que ha estat codificat i que saben decodificar. Coneixen el codi que s’empra a la televisió i han arribat a racionalitzar el missatge malgrat continuï aportant emocions. 

No es tracta d’eliminar els sentiments. Tractem de saber per què es produeixen, per què aquest codi ens resulta tant emotiu i per què hem de saber ser crítics amb ell. El mestre ha de conèixer el codi que els seus futurs estudiants rebran des de la seva primera infància. Han de saber utilitzar-lo pels seus ensenyaments i han de saber produir aprenentatges.

Potser el més important, i que no ha variat durant els anys que sóc docent, és la metodologia. Sessions magistrals amb suport vídeo i text escrit per explicar els aspectes del llenguatge audiovisual i com l’educació els tracta, sobretot referent al seus mitjans com ara el vídeo i la televisió. Aquestes sessions es combinen amb anàlisi objectiu i subjectiu d’anuncis publicitaris, un per cada estudiant, i amb l’elaboració del vídeo didàctic.