La quotidianitat, el dia a dia a les escoles, ens mostra com a partir de la preadolescència, els nois i noies són “raptats” i se’ls sotmet a una formació paral·lela, més poderosa, més persuasiva que passa pel consum de productes i subproductes (signes, símbols, somnis, model, projectes) dels mitjans de comunicació. L’educació en la reflexió i l’esperança de construir éssers il·lustrats i autònoms s’esvaeixen. Aquest potent sistema educatiu dels grans mitjans de comunicació crea – no reflecteix- una societat que exalta allò que és fàcil, banal, famós, nou i divertit, que celebra valors barats i que s’obsessiona amb l’espectacle.

L’increment de la influència dels mitjans de comunicació, el seu domini sobre la societat, les conseqüències de la societat de la informació i els seus avenços tecnològics, suposen un canvi de civilització de límits imprecisos, però que són equiparables a la invenció de l’alfabet i superiors als de la invenció de la impremta. Aquests canvis, a diferència dels avenços dels darrers dos segles, no són de substitució sinó d’integració. No possibiliten fer el mateix més ràpid, sinó que permeten fer coses diferents de forma diferent.

Com deia recentment el professor Joan Ferrés, més d’un segle després del naixement de l’audiovisual continuem sense resoldre els dos problemes educatius que van sorgir amb la seva aparició. Primer, afrontar els efectes educatius o deseducatius del mitjà; i segon, incorporar el nou mitjà per actualitzar i millorar els processos d’educació i aprenentatge.

La tecnologia ha multiplicat els actors de la comunicació, de manera que les institucions educatives tenen avui la possibilitat, l’oportunitat de convertir-se en actors de comunicació, en mediadors en la comunicació. Això ens posa a les mans a les escoles, als docents, una gran responsabilitat i una gran eina d’intervenció. El món educatiu hauria d’entendre que un factor importantíssim per al seu futur és entendre definitivament que l’educació i els mitjans de comunicació no han de ser realitats separades, que resulta incomprensible la invisibilitat dels mitjans de comunicació a l’escola. 

El mitjans de comunicació avui en dia vertebren la societat, a diferència del que passava fa un temps, en el qual eren la política i la religió els elements vertebradors. Els mitjans de comunicació tenen una importància social enorme, clau, tant per al ciutadà, com per les forces polítiques i econòmiques.

Com hem pogut veure recentment, en tenir oportunitat de llegir diverses opinions sobre educació i comunicació, l’absència d’una Educació en Comunicació estructurada i obligatòria a les nostres escoles, s’excusa amb la saturació del currículum. Se’ns diu que una Educació en Comunicació amb cara i ulls encara parcialitzaria i fragmentaria més l’ensenyament. Aquesta justificació no l’entenem com a vàlida ni coherent després de fer una anàlisi de tot allò que ens envolta. Cal recordar que la UNESCO des del 1982 insisteix a demanar un reajustament de les prioritats educatives que afavoreixi la creació d’una consciència crítica dels ciutadans davant els mitjans de comunicació. Un reajustament de les prioritats educatives per tal de promoure entre els ciutadans una comprensió crítica del fenomen de la comunicació, un fenomen d’una influència cabdal en la configuració de les seves opinions, de les seves posicions crítiques i morals, i de la seva visió de la realitat i del món.

Les experiències d’Educació en Comunicació impulsades des de la voluntat individual de determinats professors i professores, que conformen un bagatge summament ric i innovador en el nostre panorama educatiu, es caracteritzen per una alta dosi d’interdisciplinarietat, on hi tenen cabuda diferents matèries, la qual cosa pot ser un aspecte a tenir en compte en aquest reajustament proposat per la UNESCO.

Només des de la mandra, la irresponsabilitat ètica o el burocratisme corporativista es pot entendre l’oposició d’alguns a l’Educació en Comunicació; perquè una Educació en Comunicació seriosa significa desenvolupar la competència comunicativa dels alumnes, competència comunicativa i cultural que vol dir saber interpretar i produir productes comunicatius, saber desxifrar i crear missatges en els nous llenguatges que presideixen aquest segle.

L’estela de les experiències en Educació en Comunicació ens presenta un panorama educatiu que potencia la motivació i que fomenta la participació i el sentit crític. Les activitats en Educació en Comunicació dutes a terme, convenientment valorades i avaluades, contribueixen a desenvolupar la imaginació i el llenguatge, a facilitar la comprensió i el record de continguts, a desenvolupar les habilitats expressives, visuals i espacials dels alumnes. Unes activitats d’Educació en Comunicació que guanyen per golejada metodològica i conceptual a moltes activitats mecàniques, decimonòniques que apliquem diàriament als nostres centres, de manera rutinària.

La necessitat de l’Educació en Comunicació comença per dotar els alumnes d’uns principis ètics davant els mitjans; segueix per formar aquests alumnes en els nous llenguatges i en les habilitats comunicatives; i acaba en els atractius pedagògics que conté l’Educació en Comunicació. La negació de la implantació rigorosa de l’Educació en Comunicació argumentant que cal una perspectiva més global o una innovació general en el món educatiu és tirar pilotes fora, és seure esperant Godot... Resulta més procedent –entenem- actuar, proposar, experimentar, caminar. El que cal és fer servir l’Educació en Comunicació com ariet que ens faci arribar a un escenari per repensar l’educació i permetre millors maneres d’ensenyar.

Recentment, una alumna meva –molt brillant, per cert- em deia, després d’una classe de Filosofia, tot parlant del Mite de la Caverna, que el pitjor del relat de Plató no són els homes que romanen tota la vida a l’interior de la caverna veient les ombres i creient sincerament que allò és la realitat. El pitjor, el més lamentable és l’actitud d’aquells que coneixent el camí de l’exterior, de la llum; per comoditat, per conformisme, per por, prefereixen no iniciar la dura ascensió, per un pedregós camí cap a la sortida; i s’estimen més quedar-se tota la vida dins la penombra, dins les profunditats de la caverna.