El Seminari d’Educació en Comunicació organitzat per l’ICE de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració d’AulaMèdia, desenvolupat durant els mesos de gener, febrer i març de 2005, al Centre Internacional de Premsa de Barcelona, ha estat un espai per a la reflexió sobre l’estat actual de l’Educació en Comunicació. Ha estat també una ocasió per al debat, per a l’intercanvi d’idees, dinàmiques i experiències amb educadors, comunicadors i estudiants per tal d’intentar construir claus per situar-nos: la nostra societat canvia, evoluciona i es fa més complexa d’una manera molt accelerada. Cada cop tenim menys temps i capacitat per assimilar els canvis comunicatius. L’Educació en Comunicació és un dels pocs instruments de que disposem per orientar-nos, per intentar que la ciutadania pugui disposar d’uns nivells de responsabilitat, consciència crítica i autonomia davant els mitjans de comunicació. En aquest sentit, detectem però, una manca d’interès des dels poders públics.

El conjunt d’idees, debats, reivindicacions i aportacions teòriques d’aquest Seminari per a l’Educació en Comunicació que s’han debatut, el podem sintetitzar en les següents conclusions:

- Els aprenentatges en Educació en Comunicació presenten unes virtuts que a la vista de l’actual panorama de penúria en la innovació educativa caldria tenir molt presents:

- Els seus mètodes són absolutament interdisciplinaris.
- Desenvolupa la imaginació, el llenguatge i la capacitat d’estructurar-se dels alumnes.
- Promou el coneixement dels nous llenguatges i de les noves formes comunicatives.
- Promou el gust per la pregunta i la crítica, per descobrir i reinterpretar què és l’essència mateixa de la dinàmica educativa
- Amplia les capacitats expositives i de raonament.
- Aconsegueix un assoliment més perdurable dels coneixements que s’adquireixen.
- Dota l’alumnat d’uns principis ètics i de capacitat de reflexió. Fa que tinguin els ulls més oberts.

- Es fa imprescindible en la nostra societat del coneixement i de la informació establir mecanismes, fórmules d’anàlisi crítica de la comunicació, observar i analitzar  els models de vida que planteja, les actituds personals i socials que promociona, la ideologia que destil·la. Cal estudiar en profunditat els significats ocults dels missatges i tot allò que es situa fora del quadre comunicatiu.

- El debat, la crítica, el comentari d’una producció comunicativa en el marc d’un grup-classe esdevé una pràctica insubstituïble per reorganitzar la representació interna d’aquesta producció i aprofundir en el seu anàlisi.

- El CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) ha fet avançar la conscienciació, el debat social sobre la transcendència de la comunicació al nostre país. Iniciatives com el Llibre Blanc: l’Educació en l’entorn audiovisual; l’obra Com veure la TV? o el concurs El CAC a l’escola, són veritables punts de referència per seguir avançant. Al mateix temps, cal considerar que es fa urgent que el CAC tingui més poder d’intervenció en el panorama comunicatiu actual, centri més els seus esforços i la seva atenció en els productes dirigits al públic i menys en controlar les quotes d’aparició de les opcions polítiques als mitjans de comunicació.

- La formació del professorat en Educació en Comunicació, la figura de l’educomunicador com a suport al professorat i l’assessorament en els centres educatius són peces clau en la implementació de l’Educació en Comunicació a les aules. En el camp comunicatiu la constitució de gabinets pedagògics en el CAC i en els mitjans de comunicació serien elements fonamentals per ajudar a vertebrar una comunicació més lligada a les necessitats socials.

- Els grans mitjans de comunicació tenen l’obligació d’educar en la comunicació i a tal efecte cal que estableixin ressorts per produir programes d’alfabetització mediàtica que vagin més enllà de la descripció del funcionament dels mitjans, és a dir, que desenvolupin l’anàlisi crítica de continguts. Cal també la creació de canals educatius que juntament amb l’acció educativa en comunicació als centres educatius i la col·laboració de les famílies permetin avançar per aconseguir a una ciutadania més autònoma i crítica.

- Constatem la insuficient difusió dels programes de formació en Educació en Comunicació des de les institucions corresponents, així com la imperiosa necessitat de materials, de propostes didàctiques en tota l’educació obligatòria, que gran part del professorat demana. 

- Cal redescobrir el cinema com un mitjà excepcionalment enriquidor per fer gaudir de la cultura audiovisual i educar en la imatge. L’educació cinematogràfica ens ensenya a tenir una mirada més culta i il·lustrada. La nostra forma de mirar és la nostra forma d’estar en el món. Cada vegada les imatges colonitzen més la nostra mirada, cada vegada veiem més coses però en mirem menys, cada vegada tenim una mirada menys conscient i serena, cal, doncs, articular, desplegar maneres d’educar el mirar.

- L’Educació en Comunicació i l’anàlisi crítica dels mitjans de comunicació han de tenir un temps-espai a l’ensenyament obligatori. Les competències bàsiques d’Educació en els Mitjans de Comunicació han de tenir un caràcter prescriptiu, han de ser contemplades com un coneixement específic en els currículms escolars obligatoris. Les necessitats socials i educatives han de ser prioritàries als condicionaments o obstacles burocràtics.

Barcelona, 16 de març de 2005