Tot seguit
es presenten unes consideracions que volen contribuir a iniciar una discussió
en el marc d’aquesta Taula per l’Educació en Comunicació.
Consideracions que necessitarien ser ampliades, enriquides o fins i tot
substituïdes per una reflexió més acurada al voltant
de la necessitat d’establir l’Educació en Comunicació.
Algunes raons per establir una Educació
en Comunicació
- En els inicis d’aquesta nova era que ens ha
tocat viure ja comencem a entreveure una sèrie de canvis que afecten
les estructures socials, econòmiques i culturals. Veiem amb preocupació
com l’accés a les tecnologies de la informació i de la comunicació
pot provocar desequilibris socials, creant una fractura social entre aquells
que tenen oportunitats d’accés i els que no les tenen. Democratitzar
l’accés a la informació i donar eines per a l’anàlisi
de la informació és un requisit fonamental per evitar l’analfabetisme
mediàtic, l’embrutiment cultural i les desigualtats futures.
- L’escola ha d’actuar de mediadora entre els
infants i joves per una banda, i els grans mitjans de comunicació
per una altra (perquè si no ho fa l’escola ningú no ho farà)
; i per tant requereix una orientació que li permeti ajudar els
escolars a tenir criteris ètics davant la informació, davant
els mitjans, a escollir i a valorar programes i productes multimèdia.
- La societat d’aquests inicis del segle XXI és
una societat enormement complexa. Però els grans mitjans de comunicació
ens transmeten consignes, visions simples de la realitat; ens transmeten
que la complexitat és un valor negatiu. Cal desmentir aquest missatge
i donar eines per entendre el món en tota la seva complexitat.
- Els qui ens dediquem des de fa temps a intentar
impartir una educació audiovisual i en el mitjans de comunicació,
observem amb preocupació com cada cop més els alumnes tendeixen
a justificar, a sacralitzar els missatges, els estereotips i la ideologia
dels mitjans de comunicació dominants, la qual cosa es contradiu
amb tenir una bona salut mental i intel.lectual
- Si l’escola assumeix el seu paper d’educadora
en els mitjans de comunicació tindrem alguna possibilitat per aconseguir
que la tecnologia pugui ser una eina transformadora. Tindrem alguna possibilitat
per establir les bases d’un model de societat de la informació que
tingui un contingut ideològic basat en l’ètica, la democràcia
i la participació.
L’Educació en Comunicació avui
Avui en dia l’Educació en Comunicació
no existeix en la gran majoria dels centres del nostre país. Si
es fa té un caràcter subaltern i accessori, i sempre per
voluntat d’un professor o professora, o d’un equip directiu aïllat.
Hi ha un document del Departament d’Ensenyament
que defineix les competències bàsiques en Educació
Audiovisual i arriba a dir, de manera molt encertada, que “l’educació
audiovisual és una competència bàsica que hauria de
tenir el mateix nivell que les competències instrumentals”. Després,
però, ens trobem, de manera sorprenent, que no tenim ni els recursos
ni el temps per desenvolupar l’Educació en Comunicació.
L’Educació en Comunicació, segons
el panorama actual, hauria de passar per dos camins absolutament estrets:
a) En forma de crèdits variables
de comunicació (amenaçats per la nova Llei de Qualitat de
l’Ensenyament, per cert), és a dir, aprenentatges optatius que no
fan tots els alumnes, que duren un trimestre i que no ofereixen, ni molt
menys, tots els centres.
b) En forma d’eix transversal. Els eixos
transversals foren una proposta de la LOGSE per treballar, tant a Primària
com a Secundària Obligatòria, diferents temes de forma transversal,
és a dir, interdisciplinar. Els temes dels eixos transversal són,
per exemple, l’educació per a la salut, l’educació vial,
l’educació ambiental o l’educació cívica. A molts
centres mai s’han dut a la pràctica els eixos transversals. En els
casos en que sí s’han treballat aquests eixos, l’educació
en comunicació s’ha impartit cada quatre o cinc anys, en el millors
dels casos.
És a dir, un panorama dominat per la dispersió,
la fragmentació o el no-res. Un panorama dominat per unes eines
que no ens serveixen.
Aquest ha estat el panorama ofert per la LOGSE
fins ara. Si la Llei de Qualitat de l’Ensenyament acabés per implantar-se,
la situació encara seria pitjor. Els qui ens dediquem a l’Educació
Audiovisual o en Comunicació, hauríem de passar a la clandestinitat.
L’autodenominada Llei de Qualitat, imposada pels sectors més conservadors
de la societat espanyola, no només no contempla sinó que
persegueix qualsevol intent de donar criteris ètics als ciutadans
davant dels mitjans, qualsevol aprenentatge que es plantegi l’anàlisi
crítica dels mitjans, qualsevol possibilitat de democratització
i participació en la informació.
No obstant això, cada cop són més
els sectors socials i les institucions que plantegen la necessitat de l’Educació
en Comunicació. Fa un any la UNESCO proposava la inclusió
de l’educació mediàtica als programes escolars. El Consell
de l’Audiovisual de Catalunya (organisme assessor del Govern de la Generalitat),
arran del seu projecte de redacció d’un Llibre Blanc sobre l’educació
a l’entorn audiovisual, sol.licita a les institucions educatives que l’Educació
en Comunicació s’inclogui en el currículum obligatori. Fins
i tot hi ha escoles que, per pròpia iniciativa, ja es coordinen
i uneixen recursos materials i humans per desenvolupar l’educació
en les tecnologies de la informació i la comunicació, com
per exemple el projecte Trams.
En què hauria de consistir una Educació
en Comunicació?
Sembla lògic pensar que per impartir una
Educació en Comunicació amb cara i ulls, cal estructurar-la,
fixar-la, donar-li una entitat pròpia, un temps propi en el currículum
obligatori.
Al meu entendre caldria la introducció
d’una matèria nova, vinculada provisionalment a les àrees
de Llengua, Ciències Socials, Tecnologia i Plàstica; que
tingués caràcter obligatori durant Primària i la Secundària
Obligatòria.
Quins continguts hauria d’incorporar una Educació
en Comunicació?
a) Un aprenentatge en el camp tècnic,
en el maneig d’aparells, en tots els estris que configuren la producció
de missatges.
b) Una educació en els conceptes,
en la història i en la configuració econòmica i política
dels mitjans dominadors.
c) Un aprenentatge en el llenguatge audiovisual,
radiofònic i de premsa.
d) Però, sobretot, caldria donar
elements i criteris als alumnes per conèixer en profunditat com
els afecta la comunicació mediàtica, com els influeix, com
incideix en la seva visió de la vida, en els seus valors, en les
seves actituds socials.
Qui impartiria aquestes aprenentatges?
És evident que al professorat actual li
cal formació en Educació en Comunicació. Però
això no ha de ser ni un obstacle ni una excusa per no introduir
l’Educació en Comunicació a curt termini. Després
d’un procés de formació no excessivament llarg, el professorat
de l’àrea de Ciències Socials (Història i Filosofia)
podria fer-se càrrec dels temes, blocs o crèdits que tinguessin
a veure amb l’anàlisi de l’estructura econòmica i política
dels mitjans de comunicació, amb els de la seva història
i, també, amb els aspectes ètics de la seva actuació
sobre la societat.
Des de l’àrea de Llengua es podrien assumir
els aspectes del llenguatge i els seus recursos, així com l’anàlisi
del discurs dels mitjans de comunicació. Mentre que des de les àrees
de Tecnologia i de Plàstica es podrien tirar endavant els aspectes
més tecnològics i de creació.
És indubtable que caldria resituar continguts
de diverses matèries, descarregar-los sobre la nova matèria
i fer neteja d’aprenentatges inservibles. I també caldria afegir
que, en el futur, seria desitjable crear des dels àmbits universitaris
de Periodisme i de Pedagogia la figura de l’educador en comunicació.
Tenim força experiències en Educació
en Comunicació. En els darrers anys professores i professors han
elaborat, han portat a la pràctica i han avaluat un volum d’aprenentatges
suficient per establir, com a mínim, un marc provisional de transició
cap a l’Educació en Comunicació.
Aquestes experiències (que van des de l’Educació
Infantil fins a la Secundària) són sumament variades i riques,
i apleguen els eixos centrals d’allò que hauria de ser una
Educació en Comunicació seriosa: aprenentatges tècnics;
coneixements sobre la història i l’estructura socioeconòmica
dels mitjans; educació en els seus llenguatges, i lectura
i anàlisis crítica dels seus discursos.
A la revista Guix del passat mes d’octubre es
plantejava aquesta fòrmula provisional, de transició,
fent servir el temps dels ja reduïts crèdits variables per
establir un trimestre obligatori d’Educació en Comunicació
en cadascun dels quatre cursos de l’ESO.
Però hauria de tractar-se d’un primer
pas. Caldria una presència més important de les tecnologies
de la informació i de la comunicació a l’escola. No podem
seguir anclats en aquesta paràlisi en el món escolar. A la
pedagogia catalana, com en altres àmbits del país, potser
ja li tocaria moure’s i innovar.
Cada cop hi ha una diferència més
gran entre el món dels joves fora de l’escola i l’experiència
a l’aula. Mentre les experiències socials, professionals i culturals
dels ciutadans s’han transformat de manera dràstica en els darrers
cinquanta anys, les escoles no s’han adaptat a aquest canvi. Les
escoles actuals serien fàcilment reconeixibles per un hipotètic
viatger del temps que vingués del segle XIX: en la manera com s’organitza
l’ensenyament, en els coneixements que es valoren i en bona part
dels continguts dels temaris. |