a) Els informatius. El producte no neix dins dels estudis de televisió, sinó a fora. Són els esdeveniments –les notícies– que passen arreu del món i al nostre país. La televisió fa arribar als nostres ulls allà on no arriben i ens permet escoltar el que diu la gent del nostres barris i de l’altra punta del planeta. Però cal que aquestes informacions les pensem, les contrastem, els donem voltes, aprofundim en els seu significat, coneguem el seu origen...

b) Els programes. Productes que sí neixen dins dels estudis. La seva missió ja no és informar d’allò que passa fora, sinó crear històries noves, inventades, proposar activitats, divertir...

Amb aquests productes, la televisió elabora la seva programació, que és tota la llista de programes que emet des que comença al matí fins a la nit, dia rera dia.

El mitjà de comunicació de masses més antic és la premsa, encara que els que més s’adeqüen al que hem dit són la ràdio i la televisió. Ja de bon començament, moltes persones van intuir-ne les immenses possibilitats polítiques, socials i econòmiques i, naturalment, no van dubtar d'aprofitar-se’n. Al voltant de cada mitjà de comunicació, ja des del seu origen es van crear uns fabulosos negocis basats en la producció i la venda dels missatges que produïen. Els poders polítics també van veure les enormes possibilitats de control i de direcció ideològiques que aquests mitjans posseïen i van decidir controlar-los.

Allò que haurien d'haver estat mitjans de comunicació es convertien en mitjans d'informació. D'aquesta forma s'assegurava que la ciutadania rebia els missatges que els controladors dels mitjans els interessava. La visió del món que es formen els receptors és la que decideixen els emissors.

Ara bé, tampoc no cal que siguem tan pessimistes. Sobretot, si estem disposats a passar a l'acció. Perquè hem de pensar que sense renunciar als missatges de les gran cadenes de ràdio i de televisió que ens proporcionen imatges espectaculars, també podem muntar les nostres pròpies comunicacions en el nostre centre educatiu; o col·laborar en les televisions que tenim més a prop, les locals o comarcals, com la que apareix a Darrere la pantalla.

Per exemple, si volguéssim fer una televisió a la nostra escola o institut els programes més adequats serien: un noticiari amb opinions dels i de les alumnes sobre els esdeveniments que s’expliquin; reportatges sobre aspectes de la vida escolar (experiències, visites, exposicions, treballs, etc.); entrevistes a persones relacionades amb el centre o el barri o poble; actuacions dels propis alumnes; debats, esdeveniments culturals o esportius, jocs, etc.

Aquest, però, és un dels gran problemes del model majoritari de televisió. Perquè hi ha força canals que dissenyen la seva programació per obtenir, de manera fàcil i ràpida, una gran audiència, i sacrifiquen la qualitat i l’interès per emetre uns programes que cridin molt l’atenció encara que siguin teleporqueria, faltin el respecte a les persones o vulnerin els principis ètics.

La televisió, que es va inventar per ser un servei públic, s’ha convertit, sobretot, en un negoci, on el client no és l’espectador sinó l’anunciant. Avui l’objectiu de les grans cadenes no és aconseguir la publicitat necessària per poder fer la programació que volen emetre, sinó aconseguir els programes que els permetin mantenir o augmentar el volum d’ingressos per publicitat que tenen; i això fa que la qualitat estigui sota mínims. 

Certament, la programació es dissenya estratègicament per inserir publicitat amb la màxima eficàcia i rendibilitat. Es decideixen els continguts, els horaris i la pròpia mecànica dels programes en funció de les necessitats i exigències de la indústria publicitària.

La televisió, però, té moltes possibilitats. Pot servir per educar-nos, per aprendre el llenguatge de les imatges, per saber interpretar millor el nostre món, per interactuar amb ella, per expressar-nos... tot depèn del seny i dels interessos de les persones que dirigeixin els canals de televisió. La millor manera de fer que les cadenes facin un tomb i millorin la seva qualitat i els seus objectius és sent nosaltres uns telespectadors més exigents, més crítics i, sobretot, cal que pensem que la televisió no és el melic del món...