Consultes diferents webs i truques per telèfon però no hi ha sort. El “Visa pour l’Image”, el 24è Festival Internacional de Fotoperiodisme, omple els hotels de Perpinyà. Tots estan plens, com a mínim els del centre!
Divendres. Després de donar moltes voltes amb el cotxe, i ja tard, arribeu a l’hotel, un hotel funcional de la perifèria de la ciutat. Al matí us esperen onze espais, alguns habilitats, expressament, per les exposicions fotogràfiques: antics convents i esglésies, antigues casernes i presons. En total més de 25 exposicions, amb centenars –milers?- de fotografies.
Una de les exposicions que et frapa –potser perquè és una de les primeres que veus- és la de tres fotògrafs grecs (Louisa Gouliamaki, Angelos Tzortzinis i Aris Messinis) que recull les protestes a Atenes contra les retallades econòmiques i socials que aquests darrers anys ha patit Grècia. Edificis cremant, brutalitat policial, manifestants amb pals, cascos i màscares antigas, policies entre flames…
Passejant pels carrers del barri vell de Perpinyà escoltes els gitanos parlar un català entranyable. Molta gent arreu, un munt de catalans del Sud visiten les exposicions del “Visa”. Algunes persones fotografien les fotos més impactants. Fotògrafs fotografiant fotografies… paradoxes! Llargues converses amb la Cristina sobre imatge, sobre la composició i el retoc fotogràfic, sobre l’estètica i l’ètica del blanc i negre.
Us atrau un reportatge sobre els abocadors de ferralla electrònica. Les fotografies de Stanley Greene ens mostren les condicions deplorables -tant humanes com mediambientals- del reciclatge electrònic a països com l’Índia, Nigèria, Pakistan o Xina. Al final de la introducció a l’expo, una frase fa reflexionar al visitant: “Després de veure aquest reportatge, no podreu tornar a mirar el vostre telèfon amb els mateixos ulls”.
Entre exposició i exposició feu alguna foto, pareu a descansar, a desconnectar, a fer un cafè o a sopar en una terrassa. Les samarretes dels cambrers, però, recorden constantment que a Perpinyà es celebra el “Visa pour l’Image”. Al dia següent hi torneu…
Us salteu un munt de retrats, però us atureu a mirar totes les exposicions sobre les minories: “Kurdistan. La còlera d’un poble sense dret” de Julien Goldstein. “Els Saami: caminat amb els rens” de l’Erika Larsen. “Austràlia autòctona: Terra d’orígens” d’Amy Toensing. Reportatges fotogràfics que ens apropen a pobles o a nacions amagades, desconegudes per la majoria de la gent.
El cap de setmana s’acaba, saturats d’impressions fotogràfiques en colors o en blanc i negre, agafeu el cotxe per tornar a Barcelona. De baixada la veu de l’Scott Matthews i la seva “Ballerina Lake” us acompanya un tros del camí.
“The perfect end holds a place very dear by her side”
Del cap de setmana et queda un sabor agredolç… per no haver pogut veure-ho tot, però també per haver gaudit de tot allò que has vist. Per l’autopista un sentiment et corprèn: què lluny està Perpinyà, però què propera l’has sentida aquest cop!
Quaranta-vuit hores més tard més d’un milió i mig de persones demanen la independència pels carrers de Barcelona.
Francesc-Josep Deó