Darrerament, s’escolten veus que em desconcerten, i que tanmateix agraïsc perquè m’obliguen a repensar qüestions fonamentals. Es pressuposa, per exemple, la manca de competència i de preparació audiovisual de mestres i professors. I s’aporta com a possible solució l’entrada a l’escola de pares, associacions, productores… per tal de suplir les mancances i el desconeixement dels docents. Ens hem de conformar amb impressions subjectives i parcials? O podem confiar que algú farà l’esforç de conèixer quin és realment l’estat de la qüestió? Fins i tot, amb les millors intencions (ai, les bones intencions!) es va alimentant el descrèdit del professorat i, de pas, de l’escola pública. I s’obri la porta a un pràctica que no és nova, que té nom: externalització. Nom i una llarga trajectòria en molts àmbits, tants que ni ens adonem. Si els mestres i professors no sabem “ensenyar-ho”, cal buscar algú de fora que (previ pagament?) ho “ensenye”. Tanmateix, si del que es tracta és d’educar la mirada, ¿el plantejament no hauria de ser un altre? Per exemple:
1. Activar un pla de formació real i unes condicions de realització adequades. Amb totes les col·laboracions “externes” que vulgueu. Enfortir el teixit escolar.
2. Dissenyar l’accés dels titulats en matèria audiovisual a l’ensenyament secundari. ¿Cal recordar que la Universitat de València fou pionera en la introducció d’estudis relacionats amb la cultura i la comunicació audiovisual? ¿Cal recordar que aquesta Comunitat fou pionera en la introducció de l’educació audiovisual en secundària?
3. Actualitzar els materials i recursos d’anàlisi i de producció existents, i crear-ne de nous.
Fins i tot, es podria fer un pas endavant. ¿Tan extravagant resultaria que, en la societat anomenada de la comunicació, s’introduira una assignatura obligatòria d’educació audiovisual i mediàtica en algun dels quatre cursos de l’educació secundària obligatòria?
Pilar Alfonso Escuder
IES Doctor Faustí Barberà (Alaquàs)
(Article originalment publicat a 400 colps)
