La omnipresència dels mitjans de comunicació i les tecnologies de la informació ocasiona que visquem, immersos en un oceà de pantalles i imatges, les quals consumim diàriament de manera sovint irreflexiva. Les noves tecnologies augmenten les possibilitats d’aprenentatge, però també la desprotecció dels infants davant missatges seductors però potencialment falsos o manipuladors. En paraules d’Eisenstein (1) “el llenguatge audiovisual mobilitza la sensibilitat abans que l’intel·lecte i opera de la imatge a l’emoció i de l’emoció a la idea”. Això converteix les imatges en un recurs fàcil per a les estratègies de màrqueting d’empreses, institucions i ONGs, que les utilitzen per modificar en el seu benefici actituds i comportaments. La sobrexposició a la informació visual sense criteris per destriar-la pot conduir els més vulnerables a una autèntica infoxicació.
A causa d’aquest potencial manipulador de les imatges, la societat, les famílies i per descomptat, l’escola, haurien de plantejar-se la necessitat d’una alfabetització mediàtica d’infants i joves que prioritzi la creació i anàlisi crítica dels continguts audiovisuals, la qual els capaciti per destriar la informació valuosa d’aquella que no ho és tant.
A dia d’avui, l’educació audiovisual constitueix un tema transversal al currículum de l’educació Primària del nostre país, ja que està integrada (bàsicament) dintre tres competències: la de l’àmbit digital, la de l’àmbit artístic i la de l’àmbit lingüístic. Això no és desfavorable, ja que afavoreix tant la interdisciplinarietat com el treball en xarxa. Malgrat això, el professorat es troba amb diversos obstacles a l’hora de transmetre formació en aquest àmbit, com ara la manca de cultura col·laborativa entre els docents i un currículum poc flexible, amb un enfocament disciplinar que dificulta el desenvolupament de projectes audiovisuals a l’aula. A més, per una qüestió generacional és habitual que el professorat presenti carències en el coneixement de les noves tecnologies, enfrontat a nens i nenes nadius digitals els quals viuen experiències d’aprenentatge més actuals i atractives fora que dintre de l’escola.
Per tot això, resulta urgent i imprescindible que el professorat rebi formació adequada en aquests temes, per tal que pugui contribuir veritablement a l’alfabetització audiovisual dels infants (l’educació en mitjans, l’educació amb mitjans i l’educació per a mitjans). En aquest sentit, l’administració ha de convertir-se en un agent motivador i capacitador, però sovint les seves propostes són insuficients.
Tot i que la manca d’experiència i formació entre el professorat és clau, resulta encara més important superar l’actitud passiva o la por d’alguns docents respecte a l’alfabetització audiovisual i les TIC. Els mestres han de convertir-se en agents auto-motivadors en aquest àrea, i una bona manera d’aconseguir-ho és a través de la cerca de concursos, de trobades docents, de formació permanent o de publicació d’experiències.
En tercer lloc, cal que la mestra o el mestre es disposi a superar les pràctiques pedagògiques tradicionals i apliqui les innovacions validades. Amb l’entrada de les noves tecnologies a l’aula, és inevitable que el model docent es desplaci des d’una dependència més o menys forta del docent, cap a l’autodirecció de l’alumnat, tot proveint el primer les eines i els criteris que ajudin a “aprendre a aprendre” al segon. A més, el docent s’haurà de plantejar contínuament què estan aprenent els nens i les nenes a l’escola i si els hi serveix per alguna cosa o si té alguna ressonància en les seves vides.
Però des de fa molts anys sabem que, l’alfabetització audiovisual a les aules de primària consisteix en pràctiques aïllades les quals depenen de la bona voluntat i l’entusiasme del docent. Serem capaços de revertir aquesta situació?
Mati Balsera Romero
Dissenyadora gràfica i mestra de Primària
especialitzada en Tecnologies Digitals
(1) Sergei M. Eisenstein, Moscú, 1898-1948, director de “El cuirassat Potemkin”, “Octubre” e “Ivan, el Terrible”.