Ja fa uns quants anys que el concepte d’educació mediàtica o educació en comunicació ha començat a prendre una gran rellevància gràcies tant a l’impuls d’organitzacions socials i polítiques com als esforços incommensurables de grups de docents. En tot cas, tots han fet una aposta pel desenvolupament d’una capacitació mediàtica de la societat en general, que vagi més enllà del simple consumisme mediàtic que vivim avui.
Les pantalles, això és ben clar, han canviat i aquesta divergència de formats de presentació i, per tant, de consum, ja fa temps que reclama un espai en què es presenti la realitat tal com és. Ni tots els productes són fenomenals i meravellosos ni les persones que els consumeixen són conscients de com consumir-los. És per això que el primer handicap que té aquesta aposta és posar en valor la necessitat d’una qualificació i capacitació en el consum. Avui llegim que els mitjans han pres el poder en els nostres espais de vida social, educativa, política, etc… però siguem realistes: ¿això no deu venir per una falta d’interès a negar-se a consumir continguts que no aporten res perquè és més fàcil deixar-se portar per la massa que no pas anar-hi en contra?
En els plans educatius de les diverses etapes, l’educació mediàtica es va introduint de forma tímida, mentre que hauria de tenir un pes específic igual que altres continguts. Confonem educació mediàtica amb aprenentatge tecnològic, quan són diametralment oposades. Per tant, afinar el punt de mira des de petits és bàsic. Des del meu punt de vista, la incorporació dels recursos mediàtics des de la infantesa promourà un públic consumidor crític (aquest aspecte que tant s’està reclamant que els alumnes adquireixin des que vam començar a parlar de competències).
Però, clar, això ens porta a una altra pregunta: aquesta formació crítica en el consum de mitjans no ve mediatitzada pel sistema de valors, creences i nivell ètic i moral del formador? En conseqüència, crec que caiem en una divergència de pensament, davant la necessitat d’una formació crítica i objectiva, la qüestió de si qui la porta a terme realment la fa des del seu jo personal o des d’allò socialment acceptat. Per tant, el primer pas serà establir què és allò que determina un pensament crític en el consum i educació mediàtica acceptada per tothom a nivell mundial, i posteriorment seure’ns a dissenyar una formació conforme amb el moment actual.
Verónica Marín Díaz
Directora de la Revista EDMETIC
Universidad de Córdoba