L’alfabetització en la societats occidentals ha passat per l’ensenyament de la lectura i de l’escriptura, però, cada vegada més es fa necessària una alfabetització complementària en tecnologia. Vivim envoltats d’aparells i de tecles que hem de prémer, segons com, per a obtenir una resposta o altra de l’aparell que volem utilitzar. El control de la tecnologia ens permet accedir a més informació, igual que l’aprenentatge de l’alfabet ens ha portat a relacionar lletres i sons i a la formació de paraules, que col·locades convenientment esdevenien frases i, fins i tot, textos.
La lectura ha estat el mitjà perquè l’alumnat, a l’escola, aprenguera a interpretar els missatges de la comunicació habitual i es posicionara críticament respecte al contingut del missatge. Què haurem de fer, doncs, amb la tecnologia? Prémer els botons és el primer pas, un dels objectius a aconseguir; però la tasca principal de la nostra escola, en aquest sentit, hauria de ser, ho és en les societats democràtiques, desenvolupar la capacitat crítica de la ciutadania.
I, mentrestant, què fan les institucions valencianes per donar una resposta coherent a les demandes audiovisuals de la societat dins l’educació obligatòria?
L’actual normativa entrebanca, per exemple, les possibilitats que l’alumnat estudie l’optativa de Comunicació audiovisual, fora del primer curs de l’ESO si l’organigrama del centre ho permet. Per tant, fins ara, diríem que ben poc. Potser oblida, com recull AulaMèdia en paraules de Xavier Breil, que “oblidar-se de l’Educació en Comunicació, oblidar-se de la necessitat d’ensenyar a tenir una mirada crítica davant les pantalles resulta tant greu com si només s’ensenyés a sumar i a multiplicar; i no a restar i dividir. En realitat, el nostre sistema educatiu només fa la meitat de la seva feina”. Breil alerta, a més, sobre el fet que representa quedar endarrerits ara que diferents països d’Europa o bé ja implementen l’educació mediàtica o bé es preparen per aplicar-la molt aviat a l’escola obligatòria.
I, mentrestant, què en pensa fer la nostra administració educativa al respecte?
Apostarà decididament per l’educació en mitjans de comunicació perquè els nostres escolars (que consumeixen més pantalles que textos escrits) tinguen la formació adient i suficient per suportar tantes hores de contemplació mediàtica?
Tornarà a permetre que es puga cursar, per exemple, l’optativa de Comunicació audiovisual en qualsevol dels nivells educatius i en qualsevol curs de la Secundària?
Mirarà, de nou, només des del cantó econòmic i s’escaquejarà d’una obligació que els pertocaria?
El ben cert és que, en el cas de l’administració valenciana, ja ens ha donat mostres que no li importa excessivament la capacitat crítica dels espectadors valencians. No li ha preocupat massa la qualitat de la televisió pública, ha limitat les possibilitats d’elecció de canal dels usuaris valencians (cas del tancament dels repetidors de TV3 i del Canal 33) o ha recurtat el grau d’optativitat en l’ESO.
Aleshores què ens queda?
Valencià: llengua i imatge
Francesc López