Una forma de comprendre el món comunicatiu és entrar en contacte directe amb els mitjans de comunicació i amb les seves rutines de producció. Això es fa inviable quan pensem en l’accés de l’alumnat als centres de producció de televisió estatal o autonòmiques. Per tant, aquesta aproximació l’hem de buscar en el mateix ecosistema social que ocupa l’escola, és a dir, l’ecosistema local. […] Les característiques pròpies de les televisions locals: l’àmbit geogràfic de cobertura, la proximitat física, la possibilitat d’accés al mitjà, l’interès mediàtic per tot allò que pertany a l’àmbit local i la funció social comunitària que tenen poden resultar una eina molt útil per tal d’educar audiovisualment l’alumnat.
Per tant, els centres docents, com a entitats actives de l’entramat sociocultural del municipi o la comarca, han de tenir un espai en el medi social de comunicació, com és la televisió local. Aquest espai estarà determinat per la voluntat o capacitat de generar informació per part de l’escola o l’institut. A partir d’aquesta premissa, es poden buscar formes de col·laboració amb la televisió local per poder desenvolupar diversos tipus d’activitats.
Una de les primeres propostes, amb finalitats didàctiques, per aproximar les televisions locals i l’escola la va fer Federico Fernández Díez (1987). Per treballar l’educació en els centres docents, amb col·laboració de les televisions locals, proposava tres línies d’actuació:
“Existeixen actualment objectius educatius, no estrictament curricular, en els quals la televisió local pot intervenir.
– Anàlisi dels missatges massius. Descobrir les seves formes de manipulació, treure partit de les seves informacions i adoptar un esperit crític.
– Ensenyament del llenguatge audiovisual, comprendre les tècniques que utilitzen i conèixer les fórmules d’organització dels missatges.
– Aprenentatge de l’ús dels mitjans per a l’expressió personal, com a mitjà de creació i desmitificació.” (Federico Fernández Díez (1987). “Televisión local y escuela” Vídeo Popular, número 23. Barcelona).
Com a complement a aquestes propostes, Federico Fernández proposava també que les televisions locals posessin a disposició dels centres docents els bancs d’imatges de què disposen, ja que recullen “les característiques del l’entorn immediat”. […] Les seves propostes no només continuen sent vàlides, sinó que prenen més sentit que mai.
Posteriorment, altres autors han afegit més motius perquè es doni aquesta aproximació i utilització de les televisions locals amb finalitats educatives.
“En no estar subjecta a les estrictes necessitats comercials, la televisió local és un mitjà idoni per al foment de la creació audiovisual i per estimular la participació no professional al mitjà televisiu. Precisament per no estar subjecta a aquests imperatius comercials i professionals la televisió local es pot constituir en catalitzador del sistema educatiu i cultural de les localitats, aspectes que, per desgràcia no reben l’atenció que es mereixen a les televisions convencionals.” (Pere Oriol Costa, José Manuel Pérez Tornero i José Martínez Abadia (1992). Realitat i perspectives de la televisió local. Barcelona).
Aquestes potencialitats que tenen les televisions locals, que actualment aprofiten molts estudiants de les facultats de Ciències de la Comunicació i joves fascinats pel mitjà, s’apropen cada vegada més a joves d’altres edats. La pregunta és: com convertir en educativa aquesta fascinació per la tecnologia? Algunes experiències de col·laboració entre televisions locals i centres docents -o en el camp de l’educació no formal- realitzades als barris de Barcelona, i també en altres ciutats i pobles dels Països Catalans ens mostren camins per desenvolupar les possibilitats didàctiques d’aquest tipus de televisions.
Francesc-Josep Deó
Fragment (4) del capítol “Ecosistema comunicatiu local i educació”
del llibre Educació i Televisió Local
Publicat per Mitjans i la Fundació Jaume Bofill
Barcelona, 2000