Una experiència escolar
Unes de les satisfaccions més grans que pot tenir un professor és que el teu alumnat s’implique en un projecte i el faça seu. Des que impartesc l’assignatura, ja fa anys, “valencià, llengua i imatge” en 1r de batxillerat, i comunicació audiovisual en 1r d’ESO, un dels objectius -per a mi el principal- és que acaben el curs amb una “mirada crítica” mitjançant els textos, tot i entenent el text com una unitat de significat, tant escrit com visual.
Casualitats de la vida, sóc un admirador de l’obra d’Albert Sánchez Pinyol i vaig tenir el plaer de conèixer-lo l’any 2006, en la presentació d’un dels seus llibres, “Pandora al Congo”, a la meua ciutat, Sueca, i a la casa d’un dels personatges més il·lustres de la nostra cultura, Joan Fuster.
“Només digues si encara m’estimes”
Anys després, quan es publicà el llibre “Tretze tristos tràngols”, vaig proposar al meu alumnat de 1r de batxillerat que férem una versió “suecana” d’un dels seus contes. Primer llegírem tota la seua obra i decidírem quin podíem realitzar. Tots i totes teníem clar que el conte havia de ser “Només digues si encara m’estimes”. Recorde que fou el curs 2008-2009 i ens estimulà la imaginació (com dia l’Albert al seu llibre), i a més tot el grup s’implicà, amb la lectura, amb el guió. Amb pocs recursos al nostre abast, però amb molt d’entusiasme, començàrem el projecte que fou un repte per a tothom i que ha estat un punt de partida per a les noves generacions que els han seguit i els serveix d’exemple.
Treballàrem tots els aspectes tècnics, com la localització (una casa antiga ben conservada), personatges (calia fer una tria que tingués en compte el nostre alumnat), ambientació, interpretació, doblatge i muntatge foren un camí d’aprenentatge i maduresa que, amb el pas del temps, crec que ens ha confirmat que el treball interdisciplinari és una de les millors maneres d’ensenyar i aprendre, i la imatge n’ha de formar part.
Miquel Furió Diego IES “Joan Fuster” Sueca