Entreu a un cafè prop de la Bastilla, cansats de fer de viatgers -que no pas de turistes- i us asseieu en una taula del fons. Al costat un home amb barba que, tot prenent un cafè, llegeix La responsabilitat de viure de Karl R. Popper. Una literatura potser massa densa per ser agost. On deu ser aquella llibreria? Encara li dónes voltes a la llibreria del Boulevard Saint-Michel, la que no has trobat. No en recordes el nom, només saps que era en una cantonada, però no saps en quina. O la teva memòria falla, i molt, o la crisi de la indústria del llibre també està arribant a les llibreries de Paris. Encara et queda l’esperança que sigui la teva manca de memòria… quin consol! Sobre una taula del cafè un exemplar del Libération, ara en noves mans empresarials, ara també en crisi. Preneu un parell de cafès, sortiu.
Des dels pirulins, els ulls de l’Scarlett Johansson us miren invitant-vos a veure la darrera pel·lícula de Luc Besson… (En l’era de les pantalles i tu encara et fitxes en els cartells dels pirulins!) Segurament l’Scarlett Johansson es convertirà en la nova femme fatal del Besson, una nova Nikita. Que lluny queda la poesia blava de Le grand bleu (1988), la passió per la vida marina i la curiositat per les profunditats fosques de la mar. La gran metàfora del cine de Besson.
Agafeu un autobús que us passeja per aquell barri tot anant cap al centre. De sobte es para, sirenes i furgons de la CRS us avancen… Clar! Avui hi ha convocada la manifestació per Palestina. Et preguntes si a sota de les llambordes de Paris encara hi ha el mar o ara ja nomes queda formigó, el formigó de la nova Europa. Demaneu al conductor que us obri las portes, mala cara però prem el botó, baixeu. Molta policia per arreu, demà a la premsa poc ressò de la manifestació d’avui. Passegeu per Le Marais, pels seus carrers estrets, per la placeta de l’antic Mercat de Santa Caterina, per la Place des Vosges, sopeu al Café Hugo. Records dels teus 20 anys, records que ja en tenen més de 30.
Tornant a l’hotel l’Arantxa et fa notar la mendicitat pels carrers de Paris. Una dona i els seus dos fills es disposen a dormir al mig del carrer, ells són els nous clochards del segle XXI, sort que fa un agost càlid i no massa humit. La dona, amb la boca tancada, crida a l’ajuntament de la ciutat: som aquí! Ningú els sent, estan massa lluny.
Dies després, mentre feu les maletes, penses: t’espera un setembre difícil a Barcelona! Sempre quan marxes de París tens la sensació de deixar-te alguna cosa: les escales de Montmartre, les pintures de Monet a la Orangerie, els cadenats dels pont de les Arts, un dinar al jardí del Museu Romàntic o el diari sobre la taula d’un cafè.
Jordi Joan Raventós