La funció de vigilància que la premsa ha d’exercir sobre els poders polític, econòmic i judicial és més necessària que mai, i potser, a més, està més compromesa i amenaçada que mai.
La premsa travessa un desert pel que fa al seu model de negoci. ¿És possible acomplir aquesta funció de responsabilitat social, practicar un periodisme de qualitat que defensi els valors de la democràcia i la justícia, i a més pretendre guanyar-se la vida com a periodista? Aquestes línies volen respondre un sí optimista a aquesta pregunta, basant-se en les dades d’uns pocs que se’n surten i en els molts que ho intenten.
Efectivament, si bé és cert que vora 12.000 periodistes han perdut el seu lloc de treball des del 2008 i més de 80 mitjans han tancat a tot l’Estat, segons dades de la FAPE (Federació d’Associacions de Premsa d’Espanya), també ho és que des del 2011 han nascut 150 nous mitjans. Es tracta majoritàriament de petits col·lectius auto-organitzats, o directament cooperatives, que s’adrecen a una sòlida comunitat d’usuaris que els senten pròxims i confiables com a productors d’informació, i que fins i tot sovint participen de la pròpia cooperativa.
La premsa ja no es mou només entre els públics massius, aquests encara són propietat dels grans grups de comunicació intervinguts per la banca, és per això que les noves empreses de comunicació han trobat en l’especialització i la distància curta una vàlvula d’escapament. La subscripció suposa una forma d’intervenir per al ciutadà, que passa a formar part de l’arquitectura del mitjà –en molts casos– a l’alçada dels periodistes: colze a colze en la presa de decisions editorials. Sembla que el binomi ciutadà-periodista està més a prop que mai abans: tots en una mateixa base empresarial, tots com a socis d’un sistema cooperatiu.
Estar ben informat és essencial en una democràcia participativa avançada: no es poden prendre decisions col·lectives justes sense disposar d’una bona informació que les orienti de forma plural i ben debatuda. La ciutadania ha de fer una passa endavant i assumir les seves responsabilitats: no és només un afer dels periodistes la crisi de la professió, ja que aquesta és una crisi que afecta, indefectiblement, a la salut de la democràcia. Per tant, el ciutadà ha de ser consicent que estar ben informat costa diners, a més d’uns esforços que cal assumir.
David Vidal Castell i Yeray S. Iborra