No descobrirem la sopa d’all si recordem la responsabilitat dels mitjans de comunicació com a agents que juguen un paper cabdal en la construcció de l’imaginari col·lectiu d’un país. Les notícies que es donen, així com també la manera d’explicar-les i el llenguatge que s’hi utilitza, contribueixen a forjar aquest subconscient compartit i a crear opinions generalitzades que coincideixen davant d’un mateix fet.
Quan parlem del fet migratori i de la realitat multicultural del nostre país, tal com passa amb molts altres temes, podem utilitzar un llenguatge excloent o un llenguatge inclusiu; podem fer-ho i, de fet, ho fem sempre, encara que moltes vegades no en siguem conscients. Si analitzem un titular de diari, com per exemple “Detenen dos senegalesos i un gambià sospitosos de saquejar cases a Llançà” (El Punt Avui, 4 de novembre del 2012), sense tenir en compte cap context, potser no hi trobarem res a dir, però si el contrastem amb altres titulars que encapçalen notícies sobre delictes i observem que, quan els presumptes culpables són autòctons, mai no hi consta l’origen, és quan ens hem de començar a preguntar què està passant.
És cert que aquest tipus de titulars han disminuït molt els darrers temps, perquè un nombre important de professionals del periodisme han anat prenent consciència de la seva responsabilitat, però la veritat és que el mal ja està fet: dies enrere llegia una notícia en una publicació digital sobre un fet delictiu i, tot i que en cap moment no s’hi feia referència ni als noms ni a l’origen dels presumptes delinqüents, els comentaris dels lectors, majoritàriament, exigien que els detinguts tornessin al seu país d’origen, que se’ls expulsés, que anessin a delinquir al seu país… però és que la notícia no deia en cap moment que el seu país no fos aquest! Sembla doncs que ja s’ha aconseguit allò que es pretenia: identificar immigració amb delinqüència, fins al punt que ara ja no cal ni esmentar l’origen dels lladres perquè tothom “sàpiga” que són “estrangers”. Ja tenim tan interioritzada aquesta equació, que la feina per desmuntar l’estereotip esdevé ingent. Gràcies, periodistes irresponsables!
És cert que, en pocs anys, la fesomia del país ha canviat notablement. Conviuen a casa nostra cultures molt diverses, persones amb hàbits molt diferents dels que vam aprendre a les nostres famílies. És lògic que davant del fet divers tinguem un moment de perplexitat, però si la sorpresa inicial genera curiositat en lloc de rebuig i es converteix en afany de conèixer, podrem establir el diàleg intercultural necessari per aconseguir una societat realment cohesionada, on totes les cultures i maneres de fer hi tinguin cabuda, amb l’única limitació que es desprèn del respecte pels drets humans. I en la percepció de la diversitat com a valor positiu, els mitjans de comunicació hi juguen un paper cabdal.
Beatriu Guarro i Picart
Professora emèrita de la Universitat de Barcelona Portaveu de SOS Racisme – Catalunya