Entre els dies 27 i 29 de març va tenir lloc a València la 3a edició de la MICE · Mostra Internacional de Cinema Educatiu. Des de 400 colps i ACICOM i per segon any consecutiu, aprofitàrem la trobada per activar un espai d’intercanvi del professorat per l’audiovisual. El grup era obert a docents que fem audiovisual en alguna de les diferents etapes educatives o senzillament per aquelles persones amb interés per l’educació mediàtica i l’ús de les pantalles. En aquesta nova edició proposàvem actualitzar algunes de les propostes que sorgiren l’any passat i avançar en la consolidació d’una xarxa de docents per l’educomunicació.
La sessió tenia una estructura ben clara amb tres moments diferenciats: primer, una dinàmica de presentació que ja introduïa alguns temes per una posterior posada en comú; segon, la presentació resumida del treball que la secció d’audiovisuals del CEFIRE (Centre de recursos per al professorat) de Torrent (València) acaba de fer sobre la presència de l’audiovisual en el nou currículum de la LOMQE i tercer, deixar un espai obert per a reflexions i propostes sobre com articular un possible grup estable de professorat per l’audiovisual.
En finalitzar la sessió, la valoració immediata sigué ben positiva. No tant per qüestions resoltes sinó per comprovar que ens aplegàvem un bon grup de docents compromesos i amb ganes d’avançar en aquesta xarxa. A partir d’ací tocarà redefinir les reflexions compartides, matissar-les i ordenar-les per aunar criteris i convertir-nos en referent necessari. Ens situem front possibles canvis sustancials i ens pertoca assumir el protagonisme de l’educomunicació al nostre territori. D’una banda, el canvi cap a un nou paradigma en el model pedagògic és l’oportunitat per fer el camí amb un alumnat que necessita models, no tant en lo tecnològic (sovint van per davant) com en l’anàlisi crític i la producció audiovisual com a forma d’art i de cultura. D’altra banda albirem un més que desitjat canvi de govern i pot ser el moment de, plegats, dir la nostra pel que fa a l’escola que volem. I és que amb LOMQE, de dubtós recorregut, els canvis en el currículum venen a acomplir la màxima gattopardiana de canviar alguna cosa per no canviar-ne res. Rendir-se a l’evidència de la importància de l’audiovisual en l’educació es tradueix pobrement en canvis de nomenclatura, insuficiència horària i falta d’un abordatge global que supere la mediocritat de blocs temàtics en una assignatura específica, obligatòria uns cursos i optativa d’altres. Perquè de metodologies amb projectes col·laboratius, interdisciplinarietat i del paper de les famílies poca cosa als decrets.
Mirem i fem cinema ens va permetere comprovar que encara en bona part dels centres, el vèrtex de les propostes és la voluntat d’un professorat ‘francotirador’ que empeny per portar endavant projectes de qualitat tot i la contrarietat d’estar sostenint el simulacre. En altres casos hi trobem docents amb interés i ganes però desorientats. Particularment pense que és des de lo col·lectiu que podem avançar. Més enllà de donar respostes a necessitats concretes del professorat pel que fa a formació i assessorament (que també) el grup ens ha de permetre en un primer moment, gestionar les ansietats que encara es generen en l’encontre entre l’ideal, amb un alumnat prosumer, noves metodologies, major autonomia dels centres… i una realitat faltant amb necessitats de formació, entrebancs de l’administració, ús de programari molt limitat, rigideses organitzatives… I superat aquest punt, podrem anar més enllà si som capaços d’articular un pensament propi que es traduisca en projectes concrets en favor d’una pedagogia de la pantalla en l’escola del segle XXI.
Jordi Orts