Reflexionar sobre l’estat de l’educació en comunicació, o sobre qualsevol altre aspecte de l’àmbit educatiu, ens aboca gairebé directament a la teràpia de grup. És inevitable que ens desfoguem, que expliquem les misèries quotidianes de com el professorat voluntarista és marginat o menystingut o ignorat dins els claustres… Sí, potser és una visió melodramàtica però amb cert fonament. I sé que no diré res de nou però seguim amb un format d’escola del s. XIX, professorat del XX i alumnat del XXI.
Ara bé, podem pintar un panorama menys apocalíptic? De veritat res ha millorat els darrers anys? Almenys les eines han millorat, i molt. Càmeres digitals, telèfons mòbils i tauletes han posat la comunicació a l’abast de tothom (perdoneu la frase feta). I tot i que ho pot semblar, no és un argument tecnologista. Almenys per a mi. Quan vaig començar a pasturar per les aules d’aquest país, la meva feina, més que de formador, semblava la d’un tècnic informàtic de manteniment. Era un “arreglacables”. Ara, sortosament, em puc oblidar dels problemes que donaven les eines i centrar-me en el més important: el contingut.
És un petit pas, però és suficient? Com deia Galeano fem dues passes endavant i la utopia en marxa deu més enllà. Els darrers anys, mentre hem estat entretinguts en debats endogàmics que volen arreglar-ho tot i no concreten en res ens ha passat per davant la «revolució» de les xarxes socials (un altre dia discutim si són revolució o no), les primaveres àrabs, l’enèsima llei d’educació retrògrada…
Però no perdem l’esperança, es veu llum al final del túnel. Hi ha qui pensa que això de l’educació en comunicació és una gran innovació educativa. I això de la innovació està molt de moda. Sí, és cert, no podem caure en la trampa. Les modes són efímeres i bàsicament serveixen per embolcallar bé el producte i així vendre més matrícules a la privada-concertada, o per al medallisme del “eiquecadacopensapropemésafinlàndia” dels polítics de torn a la pública. Però qui sap? Siguem optimistes. Si això de la innovació s’ha convertit en un mantra, potser de tant repetir-ho, s’acabarà convertint en veritat.
Dídac Roger
Kineina audiovisuals