Després d’una llarga lluna de mel amb el digital, el matrimoni s’ha consolidat i, en el cas particular de l’escola, passa per grans dificultats. Quan les (ja no gaire) noves tecnologies s’han instal·lat àmpliament en la societat i han pres posició en la família, sembla que l’escola ha quedat ancorada en els dubtes i reticències dels primers temps. Durant aquests primers anys de segle XXI, moltes professions han afrontat una autèntica transformació digital que els ha renovat la professió i que en general els ha servit per millorar-la. Arxius, museus i biblioteques, per exemple, en són alguns exemples. Tanmateix, l’escola no ha pogut donar resposta a les necessitats de la societat del coneixement de la manera que hauria volgut i per a la qual ha estat treballant intensament molts anys. Constato que hi ha poques escoles que tinguin un projecte educatiu exitós que compti amb la tecnologia més com a aliada que no pas com a font inesgotable de problemàtiques i frustracions. Intentaré posar sobre la taula algunes causes que, al meu entendre, ho expliquen:
-
L’educació digital i l’educació mediàtica no ocupen encara un espai concret als currículums. Aquest fet, més la pretesa transversalitat, els acaba donant, en molts casos, invisibilitat, ja que cauen en el sac de l’opcional i del voluntari. Els que s’ho prenen seriosament són considerats, encara avui, herois, és a dir, persones voluntaristes que hi treballen per convenciment propi, posant-hi sempre els seus propis recursos personals i amb mitjans inestables. Els que no s’ho prenen seriosament se n’abstreuen i deleguen implícitament en aquests.
-
El sistema no ha generat nous recursos, més enllà del maquinari, per afrontar la veritable transformació del sistema educatiu. Parlo bàsicament de temps: temps per a la reflexió i disseny del projecte, per a la creació de materials i per a la coordinació del professorat. Més enllà de la teoria, la realitat és que, al meu entendre, la majoria d’aules i escoles del país són encara força estanques i que s’hi fan servir les mateixes metodologies de sempre. Potser s’ha canviat el llibre pel PDF, la llibreta per l’iPad o la pissarra de guix pel projector i la PDI, però poques vegades es va més enllà perquè no s’ha canviat de mentalitat. A secundària massa sovint s’acaba avaluant únicament amb exàmens i treballs tradicionals. La mateixa mentalitat analògica, amb les mateixes metodologies de sempre, migrades a una nova tecnologia sense tenir gaire en compte les noves possibilitats ni generar el canvi de mentalitat. Sense el recurs més preuat, el temps (i en quantitat més que suficient), res d’això és possible. Cap formació d’estiu o d’hivern pot generar aquest canvi més enllà de la individualitat.
-
A més, el sistema té forma d’embut: a les etapes més baixes la innovació es contempla com a positiva, les famílies l’accepten i s’aplica. Però conforme van avançant, aquesta acceptació va perdent consistència i es difumina. S’acosten el batxillerat i els cicles, i poster la selectivitat i la universitat, que ensenyen i avaluen com sempre s’ha fet. Estranyament, no hi ha gaire lloc per a la innovació educativa a la universitat i amb aquest panorama qualsevol pot deixar de creure i esforçar-se en la transformació. Massa esforç per a no res.
-
La infraestructura tecnològica de les escoles s’ha demostrat fràgil i inestable. Wi-fi deficients o insuficients que no poden abastir la quantitat de terminals que sol·liciten connexió. També, en mans d’alumnes hi ha terminals diversos i erosionats en massa poc temps que acaben donant un efecte invers al pretès. La tecnologia, quan no funciona bé, la qual cosa passa sovint a casa nostra, pot arribar a ser extremadament disruptiva.
-
No hi ha especialistes en les escoles en gestió de la informació ni en transformació digital. Hi ha especialistes en altres matèries, les curriculars, però es troba a faltar una figura que pugui orientar el professorat envers les noves metodologies d’ensenyament i d’aprenentatge posades en relació amb les noves eines i recursos disponibles. I amb seguretat. Cal una mena de coordinador/a pedagògic/a revolucionari/ària en cada escola amb aquesta formació. I potser cal obrir les escoles a altres perfils professionals i a altres titulacions. I, evidentment, amb altres mecanismes d’accés.
-
El propi abast de l’empresa. És un canvi ambiciós que, essent realistes, pot implicar algunes generacions de docents. I sense un destí concret. El canvi sobre el canvi. La transformació com a estat permanent.
-
El professorat segueix, per tant, veient la tecnologia més com una enemiga que com una amiga. Posem l’exemple de la incorporació dels mòbils a les aules. Quants/es docents hi estan a favor? Constato que pocs. Costa molt veure’n els beneficis quan la societat adulta (ni l’alumnat) no ha estat formada en educació digital ni mediàtica. La realitat és que la tecnologia avui és una font inesgotable de conflictes, dins i fora de l’escola. Cal un pla de xoc digital, també, en la família.
En aquestes condicions que, repeteixo, són similars a les de fa 15 anys, podem seguir demanant al professorat que s’entregui a aquesta causa, quan li va tot en contra? No s’ha donat ja massa cops de cap contra la mateixa paret? Qui pot suportar durant tant de temps que els seus esforços no tinguin gairebé cap recompensa ni acabin sent útils?
Llavors, qui voldrà seguir formant-se en aquesta matèria? Qui se la pot prendre amb il·lusió i motivació? Qui vol canviar el món? Doncs, sí, el col·lectiu més persistent de tots: mestres i professors/es.
Gerard Vilanova
Formador de ticactiva.cat