The Media Education Manifesto
David Buckingham
Polity Press, 2019
Cambridge, UK
www.davidbuckingham.net
El llibre Manifest de l’Educació Mediàtica d’en David Buckingham exposa dos objectius principals: convèncer de la importància i la urgència de desenvolupar programes educatius de qualitat, sistemàtics i sustentats en el temps que permetin educar en la competència mediàtica; i en segon lloc, proporcionar un pla d’acció als docents per dur a terme aquests objectius.
Les pantalles ens envolten
Els llenguatges dels mitjans són per tot arreu i al darrere hi ha alts interessos econòmics. Les empreses com Google, Amazon, Facebook i Apple (GAFA, com se les anomena) aglutinen el monopoli del software i el hardware que fa possible aquest emmagatzematge de dades dels ciutadans sense precedents, el Big Data. Això obliga els usuaris a responsabilitzar-se d’ells mateixos davant d’aquestes grans corporacions. Buckingham assenyala aquest procés de responsabilització ciutadana com la única alternativa d’empoderament de la població davant dels tripijocs de les grans empreses que defugen les normatives que puguin limitar les seves accions.
Els primers i utòpics entusiastes d’Internet
El ciber-utopianisme (la tecnologia ens farà lliures) dels primers promotors d’Internet dels anys 70, arrelats en la contracultura hippie, va atribuir a la tecnologia capacitats transformadores. Els canvis socials, econòmics i polítics, són molt complexos com per pensar que la tecnologia per si sola els impulsa. En el món educatiu, encara avui hi són vigents aquestes idees, amplificades, com no, per una indústria tecnològica que veu en el camp de l’Educació molts beneficis econòmics. Al Regne Unit (i també a Europa i als Estats Units), els intents inicials d’implementar la competència mediàtica al currículum va quedar reduïda a la simple competència digital. Per neutralitzar els “riscos” d’Internet només calia limitar el temps d’ús dels dispositius. Trobem de nou l’enfoc tecnocèntric, la supressió de la tecnologia per si sola farà desaparèixer el perill del ciberassetjament, la pornografia, les addiccions, violència, etc. entre els joves.
Paranys en els que cauen els docents en abordar l’educació mediàtica
L’enfoc proteccionista de limitar l’ús dels mitjans, que són acusats de propagar la violència, la pornografia, les addiccions… n’és un. Els estudiants hi veuen un mandat autoritari que cal resistir. Als centres educatius dels Estats Units ha estat així durant anys. Per altre banda, als 70 i 80 al Regne Unit es va promoure la tendència que promovia el fet de desmitificar els mitjans, desenmascarar-los. N’és un exemple l’estudi de les fake news a les escoles. Aquesta tendència és anomenada racionalista per en David Buckingham, és igual d’autoritària que l’anterior, és el mestre o professor qui té la possessió de la veritat davant dels mitjans. En el tercer escenari, de la dècada dels 2000, els nadius digitals es veuen com a grans experts en tecnologia i llenguatges audiovisuals, més que els professionals de l’educació que som nascuts quan encara només hi havia els mitjans antics, analògics. L’ús de la tecnologia els fa autònoms, creatius i més capacitats per construir el coneixement que necessiten.
Tres dimensions per desenvolupar la competència mediàtica
David Buckingham proposa el reading (anàlisi textual del llenguatge dels mitjans) el writing (saber produir en aquests llenguatges de manera activa) i el contextual analisys (la capacitat d’anàlisi en un context d’aquestes produccions, tan pròpies com alienes). Així, estudiarem aquestes xarxes socials des de la perspectiva d’allò que ens permeten fer socialment. A internet podem bloggejar, microbloggejar; treballar en xarxa; compartir (documents, enllaços, imatges…); representar-nos; recopilar i ordenar continguts; jugar; buscar; recuperar i establir marcadors. Totes aquestes funcions se sobreposen, moltes són simultànies, i en un mateix mitjà en podem trobar més d’una. A més hi ha una combinació d’elements hipertextuals com emoticons, memes, gifs… que cal dominar a l’hora de fer servir aquest llenguatge. A nivell d’interessos comercials afegirem: supervisió i recollida de dades; publicitat, promoció i màrqueting; selecció de dades i venda de dades.
Tres propostes concretes: fake news, ciberassetjament i selfies
Hem d’abordar les fake news des de la dimensió de la producció i veure-les com a clickbaits; són esquers per aconseguir atenció i, per tant, més beneficis econòmics per als mitjans. Podem fer una comparativa de llenguatges entre la noticia falsa i aquella de la que n’ha derivat en un mitjà amb credibilitat (qüestionem també la veracitat de les notícies dels mitjans tradicionals, que tenen arguments sovint esbiaixats). Es pot seguir el fil de com s’han escampat i per quins mitjans, i veure quins anuncis publicitaris les acompanyen. Un tema relacionat és el llenguatge propagandístic, directe i dels mitjans és un bon tema per crear debat.
El debat sobre el ciberassetjament ha de tenir per objectiu definir què és. Els joves han de definir quins comportaments són abusius i quines normes per prevenir-los o aturar-los existeixen. Cal també analitzar quins entorns i quines plataformes permeten que aquest comportament abusiu passi desapercebut. Els exemples triats de la xarxa són excel·lents per analitzar aquest fenomen. També hi ha una raó econòmica al darrere: el missatge negatiu o d’odi aporta més informació visceral d’allò que importa als usuaris d’internet. La percepció de l’altre com a diferent o amenaça, té a veure amb la representació que en fem de nosaltres mateixos. Aquest tema clau ens porta a la tercera proposta; com ens mostrem a les xarxes socials.
El selfie és un objecte d’anàlisi excepcional. Només en el llenguatge visual que utilitza: postures, frases, gestos, peces de roba, maquillatge, mascotes…ja tenim un munt de pistes sobre com volem objectivar i representar-nos davant dels altres. El què es publica i quan, el que cal esborrar o no es pot publicar mai, el que es diu en públic i en privat. Els joves (i no tan joves) en són uns mestres en el domini d’aquest llenguatge. El que l’educador en mitjans ha d’aconseguir és que sàpiguen el perquè ho fan, hi ha el tema de la cultura de les celebritats; no només les imitem sinó que tenim la nostra plataforma per ser-ne una. Altre cop la qüestió publicitaria és importantíssima; alguns influencers guanyen més diners per fer-se un selfie que professionals que treballen en el món de la publicitat.
On som i on volem ser
La trajectòria del Regne Unit a l’hora d’incloure l’educació mediàtica en el currículum, tot i ser líder mundial en aquesta qüestió, no ha tingut gaire èxit. L’estudi dels mitjans és vist com un tema poc seriós. Els polítics conservadors consideren poc rellevants els continguts de mitjans, art i ciències socials. Els estudiants han de saber fer servir la tecnologia per emmagatzemar, compartir, vehicular o buscar continguts. És en aquest punt on Buckingham deixa entreveure una qüestió que anem sospitant des del començament del Manifesto: els governs no volen que els ciutadans desenvolupin una visió crítica.
Així, l’autor afirma que la competència mediàtica dels estudiants i de la població en general, demanda una acció, uns canvis i reformes de tot allò que no funciona amb les empreses de la comunicació i els mitjans del segle XXI. Internet ha de ser un servei públic, cosa que implica una normativa, fer fora la publicitat i els interessos dels grups polítics, ideològics i empresarials, cal impedir els monopolis. Les empreses de comunicació han de pagar taxes, que reverteixin en educació mediàtica, en la regulació per la qualitat dels mitjans, en la protecció d’un espai i representació dels grups minoritaris en aquests. Facebook i Google han d’entomar responsabilitats editorials sobre els seus continguts, comprometre’s amb el que fan amb les dades dels usuaris, entrar en el mercat empresarial amb transparència i acceptant les normes que en limiten el seu poder desmesurat.
La Educació en Mitjans no ho és tot, és un factor més en un context molt més ampli, i que ha d’anar encaminat no només a comprendre el món on vivim sinó també a millorar-lo.
Helena Soriano Pons
[AQUÍ podeu consultar un resum més extens del llibre The Media Education Manifesto de David Buckingham]