Sortim de la sala de cinema i abans de trepitjar el carrer ja estem alabant la direcció actoral del film, el vestuari, la fotografia o el guió. Recordem que va guanyar no sé quin premi en el darrer Festival de Berlín. Els meus joves nebots potser només dirien «està ben feta la pel·lícula», ells són d’una altra generació… són joves. Nosaltres no, nosaltres disseccionem totes les pel·lícules que veiem, les analitzem a fons, la relacionem amb altres textos. Fent, moltes vegades, una anàlisi pretensiosa i avorrida. Potser tampoc cal.
Darrerament sentim a parlar molt de la necessitat de crear nous públics, de crear nous espectadors. Que el cinema català i en català necessita créixer. Però cal preguntar-nos, on comença el treball per crear aquests nous espectadors? Com crear aquest nou públic?
Necessitem un treball en moltes direccions i implicant a molt agents. Necessitem que les institucions catalanes s’ho creguin. Però també els directors i les directores de cinema, les productores, etc. Algun crític de cinema ens recorda que «si hi ha bones produccions, el reconeixement vindrà, segur!» Però al marge d’aquest complex entramat d’institucions, indústria del cinema, la creació i els pressupostos; necessitem una bona xarxa de sales, de festivals i mostres de cinema. I també, i molt important, cal buscar sinergies perquè el cinema entri a les aules.
En aquest sentit el Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT), de Roda de Berà, és un clar exemple d’aquest treball global. Des dels seus inicis el FIC-CAT inclou en la seva selecció oficial un apartat de produccions escolars realitzats per l’alumnat de Primària i de Secundària. Genial. Comencem per baix!
Però ara cal anar més enllà, cal que es creïn «noves zones», nous espais educatius pel debat i per la formació del professorat, com l’espai per la reflexió sobre l’educació audiovisual o cinematogràfica que ens proposa el Fòrum Cinema i Educació, activitat que es realitzarà en el marc del FIC-CAT. Ai las, la pedagogia de la imatge, que oblidada la tenim!
Aprofitem l’efecte multiplicador que té el professorat, per incidir a les escoles i els instituts, per ensenyar cinema, la seva història, els seus llenguatges i les seves tècniques. És necessari que el professorat ensenyi cinema, però sobretot cal ensenyar a gaudir del cinema.
No cal que el nostre alumnat de Secundària surti de les sales de cinema fent grans anàlisis històrics i estètics del film que acaben de veure. Potser només cal que diguin «m’ha agradat molt la pel·lícula, està ben feta».
Francesc-Josep Deó