Malgrat el gran consum de pantalles (internet, mòbil, plataformes, televisió, etc.) que tenen els adolescents d’avui dia, són molt pocs els nois i les noies que tenen un contacte directe amb els mitjans de comunicació.
Algunes escoles i instituts veien el potencial que té l’audiovisual, i sobretot la motivació que genera entre l’alumnat, han desenvolupat televisions escolars al centre, proposant un projecte que va més enllà de la producció escolar puntual d’un vídeo. Un projecte que suposa un esforç extra del professorat del centre però també una gran implicació de l’alumnat en el seu aprenentatge a l’hora de realitzar la programació i l’emissió, normalment per internet.
Però més enllà dels projectes de les televisions escolars, que cal valorar per la seva perseverança i treball pedagògic, hi ha una altra forma d’apropar els mitjans audiovisuals a l’alumnat: els mitjans de proximitat.
Aquests dies, preparant una taula rodona, he rellegit un article sobre les televisions locals i la seva vinculació amb l’educació i me n’he adonat que malgrat que han passat més de dues dècades de l’escrit, la situació és molt similar. Per tant podríem afirmar que no hem aprofitat del tot les potencialitats i les nombroses sinergies que es poden derivar d’aquest potent binomi: televisió local i centre educatiu.
En aquell article, fent un exercici de síntesi, proposàvem una tipologia d’activitats i col·laboracions, que encara avui podríem fer servir:
«Les col·laboracions entre les televisions locals i els centres docents generen activitats que podríem dividir en tres grans blocs: a) les activitats audiovisuals de referència o aproximació al mitjà televisiu, b) les activitats de suport didàctic relacionades amb el currículum i c) les activitats d’integració que ofereixen a l’alumnat la possibilitat de participar directament en la programació.»
Però perquè no hem explorat totes les possibilitats, educatives i també comunicatives, que tenen els mitjans locals -concretament les televisions- i l’educació d’infants i joves?
En el mateix article intentàvem respondre a aquesta pregunta, apuntant alguns dels motius o causes:
«- Les poques activitats de referència i de suport didàctic que es realitzen en els centres docents i que en molts casos podrien desembocar en activitats d’integració o com a mínim en una col·laboració més estreta amb la televisió local.
– El poc interès de la majoria de les televisions locals per integrar en la seva programació informació dels centres docents (actes, activitats, etc.), menystenint així els centres com una entitat sociocultural més del municipi o la comarca.
– La manca de relació que hi ha entre l’interès didàctic del programa realitzat per l’alumnat -procés i continguts- i la qualitat -tècnica i formal- que es reclama des de les televisions locals.»
Segur que n’hi ha moltes més raons per explicar per què són tan escasses les «experiències d’integració» d’escoles i instituts en l’espai televisiu local, en la programació de les televisions.
Per sort sempre hi ha grans excepcions que mostren el camí a seguir. És el cas del Canal SET de Santa Eulàlia de Ronçana on tenen diferents programes escolars (El Cargol Noticiari o l’IES Informa) integrats, des de fa temps, en la programació de la televisió. També cal mencionar, entre altres, la proposta de l’Ull Crític de Cugat Mèdia, on des del mateix mitjà local fan propostes d’activitats per treballar l’Educació Mediàtica.
Però malgrat estar en un mateix ecosistema -el local- la majoria de les televisions de proximitat i els centres docents viuen d’esquena uns dels altres, desaprofitant una forma senzilla d’implementar l’Educació Mediàtica. En aquest sentit pensem que hi ha 55 televisions locals o comarcals a Catalunya que estan emetent actualment, sigui per via TDT o via TVIP per internet.
Podríem dir que la implicació dels centres en la programació de les televisions locals o comarcals potser una forma molt interessant de treballar l’Educació Mediàtica des d’una perspectiva global. Ja que l’alumnat pot desenvolupar diferents activitats i aprenentatges sobre la creació, disseny dels programes i els gèneres televisius; coneixent les formes de producció de l’audiovisual i els processos de redacció d’una notícia, la selecció de les imatges, etc.
D’aquesta forma l’alumnat, tant de Primària com de Secundària, no només es converteix en protagonista del seu propi aprenentatge, sinó que a més a més, coneix les rutines productives del món audiovisual, desmitificant així els mitjans de comunicació audiovisuals.
Francesc-Josep Deó