Vivim temps convulsos i malauradament hi ha poca sensibilitat envers la cultura. Els recursos són limitats, cert, però massa sovint els projectes de cinema surten, perquè moltes persones diferents ajuden i ho fan possible. Com a productora ja saps que dedicaràs a cada producció entre tres i cinc anys de la teva vida, i que pel camí et deixaràs moltes coses. Si una de les teves produccions aconsegueix el favor del públic, podràs demostrar que el teu sisè sentit encara funciona, i que no era un error tot el temps dedicat. Al final del camí et quedarà la satisfacció de saber que quan et deixen, fas bé la teva feina.
Produir una pel·lícula petita (al voltant del milió d’euros) i en català no ho té gens fàcil industrialment. Passa sovint, i penso que això resulta pervers, que les nostres institucions no ens consideren prou comercials, i a fora, no reeixim, perquè ens falten recursos i creiem que no els ha d’interessar el que nosaltres proposem. Sempre ens quedem una mica en terra de ningú. Tenim la creativitat i el talent, però ens falta l’autoestima. Ens enlluernem amb el que ve de fora, atribuint un valor, que ens neguem a nosaltres. Estem deixant perdre moltes oportunitats per a construir i reconstruir la nostra pròpia cultura i història.
Plantejar a Catalunya una proposta de cinema històric sovint fa que molts arrufin el nas. Sembla que són temes que no toquen, quan en realitat, són els que ens haurien de resultar més propis. Qui pot, millor que nosaltres, explicar la nostra història? Potser hem d’esperar que vinguin els de fora a fer-ho per descobrir que aquí tenim històries increïbles que li passarien la mà per la cara a moltes de les que ja hem vist (i continuarem veient) al cinema americà, per posar un exemple de cinema sense complexos que fa de la seva història un universal.
“El Fred Que Crema” recupera un episodi prou desconegut de la nostra història i ho fa des de la nostra perspectiva. Qui no ha sentit a parlar de la resistència francesa? En canvi, qui coneix els passadors de la frontera? Ajudàvem a travessar les muntanyes durant la II Guerra Mundial, arriscant la seva vida i creant autèntiques xarxes d’evasió per tots els Pirineus. Són molts els episodis de la nostra història que encara ningú ha portat a la ficció o els ha donat a conèixer en documentals, i és important que ho fem nosaltres. Cal que el cinema recuperi el passat, és un exercici de normalitat, i una eina per explicar-nos a nosaltres i per entendre la nostra realitat.
Pel·lícules com “El fred que crema” connecten amb l’espectador, per què justament parlen de nosaltres, de la nostra memòria, del que som i del que érem. Creen identitat, per què ens apel·len directament i ens mostren, no només què va passar, sinó com nosaltres entenem la vida i quins valors tenim. Des del cinema recuperar la història és, ho vulguem o no, el nostre llegat i la nostra contribució al futur. Quan ningú ens recordi de tots nosaltres, el cinema encara donarà testimoni de qui vam ser i què vam viure.
Quan em pregunten què significa produir en català, la primera cosa que em ve al cap és la gran quantitat de justificacions que haig de donar per fer-ho i la infinitat de vegades que sentiré al llarg de la producció que em qüestionen la decisió. Produir ja és sempre complicat, però fer-ho en català és com si et tanquessis deliberadament portes i opcions que d’altra manera podries tenir obertes. Jo trio produir en català, perquè penso que les històries que vull produir és així com s’han d’explicar.
La pel·lícula “El Fred Que Crema” va néixer com a una coproducció, potser la primera, entre Catalunya i Andorra. Va costar molt d’engegar i, tot i aconseguir les dues fonts principals de finançament que qualsevol pel·lícula catalana pot aconseguir, no ens van donar prou suport i des del principi sabíem que aniríem molt justos, però ens vam llençar i el dilluns 9 de març del 2020 vam iniciar el rodatge. Aquella mateixa setmana es declarava una pandèmia mundial, que va aturar-ho tot. Vam travessar la frontera d’Andorra unes poques hores abans que la tanquessin, al darrere deixàvem tots els materials de rodatge. Sis mesos després podríem recuperar-los i replantejar el rodatge.
Per una producció, un endarreriment del tipus que sigui és greu, però una aturada com la de la Covid és totalment catastròfica. Durant el confinament hi va haver molts moments d’angoixa i vaig pensar sovint que no la podríem acabar. He patit terriblement. No teníem diners, ja ens havíem gastat una bona part. Els mesos anaven passant i veia que el poc que havíem rodat també es perdria i caldria començar de cap i de nou. Al final vam trigar més d’un any en rodar una pel·lícula que teníem prevista per cinc setmanes de rodatge, a tot estirar.
Vam trobar nous socis coproductors que van ajudar a desencallar la producció, però des de la pandèmia hem arrossegat un dèficit pressupostari molt gran i si hem tirat endavant és per la meva tossuderia i la de la resta de productors, i sobretot, perquè l’equip ha ajudat i han ajudat molts dels proveïdors de producció.
La imatge que es té de la feina d’un productor, quan se’n té alguna, sovint està poc definida i focalitzada en la seva faceta econòmica. Trobar els diners necessaris per dur a terme un projecte és essencial, però hi ha molt més. Has de poder-los gestionar i això significa prendre moltes decisions que afecten directament al resultat final d’una producció. Treure un dia de rodatge o no tenir prou diners per pagar pot suposar tallar una part de la història que vols explicar. Com a productora jo soc molt conscient que al meu darrere hi ha tot un equip humà, que depèn de mi, i amb el que em comprometo quan entren a la meva producció.
Ser productora és una feina molt invisible: quan està ben feta no es nota gens, perquè les coses ja van com tothom espera que vagin. Mantenir una exigència així és complicadíssim amb un equip tan gran de professionals i proveïdors molt diferents. Dins del nostre sector, són molts els que no coneixen la feina que fan els productors, no s’ho imaginen o no els interessa saber quina és aquesta feina, però cal reivindicar-la i valorar-la, perquè tan important és tenir tècnics, directors, directores, actors, actrius, com productors i productores que apostin i ajudin a descobrir el talent de les persones i les històries que encara ningú ha decidit que valien la pena.
És molt probable que la primera persona que aposti per una producció sigui una productora i donar llum verda a un projecte significa començar un camí molt llarg que faràs de la mà de molts professionals. Per mi, fer cinema, significa col·laborar i empènyer perquè una idea, que sovint és el somni d’algú, es faci realitat. Sento que aquest és el meu propòsit a la vida, i m’agradaria pensar que és un bon propòsit.
Sandra Forn, productora.