Enfilo el carrer del Consell de Cent. Esquivant ciclistes, furgonetes de repartiment i cotxes d’Uber arribo al Caffe Di Francesco, només entrar i abans de dir bon dia a la cambreta li pregunto: Però això no era un carrer per a vianants? La cambrera em mira i encongeix les espatlles, prou feina té en servir cafès dins la cafeteria i a les taules de la terrassa com per a entrar a debatre la política de l’Ajuntament de la ciutat. No dic res més i sec a la meva taula habitual.
Uns minuts més tard estic parlant de cinema amb la Laia Manresa Casals al voltant d’un cafè. He quedat amb ella per què, en el marc del DocsBarcelona estrena el documental la Casa Reynal, el seu segon treball audiovisual com a directora després de «Morir de dia».
Entrem en el plaer de la conversa i parlem d’amistats comunes, d’educació, del (mal) servei de Renfe, d’ornitologia i de la nova mirada audiovisual que generen els drons i també del seu abús, «ens hem empatxat de drons» diu la Laia. Jo li subratllo l’encertada metàfora que inclou el documental de mostrar el niu de les orenetes quan parla de la casa familiar, de la Casa Reynal de Bellvís.
Parlem de ficció i de realitat, de dramàtics i de pel·lícules de no-ficció, de com i quan s’escriu un guió… i aquí la Laia és taxativa: «Per mi l’escriptura documental és un procés transversal a tot el procés d’elaboració d’una pel·lícula. Escrivim el guió abans d’anar a rodar, escrivim quan rodem i escrivim quan muntem.»
La Casa Reynal és un exercici d’antropologia visual?
Probablement, sí que té una part d’antropologia, entat que observa detingudament un món que existeix i que, per tant, intenta mostrar-lo com a exemple del que pot ser una família de Catalunya. Una família que com tantes migra del camp a la ciutat, per molt que parteixi d’una història molt petita, molt local i molt individual penso que sí, que es pot extrapolar a la història de moltes famílies d’aquest país. Aquesta història de la immigració interior no s’ha explicat massa.
Aquesta peça de no-ficció és un homenatge a les dones de camp, a les dones de secà?
No sé si a les dones de secà, però sí a les dones de la meva família. Al final jo em dedico al que em dedico perquè sempre m’ha fascinat escoltar les històries informals que succeeixen al meu voltant… una fascinació per escoltar a la meva mare i a la meva àvia, especialment la meva mare. Jo em reconec com espectadora d’aquestes històries, que aparentment són banals, però que en realitat no ho són. És un homenatge d’aquesta transmissió dels relats familiars, d’aquesta mena de música que t’acompanya i al final et dona un espai on imaginar-te.
Quantes gotes o quants litres de poesia hi ha a la Casa Reynal
(Riu) Ostres! Això ho has de dir tu. Jo el primer que escric a la meva vida és poesia, de fet ara publicaré un llibre de poemes. A mi em fascina la poesia tot i que no m’hi he dedicat, segurament hi ha una part en la meva manera natural d’explicar les coses.
Aquesta veu en off que per mi forma part, igual que la música, de la peli. Sé que és una aposta arriscada per què és extensa com a veu en off… al final, però vaig arribar a la conclusió que formava part de la peli. He intentat de construir-la de manera que sigui musical, que arribi, que t’embolcalli. Hi ha tres relats en la peli, el de la meva mare i el de la meva àvia… i el meu s’encarna d’aquesta manera.
Francesc-Josep Deó
