La sala estava fosca i més de 500 persones esperaven l’estrena del curtmetratge que s’havia rodat al seu institut. Els 15 xiquets i xiquetes protagonistes, de 1r ESO de l’IES Maria Ibars de Dènia, volien ser engolits per la terra. En quin embolic ens haveu posat!, deien les seues mirades.
Els responsables de ficar a la sofrida xicalla en aquest embolic cinematogràfic no estàvem menys nerviosos. De sobte, l’enorme pantalla de la sala de cinema es va il·luminar i la sala va esclatar en una bogeria col·lectiva d’aplaudiments, rialles i crits d’aclamació.
Eixe moment és la culminació d’un procés d’aprenentatge amanit per tres condiments que, a priori, no mariden: una ciutat marítima, un IES trencador que aposta fermament pel valencià i una guerra d’abast internacional. I quina és la relació entre tots tres? us estareu demanant. Bé, anem per parts:
Dènia, cresol de civilitzacions
Açò no és una classe, és una macedònia! crida una de les protagonistes en veure que al seu grup de treball hi ha tres religions i 4 llengües diferents. Podeu pensar-hi que és una hipèrbole, però no. És la situació normal al Maria Ibars, un centre que acull gran part de la immigració que aplega a Dènia.
L’institut és una barreja de cultures, llengües, religions i, en definitiva, de maneres d’entendre la vida. Gent de Cuba, Israel, Anglaterra, Colòmbia, Marroc, Itàlia, Romania… tots formen part d’una gran comunitat on la multiculturalitat és la norma.
Al curt hem jugat amb aquesta particularitat per a fer comèdia: alumnes d’Itàlia que se’n adonen que el castellà no és l’única llengua que hauran d’aprendre, xiquetes amb una visió molt genuïna del Ramadà, cançons populars una miqueta encreuellades, poders d’endevinació ancestrals al servei de les necessitats adolescents..en fi, un enrenou!
Aquest ambient es trasllada al poble. No és estrany seure a una terrassa i sentir dues o tres llengües: gent que troba un lloc agradable vora la mar on passar la jubilació, o també qui busca un futur millor. D’entre les moltes opcions d’oci que ofereix l’ajuntament (cursos de ball, de música, escriptura…) hi ha una que destaca: l’escola de cine de Dènia, als qui encara no hem agraït prou la seua col·laboració.
Aquesta és la línia roja de la que s’ha parlat a sovint. I l’han creuat
Així justificava Vladimir Putin l’inici de la guerra entre Ucraïna i Rússia al febrer del 2022. Poc després les tropes russes mamprenien a bombardejar les principals ciutats ucraïneses. Els més afortunats començaren a eixir del país amb la mirada clavada al cel des d’on l’aviació deixava caure les bombes que destruïen les seues cases.
El cos docent d’avui en dia pertany a la generació que ha escoltat del seus iaios i iaies el daltabaix viscut arran de la guerra civil espanyola. Nosaltres no ho viurem mai, això. És impossible que ens passe, pensàvem. I ves per on, ho hem viscut, I de quina manera! Pot ser no hem hagut de fugir de ca nostra, però ens ha tocat acollir alumnat que ha hagut deixar sa casa, així com també escaparen molts xiquets i xiquetes de la generació dels nostres iaios.
A l’institut en haguérem d’enfrontar a una situació per a la que no estàvem preparats: rebre als refugiats, inserir-los a la comunitat i mantenir la normalitat. I si de retruc els podíem ensenyar alguna cosa, millor que millor. Tanmateix, la lliçó principal ens la donaren ells a nosaltres: l’alumnat d’Ucraïna i Rússia feien colla, es recolzaven i s’ajudaven els uns als altres, mentre els seus respectius països es mataven entre ells.
Ara bé, cal no endolcir la realitat: van passar mesos fins que començaren a entendre alguna paraula del que dèiem, no sempre es van integrar amb la resta de la comunitat i la majoria preferia estar a un altre lloc. A sa casa, per exemple. A l’institut començàrem a gravar un documental de testimonis amb els primers estudiants que aplegaren.
Estimeu-vos la vida, tot i els mals moments- deia Anastasia als seus companys de 4t ESO, des de la calma i la serenitat de qui ha entès, potser massa prompte, que lo material és secundari.
Tot i que el documental va quedar inacabat, va sembrar la llavor per al futur curtmetratge. Ara bé, calia desdramatitzar l’experiència i trobar el punt còmic que tot trauma té. Iuliia, una jove actriu poliglota és el fil conductor que tracta de llimar les asprors entre les seues companyes de Rússia i Ucraïna. La joveneta intenta com pot rebaixar la tensió, però finalment… bé, si voleu saber què passa, haureu de mirar el curt!
L’IES Maria Ibars
El nostre centre ha estat tradicionalment l’institut que ha escolaritzat gran part de la població immigrant de Dénia. L’edifici més gran és la biblioteca, on van a parar no pocs recursos econòmics que ens apleguen. És sobre tot un centre dinàmic que respon a les necessitats d’alumnes que, qui més i qui menys, parlen tres idiomes, han canviat de país i s’han hagut d’adaptar a una nova realitat. I en no poques ocasions, ho han hagut de fer més d’una vegada. Són, per dir-ho així, gent de món.
En concret, a la classe de 1r ESO del curs 22/23 teníem vint-i-cinc alumnes amb 3 religions, 8 idiomes i més de 10 nacionalitats distintes. En un context així cal adaptar el currículum acadèmic per a aprofundir en el coneixement de les diferents cultures. A la porta de l’aula hi havia un gran cartell amb una frase de Fusta d’eucaliptus cremada, de l’Ennatu Domingo:
Tots hauríem d’aspirar a societats interconnectades per persones que han estat educades entre diferents cultures, per persones que poden fer de pont: entre llengües, entre cultures, entre ideologies.
I és en aquest ambient, apostant per la integració i lluitant contra la desculturalització, on va nàixer el nostre projecte: La mestra.
La mestra
Eixe és el nom del curt, però, qui és la mestra? Aquesta és la pregunta que ens feien els alumnes que participaren a la pel·lícula. Tardaren en entendre que la mestra no ha de ser necessàriament una persona.
El curt està muntat com un seguit d’esquetxos breus que es desenvolupen dins d’una classe fictícia d’Història. Cada agrupació d’alumnes té un sentit i tots tracten temes diferents: la dificultat d’aprendre una nova llengua, els primers enamoraments, les tradicions, els estudis o la consciència que la guerra no és més que un macabre joc d’adults sense cap gràcia. Tot tractat des de l’òptica d’un grup d’adolescents que està eixint a la vida.
El guió va partir de la entrevista de cada alumne on registràrem què els agradava, què els feia por, què canviarien de les seues vides o de la ciutat on viuen, etc. Amb una matèria primera tan bona, sols va caldre hiperbolitzar una miqueta i fabricar l’argamassa que ajuntara totes les peces. Això sí, tots els esquetxos conclouen amb la mateixa frase: sort que tenim a la mestra!
La gravació
El guió va patir moltes adaptacions: parts que no encaixaven, acudits que no funcionaven, alumnes que volgueren eixir del projecte i molts més que volgueren entrar. La idea era primera gravar durant tota una setmana per les vesprades, després de les classes. Tanmateix, les activitats extraescolars, les vacances des Pasqua que s’acostaven o la disponibilitat de l’equip ens va abocar a gravar tot el curt en…una vesprada! Una autèntica bogeria.
Per a dur a terme la gravació contàrem amb l’escola de cine Riu-Rau de Dènia, que es desplaçaren al centre i posaren a la nostra disposició tot l’equip necessari.
La MICE i el FIC-CAT
La tasca, però, no va acabar el dia del rodatge. Una vegada tinguérem el curt penjat a la pàgina oficial del MICE (Mostra independent del cinema educatiu) calia obtenir com més visualitzacions, millor. Ens posàrem mans a l’obra publicant a xarxes socials, contactant amb diaris i, fins i tot, una entrevista a la ràdio.
La gala de la MICE fou una gran festa: catifa roja, càmeres de televisió, entrevistes, actuacions musicals… tot pensat per a que la xicalla es sentirà protagonista.
I en aplegar l’hora de l’entrega de premis, va esclatar l’alegria en sentir el seu nom: La mestra, de l’IES Maria Ibars! La seua història havia guanyat un festival de cinema! Un èxit que es va veure repetit pel premi als valors del programa La Colla, d’Apunt TV, sense oblidar les quasi 15.000 visualitzacions que aconseguí el curt. Ni en el millor dels nostres somnis.
Poc després ens va aplegar la invitació per a participar al FIC-CAT, el festival de cinema en català celebrat a Roda de Barà. Aquesta vegada no va haver-hi premi, però sí el reconeixement del públic, que va riure amb les ocurrències dels personatges de La Mestra. A més de participar a una gala amb professionals del cinema, que no es poc!
La mestra és, per tant, la resposta educativa a una situació excepcional. Pensem que el cinema ens va ajudar a canalitzar la creativitat de tot l’alumnat que va participar i a transformar experiències dures en un producte audiovisual còmic. I el més important: fer sentir a l’alumnat que ells també poden dir la seua, que poden ser actrius, actors o el que desitgen. I que per sort, tenen a la mestra.
Daniel Vila Vila
IES Maria Ibars (Dènia)