Autor: AulaMèdia

Diuen que en les pauses pel cafè i en els descansos de les jornades, els festivals i els congressos és on hi ha els millors debats, on es fan els millors contactes i on es predissenyen els millors projectes de futur. La pandèmia també va estroncar això! Ara, però, amb el retorn a la presencialitat reiniciem aquests tipus de contactes de nou. Tornem a fer «passadissos» amb menys distància personal i més empatia presencial. Uns moments que utilitzem per acabar de parlar de temes que no hem tancat en «el temps oficial» de l’encontre.

En el marc del Fòrum Cinema i Educació, organitzat del Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT) i la revista digital AulaMèdia va sorgir -en diverses ocasions- el debat sobre si el cinema cal gaudir-lo o analitzar-lo? Així la Cristina Almirall, la Blanca Alvarez de Drac Màgic o el Natxo Moral d’1entretants van defensar posicions encontrades (i potser complementaries?), altres vam jugar el rol de provocador per dinamitzar i potenciar el debat. És el que tocava com a moderador!

És evident que el cinema és una eina ideològica molt potent per potenciar el canvi social o per perpetuar-lo. Però si convenim que el cinema és un art, el setè diuen, estarem d’acord que l’art s’ha de gaudir. Com deia un professor meu: Quan entreu al cinema, deixeu l’anàlisi de banda i gaudiu de la pel·lícula! Sempre hi haurà temps per l’anàlisi. Crec que és el millor consell que pot donar un professor d’estructura del guió cinematogràfic al seu alumnat.

Efectivament gaudir del cinema i analitzar el text cinematogràfic, en tots els seus vessants, és impossible de fer-ho al mateix temps. Però un moment vist la pel·lícula cal trobar un moment per donar un cop d’ull a què ens ha explicat i com ens ho ha explicat. Hem de ser conscients que la imatge en moviment transmet molts estereotips i models socials que moltes vegades calquem inconscientment i inevitable. Però la pregunta seria com gaudir-ho i com analitzar-lo a l’aula, en quin moment i quina metodologia utilitzar?

És indiscutible que el professorat cal que abordi aquest debat per saber com introduir el cinema i l’audiovisual al currículum escolar, com apropar-lo a l’alumnat d’educació Primària i de Secundària. Analitzar, gaudir del cinema o produir petits textos audiovisuals a l’aula podria, o hauria de ser, complementari. De fet podríem dir que el FIC-CAT és un bon exemple d’això… on trobem un lloc per gaudir de les darreres produccions de cinema en català, on també podem visionar una selecció de les millors produccions escolars i al mateix temps trobem un espai per la reflexió i l’anàlisi sobre el cinema i l’educació com és el Fòrum.

Però en els «passadissos» no sempre trobem el moment per aclarir conceptes, o acabar de parlar i tancar tots els temes. Això és el que ens va passar a Roda de Berà, concretament aquest debat va quedar obert. Esperem tenir una nova ocasió, potser en el segon Fòrum Cinema i Educació, per abordar de nou el debat sobre «el gaudir i l’analitzar» del cinema.

Francesc-Josep Deó

Sortim de la sala de cinema i abans de trepitjar el carrer ja estem alabant la direcció actoral del film, el vestuari, la fotografia o el guió. Recordem que va guanyar no sé quin premi en el darrer Festival de Berlín. Els meus joves nebots potser només dirien «està ben feta la pel·lícula», ells són d’una altra generació… són joves. Nosaltres no, nosaltres disseccionem totes les pel·lícules que veiem, les analitzem a fons, la relacionem amb altres textos. Fent, moltes vegades, una anàlisi pretensiosa i avorrida. Potser tampoc cal.

Darrerament sentim a parlar molt de la necessitat de crear nous públics, de crear nous espectadors. Que el cinema català i en català necessita créixer. Però cal preguntar-nos, on comença el treball per crear aquests nous espectadors? Com crear aquest nou públic?

Necessitem un treball en moltes direccions i implicant a molt agents. Necessitem que les institucions catalanes s’ho creguin. Però també els directors i les directores de cinema, les productores, etc. Algun crític de cinema ens recorda que «si hi ha bones produccions, el reconeixement vindrà, segur!» Però al marge d’aquest complex entramat d’institucions, indústria del cinema, la creació i els pressupostos; necessitem una bona xarxa de sales, de festivals i mostres de cinema. I també, i molt important, cal buscar sinergies perquè el cinema entri a les aules.

En aquest sentit el Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT), de Roda de Berà, és un clar exemple d’aquest treball global. Des dels seus inicis el FIC-CAT inclou en la seva selecció oficial un apartat de produccions escolars realitzats per l’alumnat de Primària i de Secundària. Genial. Comencem per baix!

Però ara cal anar més enllà, cal que es creïn «noves zones», nous espais educatius pel debat i per la formació del professorat, com l’espai per la reflexió sobre l’educació audiovisual o cinematogràfica que ens proposa el Fòrum Cinema i Educació, activitat que es realitzarà en el marc del FIC-CAT. Ai las, la pedagogia de la imatge, que oblidada la tenim!

Aprofitem l’efecte multiplicador que té el professorat, per incidir a les escoles i els instituts, per ensenyar cinema, la seva història, els seus llenguatges i les seves tècniques. És necessari que el professorat ensenyi cinema, però sobretot cal ensenyar a gaudir del cinema.

No cal que el nostre alumnat de Secundària surti de les sales de cinema fent grans anàlisis històrics i estètics del film que acaben de veure. Potser només cal que diguin «m’ha agradat molt la pel·lícula, està ben feta».

Francesc-Josep Deó