Autor: AulaMèdia

CineCiutat creu fermament en l’extraordinària força transformadora del cinema com a mitjà educatiu.

Per això, des de 2014 promovem la col·laboració amb escoles, escoletes, instituts, universitat, Institut d’Innovació i Recerca Educativa i diferents associacions formals i no formals, per tal que el cinema esdevingui una eina educativa poderosa.

Creiem fermament que els valors, els contravalors i la reflexió que comporta tot visionat d’un film mou a l’alumnat cap al pensament crític, el debat, el plantejament i replantejament d’idees, valors i estereotips.

Per això, cada curs dedicam temps, esforç i il·lusió per preparar un dossier amb una mostra -per matèries i nivells- de pel·lícules apropiades per l’alumnat d’infantil, primària i secundària. Oferim les nostres instal·lacions als centres educatius perquè puguin visionar els films que considerin adients (gestionam els drets de qualsevol pel·lícula que ens demanin), o els feim propostes relacionades amb temes transversals o específics. Elaboram material didàctic adaptat a edat i nivell per tal que sigui possible el treball tan abans com després del visionament. Planificam activitats complementaries com debats, taules rodones, ponències.

En aquesta línia, els centres educatius compten amb la possibilitat de sol·licitar tallers sobre cinema (Llenguatge del cinema. La importància de la música, guió i creació de personatges. Primers instruments de cinema, oficis del cinema. Stop Motion, Chroma…) I, sota petició, també obrim al gran públic la part de les nostres instal·lacions que es veu com, per exemple, la cabina de projecció. Durant la visita els explicam com han canviat aparells i formats audiovisuals, les mostram la darrera tecnologia (projectors dcp, disc dur) contraposada a les antigues màquines i pel·lícules de 35 mm, provocant curioses reaccions.

A més de la tasca diària, anualment realitzam un curs de formació per el professorat amb col·laboració amb la Universitat de les Illes Balears i amb el suport de la Conselleria d’Educació, que tracta diferents aspectes del rol docent del cinema. Aquests cursos sempre ens aporten una dosi d’optimisme en el futur, ja que tenen uns ponents magnífics i uns assistents implicats.

A més a CineCiutat programam activitats familiars amb diferents projeccions i tallers, emissions de documentals i pel·lícules per públic juvenil i adult compromeses socialment (Out of plàstic, Demain, Tot inclòs, Dominion). La tasca diària de gestionar activitats educatives amb petits, no tan petits, joves i adults és una de les activitats més gratificants que hom pugui assolir. La satisfacció de veure als més petits ballar amb la cançó final de El llibre de la selva (1967), emocionar-se amb El Chico, i plorar amb La Canço de la mar. O als més grans visionar clàssics des d’una mirada nova, conscienciar-se del moment en què vivim, de la importància de l’ecologia i la llibertat, de la solidaritat i l’altruisme. Hem observat famílies amb nens de tres i quatre anys debatre sobre feminisme després d’una projecció (Zog), parlar sobre la pèrdua (La increïble història de la pera gegant), valorar la diferència (Zibila i el poder de les ratlles) i moltes més coses que et provoquen un somriure inconscient.

CineCiutat és molt més que un cinema. CineCiutat és una aposta integral per la cultura i, des de la nostra vessant més docent, creiem que els cinèfils de demà són els nens d’avui. I, sens dubte, nosaltres farem tot el que estigui a les nostres mans per educar a través del setè art, per educar la mirada.

Cristina Cifre
Responsable d’activitats educatives. CineCiutat. Palma.

“Al llarg de la història, la informació i la narrativa sempre han estat fonamentals per crear el marc de pensament.”

Simona Levi

“La filosofia, i també el cinema, són expressions de la tensió existencial, social i política”

Miquel Seguró

Aquest darrer curs ha estat un temps amb molts canvis i incerteses que ens ha fet replantejar-nos moltes coses, entre les quals aquelles que sempre hem donat per sabudes. Això ens ha portat inseguretats i ens ha creat la necessitat de revisar tot allò que ara s’ha posat en qüestió i d’aquí és d’on neix l’experiència que s’exposa a continuació.

Per l’alumnat, després de passar un confinament i de començar un nou curs ple incerteses, va fer que moltes de les preguntes fonamentals sobre temes que els preocupen i els amoïnen tornessin a primer pla. L’activitat educativa que es presenta a continuació parteix doncs de la necessitat de revisar una sèrie de conceptes que durant la pandèmia s’han repensat a través de la reflexió i la creació audiovisual.

Què s’espera de nosaltres? De què tenim por? Com percebem el temps? Què està bé i què malament?…

El coneixement neix quan les persones es posen a reflexionar de manera crítica i rigorosa sobre les qüestions que ara s’han posat a primer pla, emprant termes generals i abstractes, així com arguments racionalment vàlids, que permeten entendre millor la realitat i orientar-nos-hi. Per exemple, preguntar-nos «què entenem per Art?», «què és el bé i el mal?» o «quin temps tenim i com el vivim?» engendra un coneixement, perquè cada persona posseeix uns coneixements previs i molts d’ells han estat configurats o apresos a través del nostre univers visual i audiovisual.

Fomentant el pensament reflexiu, el treball cooperatiu i el diàleg, es promou l’autonomia, la capacitat de comprendre i actuar en el món, i fomentant una mirada crítica cap a l’univers visual que ha configurat part del nostre aprenentatge ens dota de compromís com a consumidors i productors que som.

La necessitat d’estimular una actitud reflexiva i crítica davant les idees i davant la visió del món que ens imposen els poders establerts i els mitjans de comunicació de massa dels quals n’hem passat a dependre aquests darrers temps (Internet, productes d’entreteniment, xarxes socials…) ens ha permès elaborar bones argumentacions, fomentant l’hàbit de repensar les conviccions amb bones raons que qualsevol altra persona pugui entendre, la qual cosa és imprescindible per a avançar en la recerca de la veritat i resoldre els problemes de la millor manera possible.

Aquesta experiència també respon a la necessitat d’empoderar l’alumnat que implica oferir-los coneixements i també donar-los la iniciativa, el temps i l’espai per que s’expressin. En establir la relació dels contextos personals del seu “media ambient” amb els continguts curriculars, es pot propiciar un efecte transformador en la vida de l’alumnat, cosa que fa que es reconeguin com a membres de la societat en què viuen i desenvolupin idees d’interacció comunicativa responsable i compromesa.

El resultat del procés són unes creacions audiovisuals fetes a partir d’exemples de la cultura visual que han configurat la reflexió, i una revisió d’allò que en aquests moments ha esdevingut una incertesa.

L’estructura de la seqüència didàctica d’aquesta experiència comença per un procés de diàleg, continua amb una creació d’un guió a partir de les preguntes formulades i finalment acaba amb la creació d’un producte audiovisual i amb la seva avaluació conjunta.

Gemma Paricio
Cap d’estudis Institut Euclides

 

Es poden veure una mostra dels audiovisuals creats al bloc d’Euclides TV:
QÜESTIONS AUDIVISUALS

 

Com a redactor de textos sobre cinema per a algunes publicacions i mitjans vinculats a l’àmbit de l’educació, tinc la sensació de que gran part del cinema que es veu a les escoles parteix d’una visió on el contingut de les pel·lícules a visionar, i el grau d’exemplaritat de la seva moralitat, té un pes molt major que la resta d’aspectes que fan que el cinema sigui un mitjà d’expressió i no un instrument ideològic. Una situació paradoxal en un instant en el que l’autoregulació dels educands (que ocasionalment amaga no poques carències estructurals i de recursos humans sota un mant de pedagogia avançada) sembla haver conquerit al menys una part del discurs educatiu a Catalunya, mentre un sector igualment creixent de les manifestacions creatives i/o artístiques destinades a un públic en edat d’escolarització obligatòria evoluciona cap al sentit contrari. Les capacitats expressives d’aquestes manifestacions s’han vist reduïdes a meres corretges de transmissió de postures ètiques i morals ad hoc de les dels adults, amagant sota la catifa tot allò que pugui contrariar-les.

Centrant-nos en l’àmbit del cinema a l’escola des d’una perspectiva espectadora, si bé és cert que a edats on el reflex conductual i moral dels infants cap als adults aquesta postura pot ser útil i fins i tot necessària, no triga en esdevenir empobridora per furtar als seus espectadors la possibilitat d’errar moralment i cultural en el sentit més ampli i, per tant, de poder desenvolupar-se en cap d’aquest sentits.

Existeix, però, una altra forma de contemplar i debatre el visionat de cinema com una activitat altament pedagògica sense deixar de concebre’l com un espai expressiu, sempre supervisat i regulat per l’escola i els seu equip docent. Un que, lluny de partir de l’exemplaritat sense excloure-la, permet aprendre tant dels valors que es desprenen de les pel·lícules que el composen com, també, dels seus antivalors o contravalors, a més de l’ús del llenguatge audiovisual que els dona un sentit o un altre. Resumint molt, podríem dir que els valors es desprenen d’aquelles accions i decisions moralment constructives o positives, mentre que els antivalors (invisibles en moltes de les sessions de cinema a les escoles) son, com el seu nom indica, el seu contrari, tot i que des d’una postura prou laxa com per estar oberts a la interpretació sobre la seva bondat o maldat.

Per contra, els contravalors no gaudeixen d’aquesta de vegades transgressora ambigüitat, i representen tot allò que no només ha estat considerat per consens com a negatiu o destructiu, si no que es veu representat a la pantalla de forma inequívocament negativa. Degut a la seva claredat, aquests últims poden resultar adequats per als espectadors infantils, mentre que de la ma del seu procés de maduració, i de la seva autonomia progressiva cap a l’adolescència, poden anar-se introduint pel·lícules que continguin antivalors capaços de generar-los conflictes i obligar-los a posicionar-se moralment.

Però tots ells son necessaris; els valors ho son per la seva exemplaritat, i els antivalors i contravalors per la seva capacitat per a reflectir els nostres vicis i limitacions. O, si més no, ho son dins l’espai d’assaig representat per la ficció cinematogràfica que permet, a més d’un posicionament capaç d’obrir les portes a un productiu debat no necessàriament concloent, prendre consciència i responsabilitat personal sobre la seva existència. Més encara, la contemplació de tots ells a una pel·lícula permet analitzar perquè els percebem com a tals, vistos en pantalla. I és en aquest punt on l’anàlisi cinematogràfic, no des d’una perspectiva moral, que també, si no expressiva en tota la seva amplitud, que tingui en compte tots els recursos emprats per a crear el seu discurs i orientar-ne el seu sentit últim, resulta igualment necessària, educativament parlant.

Partint de la major varietat cinematogràfica permesa pels centres educatius i les seves especificitats, l’estudi del llenguatge cinematogràfic o audiovisual emprat en cadascuna d’aquestes pel·lícules o peces dota simultàniament de sentit narratiu, estètic, filosòfic i/o moral a tots els elements que les composen en combinacions tan variables com punts de vista poden existir sobre el que s’hi explica depenent del context que integri els recursos expressius emprats, des del guió fins a la planificació, la direcció interpretativa, la il·luminació, el muntatge, etc. El que, alhora, obre la porta a la creació de peces pròpies a l’aula, un cop estudiats els mètodes i possibles formes de plasmació audiovisual que es desprèn del visionat crític de pel·lícules no necessàriament pensades per extreure’n lliçons morals… i que al igual que qualsevol altre manifestació artística, permet desenvolupar-se en un sentit més ampli i a través d’un veritable aprenentatge, assajat i gaudit des de la ficció.

Eduardo Martínez Gómez
Redactor de continguts i crític de cinema

L’escola de Primària Els Xiprers és una de les escoles que fa més anys que ensenya a fer servir els mitjans de comunicació. Des d’aquella analògica Ràdio Xiprers dels anys 90 han passat molts projectes on l’objectiu sempre és equipar l’alumnat amb un bon ventall de llenguatges diferents. El cinema va arribar a l’escola fa uns 13 anys, amb el Projecte d’Innovació Educativa.  Tot i això però, ja feia anys que es feien activitats en aquesta direcció a l’escola.

Actualment hi ha la voluntat de reprendre la ràdio a l’escola, els mitjans tecnològics permeten fer moltes activitats a l’abast de nens i nenes. Tot i això, de vegades els espais no són els més adients i, a més, cal que el professorat s’engresqui a treballar amb aquests formats.

AulaMèdia entrevista a Alba García, mestra de Els Xiprers, i a Quirze Espí, Cap d’estudis de l’escola, situada dins del marc incomparable del parc natural de Collserola, a l’antic terme municipal de Vallvidrera.

– Com us vau plantejar treballar cinema a l’escola?
Quirze: L’Inici del Taller de cinema va ser fa uns 13 anys, a partir del Pla
d’Innovació Educativa, per treballar a l’escola el cinema de la mà de A Bao A Qu (organització que des de fa anys realitza, amb èxit, la tasca d’ensenyar docents i estudiants l’art de l’audiovisual a les escoles).

– Quins són els principals objectius pedagògics que us plantegeu amb els alumnes amb el Taller de Cinema?
Quirze i Alba: El llenguatge audiovisual principalment. Tenim una sessió setmanal dedicada només al cinema, que es pot relacionar amb l’Educació Visual i Plàstica, amb la Llengua… I tota la part transversal del treball cooperatiu, de gènere, de valors, i el treball en equip. La paciència també és un pilar fonamental.

– Les dotacions tècniques necessàries per a dur aquests tallers amb unes certes garanties com les heu aconseguit?
Quirze: En el moment que va arribar aquest programa d’innovació educativa sí que se’ns van aportar els diners per a comprar un material de cinema semi-professional, procedents del Pla de Millora de centre. Fa uns 13 o 14 anys… amb el temps, l’ús continuat dels alumnes fa que es deteriori i, a més, de seguida queda antiquat. Aquest any passat amb els diners de l’escola vam comprar una càmera nova.

– Quines són les principals dificultats que heu hagut de superar a l’hora
d’encarar aquest projecte?
Quirze i Alba: Aquest projecte el van engegar unes persones que ja no hi són a l’escola i el traspàs de coneixements per a poder fer-ho és el més complicat. A més, cal trobar persones interessades en aquesta metodologia, ja que si no el projecte mor. A més, les persones que col·laboren han de tenir una mirada pedagògica però també uns coneixements tècnics. És difícil aconseguir aquest equilibri. Les persones docents que entren a l’escola han de saber que treballem el cinema des d’una mirada molt particular, molt d’observar la realitat que ens envolta en calma.

En el món tant ràpid en el que ens trobem, aquí cal aturar-se i observar. No va encarat a aconseguir grans efectes especials, ni grans produccions… més aviat es tracta de proporcionar a l’alumnat un ventall més ampli de reflexió.
El més important és, veure el món a través del cinema, des d’uns altres visors, i poder expressar-ho. Hi ha nens i nenes que en el dia a dia no s’hi troben en les maneres de comunicar clàssiques, però resulta que assoleixen rols molt diferents quan fan servir el llenguatge audiovisual.

– Per entrenar la mirada, quin treball previ feu amb els estudiants?
Alba: És un treball transversal d’escola, la mirada la treballem des de que són molt petits i petites amb diferents activitats… també fem tallers de fotografia i de grans ja tenen la percepció entrenada. Arriben a sisè amb aquesta educació del com observar. Des de P3 es pensen ja activitats encarrilades a aconseguir aquesta manera diferent de veure el món.

– Quins materials us ajuden a dur a terme aquestes accions pedagògiques a l’escola?
Quirze: Sobretot els d’A Bao a Qu. Treballen d’una manera molt semblant a com es treballa a l’escola, comparteixen la mateixa filosofia. Tot i que en algun moment vam decidir treballar de manera independent, recentment hem reprès la relació; sobretot pels nous mestres que arriben, perquè puguin fer una bona formació en aquest sentit. Ells porten un programa molt definit amb uns materials molt concrets per treballar tots els temes.
Obres d’art, fotografies, clips… i a més ofereixen una molt bona formació pel professorat.

-Per acabar, si haguéssiu de recomanar als mestres de primària de treballar el cinema a l’escola quines raons els donaríeu?
Alba: És important per potenciar l’autoestima, es veuen implicats en un projecte, i el fan de manera col·lectiva i engloba a més totes les matèries que es poden abraçar en aquest tipus de projecte tant multidisciplinar.

Quirze: Molt lligat a això… és molt valuós el fet d’oferir als alumnes la possibilitat de fer servir un altre llenguatge amb el qual poder expressar-se.
També, en un món on tot és tant ràpid, t’obliga a aturar-te i a observar la realitat d’una altre manera.

Alba: I aquesta mirada la pots aplicar a tot: a les matemàtiques, a la ciència, etc.

Helena Soriano Pons