Autor: AulaMèdia

El febrer de 2016 va circular per tot el món digital la imatge d’un Mark Zuckenberg joiós que passejava amb el seu casual wear pels passadissos del World Mobile Congress mentre la resta d’assistents seien abduïts per l’última generació d’ulleres de realitat virtual de Samsung, sense saber que un dels homes blancs, joves i heterosexuals més poderosos del món caminava analògic i desimbolt pel seu costat. Ràpidament la fotografia es va llegir com a prova empírica i metàfora esfereïdora del món distòpic que s’acostava.

Després van venir escàndols polítics com Cambridge Analytica o les multes milionàries a Google per violar la privacitat de menors a través de Youtube i, en paral·lel, el paradoxal culte que nosaltres, la gent normal, rendíem a les GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) a través, per exemple, de les compres compulsives a Amazon malgrat saber que maten a poc a poc el comerç local i maltracten els seus treballadors, o el desembarcament massiu de Google a les escoles, malgrat saber que dipositem les dades de centenars de milers de criatures i adolescents en els servidors d’una multinacional dedicada a l’explotació de dades.

Les GAFAM i els seus altres oligopolis digitals i multimèdia cosins germans (BATX o TUNA) són com el doctor Jeckyl and Mr. Hyde: als usuaris ens mostren serveis punters, utilíssims i divertits com Facebook, Intagram, Tik Tok, Gmail, Drive, G Suite for Education, Fornite o Netflix. I cap endins el que aconsegueixen són dades i més dades que després converteixen en publicitat explícita, feeds manipulats i promocionats, campanyes de bots, fake news, aprenentatge automatitzat, vigilància predictiva, resultats de cerca esbiaixats, immersió narrativa o eines de fidelització com els likes, els onboardings i els epic moments… En definitiva un ventall d’estratègies ideades per poder datificar i collar la nostra vida: lligar-nos, retenir-nos, estudiar-nos, vigilar-nos, controlar-nos i, finalment, influir-nos i decidir per nosaltres.

El que està en joc és ben clar: la nostra llibertat de pensament i d’acció. Aquest és el nus del debat i aquest ha de ser el nus de les solucions. Les institucions poden i tenen el deure d’actuar des de tots els àmbits. Per exemple, desactivant oligopolis, protegint la privacitat de dades i invertint en la seva sobirania i seguretat. Un grup de mares i pares aliat amb el col·lectiu Xnet hem treballat en aquesta línia precisament per aturar el monocultiu de Google a les escoles i protegir la privacitat de dades. Hem alertat al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya del que està en joc i de la seva responsabilitat nuclear de protegir els menors d’edat, una responsabilitat que passa perquè habiliti entorns virtuals d’aprenentatge alternatius al G Suite for Education i al Google Classroom. Malgrat que tot apunta a què la seva és una política d’aliança amb Google, mantenim l’esperança de veure si el conseller i la directora d’Innovació actuen a l’alçada dels temps que corren.

Però si parlem de pensament i llibertat, en l’àmbit educatiu no només parlem de les infraestructures tecnològiques de les escoles sinó també d’educació pròpiament dita, de formar-nos en un ús i un coneixement de les tecnologies digitals actiu i empoderant, crític i emancipador, sobirà i segur. I això passa per superar la fase instrumental (quasi ofimàtica) i tecnòfoba (la que tan sols alerta dels perills) de la formació digital i apostar pels coneixements substantius de la història crítica i els sentits de la tecnologia digital i el desenvolupament empoderant d’eines digitals. En definitiva, o eduquem en una tecnocultura crítica, avançada i sobirana o les multinacionals dels Big Data i la intel·ligència artificial pensaran per nosaltres i pels nostres fills i filles.

Cecilia Bayo

Els ciutadans tenim el dret fonamental d’accedir a una informació veraç i contrastada. En l’actual context de sobreinformació, arran de la irrupció d’Internet i la possibilitat de què qualsevol usuari creï i difongui contingut a la xarxa, sorgeix la necessitat de verificar la informació que rebem. Amb aquest objectiu, l’abril de 2019, es va crear Verificat: una plataforma de fact-checking que contrasta el discurs polític i el contingut que circula a les xarxes.

Aquest any posem en marxa Verificat Escola amb l’objectiu principal de formar els estudiants en el consum crític i responsable de la informació digital. Des de fa uns anys, proliferen la desinformació, la postveritat, les fake news, els rumors, les mentides, etc. I els mitjans de comunicació tradicionals, que pateixen una greu crisi de legitimació per part de la ciutadania, no tenen mans suficients per contextualitzar tot el contingut generat i distribuït a Internet a través de plataformes tecnològiques com Twitter, Instagram, Whatsapp, Tik Tok, i un llarg etcètera.

Aquests canals són els més utilitzats pels joves que avui es formen a les escoles i als instituts. Ells són receptors d’aquesta informació poc fiable i és imprescindible que rebin una educació mediàtica digital que els faci ser competents en detectar-la i contextualitzar-la.

Si bé l’anomenada generació Zeta és nadiva digital i la seva manera de socialitzar-se i comunicar-se es caracteritza per ser híbrida entre entre el real i el digital, no està exempta de ser un target desproveït de protecció vers les notícies falses que circulen per Internet. De fet, un recent estudi de la Standford History Education Group explica que els joves adolescents i, no ho oblidem, futurs votants, es refien de l’aparença del web més que del contingut, focalitzen la seva atenció en el titular, poques vegades consulten més profundament els continguts del web, i depositen la seva confiança en aspectes que poden ser fàcilment manipulats.

Des de Verificat Escola proposem sessions formatives que van més enllà de l’educació mediàtica tradicional, tot utilitzant tècniques com la lectura lateral, l’ús d’eines digitals i la creació i difusió de continguts contextualitzats. I ho fem amb un doble objectiu: (1) que els joves tinguin eines per a esdevenir crítics davant la desinformació, (2) que es constitueixin com una comunitat activa de fact-checkers que s’articula per a combatre-la. Per això, les nostres formacions inclouen des de l’aprenentatge de tècniques bàsiques de verificació fins a la creació d’un propi canal de comunicació basat en l’ús d’eines i plataformes audiovisuals digitals.

A dia d’avui, estem implementant un curs de fact-checking als alumnes de primer de Batxillerat de l’escola Llor de Sant Boi gràcies a una beca de l’International Fact-Checking Network. Al llarg de l’any, els estudiants, constituïts com una redacció de fact-checking, aprenen a detectar la informació falsa que circula a les seves xarxes i la contrasten, compartint el resultat a través d’un canal de YouTube i perfils a Instagram i TikTok. És la primera generació de fact-checkers formada dins les aules.

Susana Pérez Soler
Responsable d’Educació de Verificat
Elena Salgado Cobo
Assistent pedagògica de Verificat

Si considerem que Internet és un espai on es desenvolupa part de la vida i on es realitzen activitats socials i individuals com jugar, comunicar-nos, fer negocis, consumir, estudiar i treballar, llavors podem concloure que Internet te les característiques del concepte ciutat (espai d’intercanvi entre els membres d’una comunitat que viuen en les proximitats), ara be, la Xarxa no és una ciutat qualsevol, en aquests moments ja és l’entorn humà més gros que ha existit amb un número aproximat de 4.000 milions d’habitants, la meitat de la població mundial.

Cal considerar que Internet se’ns presenta amb unes característiques molt especials com per exemple el fet de no tenir fronteres amb els conseqüents problemes per implantar legislació i per tant la possibilitat de regular-la i organitzar-la d’una manera adequada, està construïda a base d’informació i documentació, per tant totes les accions queden enregistrades i poden ser compartides i estudiades, però sobretot la circumstància més important que la defineix i la determina és la manca de visibilitat i percepció física entre els seus habitants, per tant podríem anomenar Internet amb el terme Ciutat Invisible.

De fet, aquesta falta de presencia física ens aporta un sèrie de problemàtiques noves que són d’una importància cabdal pel desenvolupament i la vida de les persones; la manca de percepció dels perills; la incapacitat per a discernir entre la veritat i la mentida; o la desaparició de la privacitat obliguen a desenvolupar un procés d’adaptació en un nou entorn mai conegut per la humanitat; aprendre amb rapidesa, millorar la capacitat de l’atenció, posseir habilitats informacionals per tal de construir un pensament molt més crític, aprofundir en el reconeixement i la gestió de les emocions i la col·laboració com a sistema únic per a la construcció del coneixement són alguns dels camins que en aquests moments sembla una possible aproximació per aquesta adaptació, però sobretot en un entorn poc organitzat els valors ciutadans són primordials per tal de que la vida humana flueixi i les persones es puguin desenvolupar d’una manera igualitària, saludable i segura, convé promoure els valors necessaris per l’assoliment de la ciutadania digital.

La ciutadania digital es pot definir com les normes de comportament responsable de l’ús de la tecnologia, Mike Ribble  és un autor que ha definit la ciutadania digital estructurant-la en 9 elements (Nine Themes of Digital Citizenship. 2011) que ens fa comprendre molt millor els temes a tractar.

Així concloem que l’aprenentatge avui no és només una qüestió de tecnologies sinó que ha d’anar associat sempre a l’aprenentatge ciutadà, de convivència, de col·laboració, de relació (diferents tipus de llenguatges, no només verbals), la gestió de la informació i sobretot el coneixement i la gestió de les emocions en un entorn intervingut per les pantalles.

Internet ha canviat el nostre entorn i sobretot la manera d’aprendre i els continguts del procés d’ensenyança-aprenentatge, per tant els docents hem de guiar aquest procés d’adaptació i desenvolupament, prioritzarem l’adquisició d’habilitats i procediments, per això farà falta que entrem i visquem al mateix lloc on viuen els nins i els joves per comprendre els seus funcionaments i seus ràpids canvis, i sobretot fer-ho sense prejudicis.

Ajo Monzó

Aquests dies (del 24 al 31 d’octubre de 2020) s’està celebrant la setmana mundial de l’alfabetització mediàtica i informacional convocada per la UNESCO, i en aquest context voldria posar èmfasi en la importància de prendre consciència de la necessitat d’incloure la perspectiva feminista i de gènere en l’agenda de l’educació mediàtica, com a compromís ineludible amb la construcció d’una ciutadania crítica, responsable i igualitària. Això suposa, al temps, un alineament amb els Objectius 4 (educació de qualitat) i 5 (igualtat de gènere) de Desenvolupament Sostenible (ODS) assenyalats per Nacions Unides en el marc de l’Agenda 2030.

Vivim en uns temps marcats per les tecnologies de la informació i la comunicació en els quals el repte creixent és pensar críticament sobre els recursos i informacions que utilitzem i compartim. L’alfabetització informacional (mediàtica i digital) és cada vegada més important en tots els contextos de la vida, i ho és molt especialment en l’àmbit educatiu, en totes les etapes, des de primària fins a l’educació superior.

Perquè la informació té valor i cal aprendre a relacionar-nos amb ella sempre des d’una perspectiva crítica i, en conseqüència, ètica. I l’ètica passa per comprometre’ns amb la igualtat i la llibertat que tot ésser humà ha de tindre concedides pel fet de ser-ho i per les quals el feminisme porta lluitant des de fa segles.

La violència masclista té un caràcter estructural vinculat al sistema patriarcal de la societat. Els mitjans de comunicació tenen una enorme responsabilitat, com a vehicles de transmissió de la violència simbòlica sobre la qual se sosté i perpetua el patriarcat, la cultura masclista i desigual que ens envolta.

La violència simbòlica (concepte introduït pel sociòleg francès Pierre Bourdieu en els anys setanta del passat segle) descriu la forma per la qual qui domina exerceix una manera de violència indirecta en contra de les persones dominades, que no l’evidencien o poden fins i tot ser inconscients d’aquestes pràctiques en contra seua. Deriva del poder simbòlic, que té la capacitat de fer veure i fer creure.

Així, el lideratge patriarcal ha implantat un ordre simbòlic apuntalat sobretot per l’educació i els mitjans de comunicació, que molt sovint reprodueixen la superioritat dels homes com a única estructura possible. Tot això ha generat estereotips de gènere que perviuen en la societat i davant els quals és necessària l’educació des de la igualtat. Estereotips que resulten perjudicials tant per a les dones com per als homes, perquè el patriarcat imposa models de masculinitat tradicional que també resulten limitadors i opressius per a ells, sense oblidar a les persones LGTBIQ+ i als qui no vulguen definir-se des d’una percepció binària del gènere.

Els mitjans de comunicació són potents canals de transmissió i reproducció de la violència simbòlica. Els relats i imatges que transmeten estan plagats de sexisme, que pren molts camins… entre altres, la reïficació del cos de les dones, els estereotips, manipulacions i també silencis, quan es dona l’omissió intencionada de referents plurals.

En els últims temps, a més, amb l’arribada de la ultradreta a les institucions públiques, els altaveus dels quals aquesta disposa en els mitjans i xarxes socials generen un devessall quotidià de soroll, desinformació, notícies falses i discursos d’odi molt preocupants i molt perillosos si es consumeixen sense perspectiva crítica.

Per tot això, l’educació informacional i mediàtica és clau, cada vegada més. Us anime a consultar la Recomanació per a previndre i combatre el sexisme del Consell d’Europa, que recentment ha llançat una campanya de sensibilització titulada Sexisme: Detecta’l. Posa-li nom. Atura’l, el vídeo promocional del qual pot veure’s ací.

És essencial que com a docents ajudem a conscienciar respecte a la importància de contrastar la informació, entendre qui l’ha generada i amb quin propòsit, per a frenar una infoxicació que, entre altres coses, perpetua la violència simbòlica i la naturalització de qualsevol desigualtat. Des dels enfocaments educatius crítics, cal incorporar la perspectiva feminista i de gènere, i treballar per una educació informacional i mediàtica que ajude a entendre la vida de forma més humana, més justa, inclusiva, igualitària i lliure. Per totes i tots!

Dora Sales
Professora titular de la Universitat Jaume I