Autor: AulaMèdia

La intel·ligència artificial (IA) està penetrant a tots els sectors, i el de l’educació no es quedarà enrere. Fer aquesta asseveració en temps de confinament pot semblar massa agosarada però la tecnologia ja existeix. La urgència de la pandèmia ens ha obligat a substituir –a correcuita–la presencialitat a les aules per plataformes virtuals. Aquestes ja existien feia anys i s’haurien pogut introduir gradualment, per no agafar-nos ara desprevinguts.

La UNESCO va consensuar l’any passat el document: Artificial Intelligence in Education. Challenges and Opportunities for Sustanaible Development amb 50 països. D’aquest es desprèn que la IA transformarà profundament l’educació, sempre respectant els drets humans i els valors socials. L’anàlisi del big data derivat de les avaluacions, de l’aprenentatge a distància a través de plataformes online, de la interacció entre alumnes i professorat amb el mòbil o de la navegació per webs dibuixarà nous mètodes d’estudi. Els algorismes s’adaptaran a cada estudiant predient la millor manera d’aprendre; seran una ajuda pel professor a les aules; i faran més eficients els recursos d’un centre educatiu, tal com s’explica en el treball de recerca que vaig elaborar sobre la IA a Catalunya: “Intel·ligència artificial. Decisions Automatitzades a Catalunya.”

Podem resistir-nos als canvis, podem allargar en el temps que la intel·ligència artificial formi part de la docència però finalment arribarà. Però atenció! Així com ensenyar habilitats digitals no consisteix únicament a donar una pantalla a l’alumnat; introduir la IA a l’ensenyament no ens eximeix d’entendre el seu funcionament i els millors usos.

Posar a l’entrada d’un centre escolar un sistema de reconeixement facial –encara que els progenitors hagin donat el seu consentiment–, a canvi de prometre el control dels menors no és una bona utilització dels sistemes intel·ligents. Primer perquè el reconeixement facial no està del tot perfeccionat i s’ha demostrat que confon cares. I segon, perquè la Comissió Europea ha denominat els trets facials “dades sensibles” i mereixen especial protecció, ja que són úniques i irrepetibles com l’empremta digital.

Els algorismes no ens faran millors professors ni els nostres alumnes aprendran més si abans no entenem els riscos, els biaixos, com prenen decisions automatitzades o com protegir els drets digitals bàsics de l’alumnat. En el moment de l’aplicació generalitzada de la IA s’obriran múltiples incògnites i caldrà consensuar nous criteris a partir de les interaccions i resultats. Però de la mateixa manera que no hem de desconfiar de la IA argumentant complexitats que no volem o no tenim temps d’assumir, tampoc podem confiar a cegues en les seves bondats.

Karma Peiró

Les vinculacions econòmiques i polítiques dels mitjans de comunicació influeixen en la seva línia editorial, i posen en risc el pluralisme a l’hora d’informar i mostrar totes les veus.

Els lectors, oients i espectadors saben de quin peu calça cada mitjà, o al menys ho poden intuir. Si s’observa el mapa mediàtic a casa nostra, es poden establir clarament associacions entre ideologies i capçaleres de diaris (digitals i en paper), ràdios i televisions. Es tracta d’un sistema de mitjans caracteritzat pel paral·lelisme polític, un concepte que es refereix a la vinculació dels projectes comunicatius a determinades ideologies.

Tenim un ecosistema mediàtic instrumentalitzat i clientelar, en què les elits econòmiques i polítiques tenen influència sobre els mass media. Això es dona per la dependència dels ingressos dels anunciants, però també de les ajudes públiques que es poden rebre en forma de subvencions o de publicitat institucional. La financiarització, entesa com el creixement de la importància del capital financer en la indústria mediàtica, s’ha agreujat a partir de la crisi econòmica i tampoc ha ajudat a guarir la dependència del poder econòmic i financer.

No es pot negar que els interessos descrits tenen incidència en la presentació dels continguts i en com es tracten les informacions. Hi ha estudis que indiquen que la professionalitat dels periodistes no ve donada pel nombre de comunicadors que tenen formació per a exercir, és a dir, que han cursat la carrera de periodisme i coneixen els codis ètics de la professió. En canvi, el que determina el nivell de professionalitat és la capacitat que tenen els periodistes per a poder exercir lliurement i, per tant, la seva autonomia.

És innegable que la instrumentalització i els interessos de corporacions i classe política cap als mitjans no afavoreixen la independència periodística. Per tant, per molt que els nostres professionals tinguin els coneixements suficients per a exercir, si no poden fer-ho sense ingerències la seva capacitat d’informar es veu molt condicionada, i no precisament pel bé comú.

Quan en una roda de premsa s’escolten les preguntes dels periodistes, es detecta quines són més o menys punyents en funció del mitjà pel qual treballa qui les formula. Per altra banda, cal destacar la poca cura a l’hora de separar els gèneres informatius dels opinatius als mitjans, ja que sovint es fa passar gat per llebre. Les portades de la premsa diària en són l’exemple més evident, amb un tractament dels temes totalment editorialitzat. A més, són moltes les peces informatives i interpretatives que inclouen opinió encoberta, tant a la premsa escrita com als mitjans audiovisuals. Ja no tan sols es tracta de posar el focus en el fora de camp, és a dir, en allò que queda al marge de la cobertura dels mitjans, sinó d’estar a l’aguait pel que fa al tractament de les informacions.

Els mitjans públics tampoc s’escapen de ser acusats de manca d’independència. Als diferents nivells (estatal, nacional i local) els periodistes dels prestadors públics tenen el repte d’informar amb el màxim rigor, de manera plural i fugint d’ingerències, malgrat que els processos d’elecció dels càrrecs de les estructures de govern de les corporacions públiques sovint no afavoreixen l’opció de blindar-les de les temptacions de la classe política. Tot i que recentment s’han observat passos per a introduir criteris professionals per davant d’ideològics en l’elecció dels càrrecs de gestió, tant a nivell català com espanyol, ara cal valentia política per a posar-los en pràctica.

La crisi del Coronavirus és l’enèsima prova de foc per als mitjans de comunicació, que hauran de fer front a situacions econòmiques complicades. Davant d’això, optar per més dependència, instrumentalització i clientelisme no hauria de ser l’opció si volem preservar el dret a la informació de la ciutadania. La cerca de models de negoci viables segueix sent un objectiu a assolir, sobretot en temps en què el consum informatiu no para de créixer i els ingressos dels mitjans han baixat en picat. Potser és temps de plantejar-nos si volem seguir disposant de contingut gratuït a qualsevol preu.

Aida Martori Muntsant

El 15 de març es decreta l’estat d’alarma a l’estat espanyol el qual ens fa quedar-nos a casa degut a la pandèmia de la COVID-19. Aquesta situació es desplega moment a moment amb la perplexitat i la incertesa del que serà demà. Dies tristos, de pèrdues, dies introspectius, de ràbia, de calma, de frustració, de reflexió. Moltes emocions contingudes dins la pròpia vivència i, entre aquestes, l’humor dels mems. Com un altre virus que es propaga per internet i les xarxes socials, passa a convertir-se en una vàlvula d’escapament col·lectiu. Però, què en sabem i què poden aconseguir realment els mems?

Aquesta unitat d’informació (habitualment composta per imatge i text) que es replica a través d’internet i es pot multiplicar sense límits, és un nou model comunicatiu que està donant molt de si. No és casual que les grans empreses i les esferes polítiques li estiguin posant l’ull al damunt. Entre ironia i sarcasme també es contagien idees i opinions que deixen entreveure un potencial polític; acompanyat, de la difícil (o senzilla) tasca i d’un factor imprevisible que fa possible que un contingut sigui viral.

Els mems són també un llenguatge. Un art que plasma en imatges l’actualitat i posa una mirada pròpia sobre la societat. La ciutadania participa de la democratització d’internet sent productora, comunicadora i emissora d’imatges (i missatges) que configuren la nostra idea sobre el món a les xarxes socials.

En un confinament “global” on la nostra salut es troba amenaçada, més persones som sensibles a rebre un impacte a través de l’humor dels mems. Ens rebaixen la tensió. Com diu Andres Monroy-Hernandez (1) “El poder de difondre alguna cosa seriosa a través de l’humor és el que fa que els mems siguin especials”.

Com dos virus que es troben i es fusionen (la COVID-19 i els mems) posen al descobert allò “ocult” en el nostre ADN occidental. Una gran quantitat de mems giren al voltant d’uns hàbits posseïts per un “fer” compulsiu que trasllada la vida activa de l’exterior a dins de casa. Altres, apareixen mostrant-nos l’avorriment absolut que ens porta a comptar grans d’arròs, obrir la rentadora a trossos per buscar mitjons o treure les llavors d’una maduixa… un “no saber parar” que a part d’avorrir-nos, ens incomoda.

Entre somriures que volen ser alliberats també hi trobem la posada en evidència d’una incoherència i/o irresponsabilitat d’unes decisions polítiques. Un exemple és el permís d’anar a la perruqueria mentre tanquen la resta d’establiments no considerats essencials els primers dies de confinament. Una gran quantitat de mems van plasmar aquesta idea: tot tipus d’establiments convertits en perruqueries, braços robotitzats per rentar caps des de la distància, excuses de conductors que van a fer-se metxes… i un llarg etcètera. Com si els mems haguessin contribuït a desemmascarar una incongruència, aquesta mesura va ser anul·lada ràpidament.

Els gossos i el paper de vàter també es tornen protagonistes. El pànic de l’esclat de la notícia de la pandèmia fa que s’acabi el paper de vàter en alguns supermercats. Els gossos són els escollits i es converteixen en l’excusa de tota persona per poder sortir de casa. Per altra banda, una convivència estreta fa trontollar algunes relacions: l’amor de parella es posa en dubte igual que la paciència de pares i mares esgotats per la mainada.

Els mems representen de mil formes creatives tots aquests missatges d’èxit. Més enllà de referències culturals, generacions i idees polítiques, una situació comuna, en aquest cas, fa interpel·lar un gran target que reconeix els mateixos codis: quedar-se a casa de forma indefinida.

És cert que apart d’un gran viatge emocional, la pandèmia COVID-19 ens convida a una constant reflexió. Que l’esfera política vegi guerra contra un virus és la prova, una vegada més, d’una vida masculinitzada. Un moment en el que és necessari posar les cures al capdavant, passar de l’individu a la comunitat i donar espai a la natura i la vida animal, també és un portal per reconstruir una nova escala de valors.

Prendre consciència de qui som i què volem com a societat, ens fa responsabilitzar-nos de la realitat a la qual volem pertànyer. Com diu An Xiao Mina (2) “Els moviments estant re-imaginant el món a través dels mems; estan prefigurant el món que els agradaria veure. I prefigurar el futur és útil perquè t’ajuda a descobrir allò pel qual lluites”.

Carla Rodríguez Casellas
Drac Màgic

——————————

1.- Citat per David Chen (2014) a l’article 3 reasons why Internet memes are changing the world

2.- An Xiao Mina, 2019. Memes to movements: How the world’s most viral media is changing social protest and power. EEUU, Beacon Press