AulaMèdia | AulaMèdia

Web sobre “Llenguatge Audiovisual”

En el web LLENGUATGE AUDIOVISUAL hi trobareu alguns dels conceptes essencials del llenguatge audiovisual o cinematogràfic explicats amb exemples. Està pensat per a suport de professors o estudiants que treballin el cinema i la televisió a l’aula o per a l’aprenentatge autodidacta.

Feu-lo servir com més us convingui i no dubteu a comentar tot allò que vulgueu, a queixar-vos d’algun vídeo que hagi deixat de veure’s i a suggerir altres escenes possibles que serveixin d’exemples.

En el web LLENGUATGE AUDIOVISUAL hi podeu trobar els següents apartats:

Si treballeu el llenguatge audiovisual, també us pot ser útil aquest altre material: “Dóna’m la teva mirada”

El FIC-CAT continua apostant per la vessant pedagògica

Des dels seus inicis, farà 13 anys, el Festival Internacional de Cinema en Català ha fet una clara aposta per la pedagogia, una vessant que ha anat consolidant any rere any.

Per aquest motiu, el director del Festival i altres membres del comitè organitzador visiten, al llarg del curs escolar, escoles, instituts i universitats per explicar el projecte del FIC-CAT i procurar transmetre els valors del cinema entès com a eina d’expressió dins el món audiovisual i accessible per a tothom, des dels més petits fins els més grans.

Entre les activitats dutes a terme –adreçades tant a docents com a alumnat- s’hi troben els ‘Tallers pràctics de cinema’, on els interessats aprenen a llegir i ordenar els codis del llenguatge audiovisual i multimèdia. Aquestes pautes els hi serveixen d’orientació en el procés de creació dels seus propis projectes, tant si ja els tenen engegats com si els han d’iniciar. És el cas de les Escoles de Salomó i la Nou de Gaià i de l’Institut Mediterrània del Vendrell.

Una altra de les activitats són les presentacions del Festival a les Universitats, com la que es va fer el desembre passat a l’alumnat dels Graus de Comunicació Audiovisual, Periodisme i Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona; o la que es va fer al professorat participant de la 1a Fira d’FP Dual a Tarragona.

A destacar, també, les projeccions que es realitzen al llarg de l’any i on els continguts de les produccions que han passat pel FIC-CAT serveixen com a fil conductor de celebracions i jornades reivindicatives al territori. És el cas de l’acte contra la Violència de Gènere celebrat a l’Escola de Música Pau Casals del Vendrell el passat 27 de novembre.

I de cara a la 13a edició, s’està treballant en l’organització d’un Fòrum adreçat al professorat sobre ‘Cinema i educació’, amb el suport d’AulaMèdia i el reconeixement del Departament d’Educació, per aprofundir més en l’alfabetització audiovisual a les aules i per compartir materials i experiències d’arreu del territori que potenciïn el pensament crític dels i de les joves.

Article publicat inicialment a FIC-CAT

Trobada de professorat 2019

Durant el FIC-CAT 2019, el Casal de Les Monges de Roda de Berà va acollir dissabte 15 de juny al matí una trobada entre professionals de l’educació.

La jornada va ser coordinada per Jaume Martín, professor de l’Escola Sant Josep Oriol de Barcelona amb una llarga experiència en la realització de projectes audiovisuals amb l’alumnat, i Pilar Franquet, membre del comitè organitzador del FIC-CAT.

Al llarg de la jornada es van abordar diferents qüestions que van posar al centre de la taula la importància d’adaptar el sistema educatiu actual a l’educació mediàtica i/o audiovisual. També hi va haver unanimitat dels participants a l’hora de destacar una falta de formació per part del professorat del centres de primària principalment, però també a secundària.

Exposició de projectes
A la jornada s’hi van exposar diferents projectes dels centres participants, des de la creació de productes de proximitat per part de l’equip docent, amb idees que neixen a les aules a partir de les aportacions de l’alumnat, com també la consolidació de l’audiovisual com autèntica eina d’expressió. Aquesta última exigeix dur a terme un exercici d’expressió únicament en audiovisual per tractar una gran diversitat de temes fins i tot aquells més conflictius.

També es va destacar que alguns dels projectes que es realitzen es fan a través de programes europeus, que ofereixen la possibilitat que existeixi la formació audiovisual, i també es va posar sobre la taula l’elevat cost que aquests projectes tenen, acompanyat de l’absència, en gran part dels casos, d’un suport per part de les administracions públiques.

L’absència d’un fonament teòric en la matèria
La majoria de participants van coincidir en destacar la falta d’uns coneixements bàsics sobre l’audiovisual que fa que molt sovint s’hagi de recórrer a personal extern al centre, o que la formació en aquest àmbit sigui incompleta i poc estructurada.

En aquest sentit, es va reconèixer que per part dels mateixos centres i dels equips directius cal una reflexió crítica sobre la manera com s’educa en aquest àmbit i sobre la predisposició que hi ha cap a aquests procediments pedagògics.

“Els alumnes veuen coses que nosaltres no veiem”
Aquesta expressió es va utilitzar de manera freqüent per descriure una situació en la qual molts alumnes disposen d’uns coneixements digitals per defecte, que sovint se li escapen al personal docent.

En la majoria de casos, però, aquests coneixements digitals dels alumnes no estan estructurats i es deriven de l’ús de terminals i dispositius tecnològics que incorporen un software determinat. Lluny, per tant, d’una voluntat d’innovar o d’un procés creatiu que potenciï l’ús de la tecnologia.

El poder ideològic de la càmera
Un altre aspecte que es va destacar durant la jornada va ser la capacitat expressiva i d’influència ideològica que els instruments de l’àmbit audiovisual porten de manera intrínseca. La necessitat, en definitiva, que quan un alumne elabora una peça audiovisual, quan es posa darrere una càmera, sàpiga que té la capacitat d’influir sobre el què i el com es pensa.

La capacitat crítica és, per a alguns dels participants del debat, un element fonamental. No és només saber produir imatges o missatges, sinó saber analitzar críticament aquests. Va quedar clar, per unanimitat, que cal saber què hi ha darrera de la càmera, quina és la intencionalitat de cada pla que apareix a la pantalla.

En aquesta línia, també es va criticar el fet que en ple segle XXI no s’hagin introduït els estudis en ciències de la comunicació dins el currículum universitari que prepara el nou professorat.

“La fascinació tecnològica per se”
Una de les darreres qüestions que es van tractar abans de tancar el debat va ser l’atracció que totes aquestes tecnologies generen per l’usuari, des del punt de vista d’intentar captar la seva atenció.

En aquesta línia, es va proposar una educació fonamentada en la visió crítica sobre el consum que es fa d’aquestes, com per exemple de les plataformes, en tant que “és més important tenir Netflix que el que es pot obtenir d’ell”.

El concepte conegut com a obsolescència estètica és al qual es va fer referència per definir aquesta situació, que quan implica un consum constant i sense aturament, provoca la vulneració, segons alguns dels experts, de drets fonamentals, per exemple, en la seva producció.

La trobada va acabar amb el compromís de crear un grup de WhatsApp, per tal de poder seguir en contacte de forma pràctica i ràpida i on compartir qualsevol qüestió que es cregui pugui ser útil o interessant, per als membres del grup.

Article publicat inicialment a FIC-CAT

Educació mediàtica (seguim)

El 26 d’abril de 2018 la Comissió Europea feia públic el document La lluita contra la desinformació en línia: un enfocament europeu. En l’apartat 3.3 dedicat al “foment de l’educació i de l’alfabetització mediàtica”, la comunicació afirma que el desenvolupament de competències mediàtiques i digitals són essencials per enfortir les nostres societats contra la desinformació, especialment en el jovent.

En el mateix document la institució manifesta que: “La Comissió anima els estats membres a mobilitzar recursos i incloure en les seves polítiques educatives la ciutadania digital, l’alfabetització mediàtica, el desenvolupament del pensament crític per a l’entorn en línia i activitats de sensibilització sobre la desinformació i les tècniques d’amplificació en línia. Referent a això, és fonamental que els professors rebin suport, inclosa formació i intercanvi de bones pràctiques”.

Una vegada més, i és l’enèsima, diferents institucions europees recorden la necessitat d’implementar l’educació en matèria de comunicació, tal com la va denominar la UNESCO el 1982, o educació mediàtica, en una denominació molt més actual del mateix concepte.

AulaMèdia des de el seu inici –el maig del 2001– ha defensat que l’alfabetització mediàtica de l’alumnat ha de ser la principal eina per entendre i lluitar contra la desinformació, els silencis mediàtics i la manipulació informativa d’alguns mitjans. Per tant, entenem que tot l’alumnat en acabar l’educació secundària hauria de ser competent en:

El coneixement i la lectura dels llenguatges audiovisuals.
Saber expressar-se amb imatges a traves de la producció audiovisual.
L’anàlisi crítica i la descodificació dels missatges dels mitjans de comunicació.
Saber analitzar el ‘fora de camp’, és a dir: les vinculacions econòmiques i polítiques dels mitjans de comunicació que condicionen la seva agenda.

Més d’una vegada des d’AulaMèdia hem preguntat què està fent l’administració educativa de Catalunya al respecte. La darrera resposta de la Direcció General de Currículum i Personalització del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha estat una burocràtica: una relació de decrets que no donen resposta ni a les nostres preguntes ni malauradament tampoc a les necessitats de l’alumnat del segle XXI.

Iniciatives per a l’educació mediàtica

Fa anys que a Catalunya es parla de la necessitat d’una educació en el camp dels mitjans de comunicació. El 2003, el Llibre Blanc: L’educació en l’entorn audiovisual, publicat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), que l’actual conseller d’Educació Josep Bargalló i Valls va presentar al Parlament de Catalunya, ja valorava la necessitat d’integrar l’educació en mitjans en l’educació reglada. D’això ja fa 17 anys!

Uns anys més tard, a finals del 2008, el Parlament Europeu va aprovar la introducció d’una assignatura d’educació mediàtica en els centres docents. La proposta va ser aprovada en el plenari de l’Eurocambra per majoria absoluta: 583 vots a favor, 23 en contra i 4 abstencions. El text subratllava que “l’educació mediàtica cal que formi part dels plans d’estudi de tots els nivells de l’educació escolar”.

Posteriorment, els anys 2014 i 2017, el Departament –en aquell moment d’Ensenyament– i el Consell de l’Audiovisual signaven dos convenis farcits de bones intencions i algunes propostes interessants. Però encara ara no sabem quines i quan es duran a terme les actuacions recollides en el conveni entre el Departament d’Educació i el CAC.

Sobretot ens agradaria saber com es concretarà el compromís del Departament d’Educació a “estudiar els mecanismes que permetin treballar l’educació en comunicació en els centres educatius en el nou marc del currículum competencial”, tal com recull el darrer conveni. Compromís que fins a la data, com la resta del conveni, no s’ha concretar.

També l’any 2017, els degans de les facultats amb titulacions d’informació i comunicació –agrupades a nivell estatal en l’Associació d’Universitats amb Titulacions en Informació i Comunicació (ATIC)– van proposar introduir com a matèria en l’educació secundària el coneixement dels mitjans de comunicació i la seva tasca com a servei públic.

A les aules

Més enllà de l’administració educativa i d’aquestes propostes fallides, hi ha la insistència i la resiliència de molts professors i moltes professores que quan tanquen la porta de l’aula s’endinsen en un currículum no reconegut, ni escrit… intenten persuadir l’alumnat de la importància de les pantalles, dels mitjans de comunicació i de la seva influència en l’audiència.

És en aquest espai del voluntarisme del professorat on trobem grans treballs i un munt d’experiències d’aula –i algunes de centres docents– sobre l’educació mediàtica, tant a primària com a secundària. Però malgrat aquesta posició de “resistència unilateral” d’un col·lectiu important de professorat, quina és la tendència europea en el camp de l’educació mediàtica o media literacy?

El professor David Buckingham, en el seu darrer llibre The Media Education Manifesto, analitza com el Govern de la Gran Bretanya ha bandejat l’educació mediàtica centrant-se més en la competència tecnològica i digital dels mitjans. D’aquesta forma s’ha desplaçat l’anàlisi critica dels mitjans de comunicació dels currículums.

Potser haurem de donar la raó al professor Buckingham quan diu que les polítiques educatives sobre la competència mediàtica del Govern britànic deixen entreveure el poc interès dels governs en tenir uns ciutadans crítics davant els mitjans de comunicació. Una afirmació, aquesta, que podríem extrapolar a la majoria dels governs europeus.

Seguim preguntant-nos quina administració posarà fil a l’agulla per aconseguir una educació on s’incorpori el pensament crític d’una forma decidida? Quines propostes educatives farà l’administració per capacitar a l’alumnat català per saber analitzar críticament els continguts dels mitjans de comunicació, per saber com utilitzar la tecnologia digital per elaborar els seus propis missatges audiovisuals. Seguim preguntant-nos quin paper ha de jugar el pensament crític i l’anàlisi dels mitjans en l’educació del futur?

Francesc-Josep Deó

Publicat inicialment a comunicació21

Connectats o desconnectats? “El seu primer mòbil”

Què passa des que ens convertim en usuaris dels serveis de telefonia mòbil i d’Internet fins que ho fan els nostres fills? I què passa després, quan gaudeixen de l’autonomia suficient per gestionar el seu nou aparell de propietat? I, encara, què passa des que l’hem adquirit fins que, potser, li acabem maleint els ossos?

Així comença el llibre El seu primer mòbil (Horsori Editorial, 2020), l’aportació que fa el professor, formador i comunicador Gerard Vilanova al debat que hi ha obert en el món de la família i de l’escola sobre la incorporació de la tecnologia en les vides d’infants i adolescents i les condicions en què es produeix, així com les condicions en què s’hauria de produir.

El debat està causant grans ferides en els àmbits educatius (especialment a l’escola): trobem des de persones que accepten les noves tecnologies en els espais educatius sense cap tipus de recel, fins a d’altres que no en volen ni sentir a parlar, ja sigui perquè n’han patit conseqüències negatives o ja sigui perquè les han evitat abstenint-se del món digital. En la família i en l’escola. Les dues postures estan molt allunyades i sembla que el debat es va radicalitzant: o connectats o desconnectats. Com si no hi hagués la possibilitat de modelar una actitud pròpia i beneficiosa en altres termes, sense haver de sentir que hem d’acceptar-ho tot o renunciar a tot.

Dins del grup de connectats hi ha una espècie interessant: aquells que viuen el seu excés en el digital amb culpabilitat i penediment. Aparentment exerceixen de forma desacomplexada la seva quota en la vida digital i tecnològica, però en la intimitat reconeixen alguns abusos, se’n senten culpables i volen estalviar-los als seus fills. Diria que aquest darrer tipus és el més abundant i és a qui, al meu entendre, va dirigit subtilment aquest llibre.

El paràgraf citat al principi serveix a l’autor per iniciar el debat en un punt madur. Entenent que les nostres vides són ja inevitablement tecnològiques, connectades i mediatitzades i que aquest fet difícilment té marxa enrere, la seva proposta consisteix a conduir les energies dels adults cap a la introducció segura i raonable d’aquestes tecnologies en la vida familiar. Ensinistrar-les, amb actituds positives, esperit crític i proactivitat. I, segons l’autor, només posant la mirada en els usos adults ho podrem aconseguir i de retruc transmetre-ho als nostres fills. Per això el text us posarà a l’abast pautes de comportament individual i d’organització familiar que us seran d’utilitat per guiar, amb criteris ètics, el vostre discórrer i el dels vostres fills i els vostres alumnes pel medi digital.

La lectura d’aquest llibre us serà d’enorme utilitat si sou de l’opinió que la racionalització de la tecnologia és possible i inajornable i que la conducció dels menors cap a l’autogestió responsable és imprescindible.

Redacció