AulaMèdia | AulaMèdia

Projecte Helma

**Associació Escola de Cinema Almarge**. (Foto: JUAN BARBOSA)

El documental Helma (Somni en àrab) relata la vida de menors i joves sense referents familiars que han arribat a Barcelona. Aquest documental és una producció de l’Associació Escola de Cinema Almarge on joves d’entre 12 i 20 anys aprenen les particularitats d’aquest art. Per això, el documental està produït, enregistrat i editat per noies/nois participants de l’escola. Per poder fer el llargmetratge, els joves han seguit durant dos anys les històries d’altres joves que han passat per aquesta situació.

El mètode es basa en la premissa “JOVES que entrevisten JOVES”, generant així un documental que serveixi com a eina de transformació social.

Els joves que assisteixen al nostre projecte i l’equip educatiu tenim com a objectius:

Dur a terme un documental social fet pels mateixos joves.
Mostrar les característiques dels processos migratoris i la situació dels menors no acompanyats a Barcelona.
Crear material audiovisual que permeti donar a conèixer i analitzar la situació dels menors no acompanyats a la resta d’Europa i el Marroc i el racisme sofert per aquests joves.
Crear materials pedagògics per a la sensibilització en origen de famílies, associacions i possibles menors migrants, de la situació real dels menors no acompanyats.

En el cas que vulgueu participar en el projecte, hi podeu contribuir a través de la plataforma de crowdfunding de Goteo: AQUÍ

Aprendre per ensenyar

AulaMèdia ha tancat el curs 2018-2019 organitzant unes Jornades per implementar l’Educació Mediàtica a les aules. Del dia 1 al 4 de juliol, al recinte Escola Industrial, s’ha obert un espai de reflexió i de debat amb l’objectiu d’entendre el nou paradigma comunicatiu i conèixer els recursos existents per oferir a l’alumnat els coneixements necessaris per extreure el màxim profit a la digitalització de la informació.

Durant aquests quatre dies, s’han organitzat conferències, taules d’experiències i tallers. Els tallers, impartits a la tarda, s’han dividit en temàtiques i una d’elles ha estat “Recursos d’Educació Mediàtica”, en aquests espais de diàleg i aprenentatge, els educadors i les educadores han compartir els seus coneixements per tal d’introduir l’alfabetització mediàtica a l’aula.

Durant les últimes dècades, hem vist néixer i créixer l’era de la informació, un fenomen de mediatització intensiva. La societat en el seu conjunt depèn dels mitjans de comunicació i de les TIC, per tant, la informació s’ha convertit en una eina de gran importància. Els ciutadans no rebem la formació necessària per apoderar-nos davant aquesta situació.

AulaMèdia ha organitzat aquestes jornades amb l’objectiu de posar en valor l’Educació Mediàtica, oferir als usuaris els coneixements necessaris i així, evitar els hàbits i usos nocius. A les aules, la falta d’una matèria concreta dificulta la ràpida incorporació d’aquests coneixements a l’escola, per aquesta raó, aquest tipus de formacions són de gran rellevància.

L’Educació Mediàtica juga un paper fonamental i transversal en el correcte desenvolupament de les capacitats dels i les alumnes. Els mitjans de comunicació i les TIC formen part de la vida del nostres jovent, però aquests no reben la formació necessària ni per detectar i afrontar de forma crítica els riscos als que estan esposats, ni per aprofitar les oportunitats que ofereixen.

És per aquesta raó per la que l’Educació Mediàtica vol entrar a les aules amb l’objectiu de formar l’alumnat, donar-los les eines per tal que entenguin el món i crear una ciutadania crítica, abanderada del desenvolupament i el canvi social.

Text: Irene Aguilar

Fotos: Gemma Monreal

Kichwa Tembo

El documental “Kichwa Tembo, el somni d’un tresor amagat” és una producció de Justicia i Pau que parla dels efectes que han tingut les regulacions internacionals en la població local congolesa que viu de l’extracció de minerals de conflicte, especialment coltan i or.

És un documental elaborat per GADHOP, una entitat congolesa de defensa dels drets humans. És una peça audiovisual valuosa perquè ha estat elaborada per la pròpia població local, per tant la realitat que mostra és exactament la que ells i elles han volgut projectar.

Resignació?

Després d’una llarga lluna de mel amb el digital, el matrimoni s’ha consolidat i, en el cas particular de l’escola, passa per grans dificultats. Quan les (ja no gaire) noves tecnologies s’han instal·lat àmpliament en la societat i han pres posició en la família, sembla que l’escola ha quedat ancorada en els dubtes i reticències dels primers temps. Durant aquests primers anys de segle XXI, moltes professions han afrontat una autèntica transformació digital que els ha renovat la professió i que en general els ha servit per millorar-la. Arxius, museus i biblioteques, per exemple, en són alguns exemples. Tanmateix, l’escola no ha pogut donar resposta a les necessitats de la societat del coneixement de la manera que hauria volgut i per a la qual ha estat treballant intensament molts anys. Constato que hi ha poques escoles que tinguin un projecte educatiu exitós que compti amb la tecnologia més com a aliada que no pas com a font inesgotable de problemàtiques i frustracions. Intentaré posar sobre la taula algunes causes que, al meu entendre, ho expliquen:

L’educació digital i l’educació mediàtica no ocupen encara un espai concret als currículums. Aquest fet, més la pretesa transversalitat, els acaba donant, en molts casos, invisibilitat, ja que cauen en el sac de l’opcional i del voluntari. Els que s’ho prenen seriosament són considerats, encara avui, herois, és a dir, persones voluntaristes que hi treballen per convenciment propi, posant-hi sempre els seus propis recursos personals i amb mitjans inestables. Els que no s’ho prenen seriosament se n’abstreuen i deleguen implícitament en aquests.
El sistema no ha generat nous recursos, més enllà del maquinari, per afrontar la veritable transformació del sistema educatiu. Parlo bàsicament de temps: temps per a la reflexió i disseny del projecte, per a la creació de materials i per a la coordinació del professorat. Més enllà de la teoria, la realitat és que, al meu entendre, la majoria d’aules i escoles del país són encara força estanques i que s’hi fan servir les mateixes metodologies de sempre. Potser s’ha canviat el llibre pel PDF, la llibreta per l’iPad o la pissarra de guix pel projector i la PDI, però poques vegades es va més enllà perquè no s’ha canviat de mentalitat. A secundària massa sovint s’acaba avaluant únicament amb exàmens i treballs tradicionals. La mateixa mentalitat analògica, amb les mateixes metodologies de sempre, migrades a una nova tecnologia sense tenir gaire en compte les noves possibilitats ni generar el canvi de mentalitat. Sense el recurs més preuat, el temps (i en quantitat més que suficient), res d’això és possible. Cap formació d’estiu o d’hivern pot generar aquest canvi més enllà de la individualitat.

A més, el sistema té forma d’embut: a les etapes més baixes la innovació es contempla com a positiva, les famílies l’accepten i s’aplica. Però conforme van avançant, aquesta acceptació va perdent consistència i es difumina. S’acosten el batxillerat i els cicles, i poster la selectivitat i la universitat, que ensenyen i avaluen com sempre s’ha fet. Estranyament, no hi ha gaire lloc per a la innovació educativa a la universitat i amb aquest panorama qualsevol pot deixar de creure i esforçar-se en la transformació. Massa esforç per a no res.
La infraestructura tecnològica de les escoles s’ha demostrat fràgil i inestable. Wi-fi deficients o insuficients que no poden abastir la quantitat de terminals que sol·liciten connexió. També, en mans d’alumnes hi ha terminals diversos i erosionats en massa poc temps que acaben donant un efecte invers al pretès. La tecnologia, quan no funciona bé, la qual cosa passa sovint a casa nostra, pot arribar a ser extremadament disruptiva.
No hi ha especialistes en les escoles en gestió de la informació ni en transformació digital. Hi ha especialistes en altres matèries, les curriculars, però es troba a faltar una figura que pugui orientar el professorat envers les noves metodologies d’ensenyament i d’aprenentatge posades en relació amb les noves eines i recursos disponibles. I amb seguretat. Cal una mena de coordinador/a pedagògic/a revolucionari/ària en cada escola amb aquesta formació. I potser cal obrir les escoles a altres perfils professionals i a altres titulacions. I, evidentment, amb altres mecanismes d’accés.
El propi abast de l’empresa. És un canvi ambiciós que, essent realistes, pot implicar algunes generacions de docents. I sense un destí concret. El canvi sobre el canvi. La transformació com a estat permanent.
El professorat segueix, per tant, veient la tecnologia més com una enemiga que com una amiga. Posem l’exemple de la incorporació dels mòbils a les aules. Quants/es docents hi estan a favor? Constato que pocs. Costa molt veure’n els beneficis quan la societat adulta (ni l’alumnat) no ha estat formada en educació digital ni mediàtica. La realitat és que la tecnologia avui és una font inesgotable de conflictes, dins i fora de l’escola. Cal un pla de xoc digital, també, en la família.

En aquestes condicions que, repeteixo, són similars a les de fa 15 anys, podem seguir demanant al professorat que s’entregui a aquesta causa, quan li va tot en contra? No s’ha donat ja massa cops de cap contra la mateixa paret? Qui pot suportar durant tant de temps que els seus esforços no tinguin gairebé cap recompensa ni acabin sent útils?

Llavors, qui voldrà seguir formant-se en aquesta matèria? Qui se la pot prendre amb il·lusió i motivació? Qui vol canviar el món? Doncs, sí, el col·lectiu més persistent de tots: mestres i professors/es.

Gerard Vilanova
Formador de ticactiva.cat

Les Jornades d’Educació en Comunicació cerquen potenciar el pensament crític a les aules

L’Edifici Vagó de l’Escola Industrial de Barcelona acollirà de l’1 al 4 de juliol la 12a edició de les Jornades d’Educació en Comunicació, organitzades per la revista digital AulaMèdia, enguany amb el títol de Jornades d’educació mediàtica. Mirar, pensar… actuar!

Així doncs, les jornades enguany es presenten com un espai per reflexionar i debatre sobre com implementar l’educació mediàtica a l’escola. AulaMèdia ha bastit un complet programa amb el qual també busca l’intercanvi d’experiències de producció audiovisual, així com la reflexió sobre els continguts dels mitjans audiovisuals i la seva anàlisi. La programació inclou diverses taules de debat, ponències, tallers i taules d’experiències.

En aquesta edició, AulaMèdia ha volgut centrar les jornades en com l’educació mediàtica pot ser una eina per potenciar el pensament crític i aconseguir un alumnat i una societat amb capacitar per poder actuar críticament, i anar “més enllà del fals debat ‘mòbils si o mòbils no’ que algunes administracions i centres educatius plantegen”. Per això es comptarà amb les aportacions teòriques de diferents ponents universitaris, així com diverses experiències d’anàlisi i de producció audiovisual de primària i secundària.

Segons el director d’AulaMèdia, Francesc-Josep Deó, cal que l’alumnat “sigui competent en la lectura dels audiovisuals per saber llegir entre línies, per detectar les fake news i la manipulació informativa”, però també que sigui capaç “d’articular i crear missatges audiovisuals propis”.

Publicat a comunicacio21
(20 de juny de 2019)