Fa unes setmanes un realitzador de televisió em feia notar que actualment s’utilitzen en excés els plans zenitals realitzats des de drons, no tan sols en les retransmissions dels partits de futbol, sinó en moltes de les realitzacions audiovisuals: documentals, dramàtics, fins i tot en programes informatius.
El llenguatge audiovisual és canviant i a poc a poc s’incorporen nous tipus de plans i nous moviments de càmera, en definitiva nous recursos expressius. És evident que, des de The Gold Rush de Chaplin a Melancholia de Lars von Trier, l’evolució del “com” ens expliquen les històries en imatges han canviat molt i la tecnologia ha facilitat l’ampliació d’aquest llenguatge, recordem, per exemple, la grua o l’Steadicam que van fer evolucionar els moviments de càmera.
A l’hora d’analitzar l’expressió audiovisual cinematogràfica o televisiva, podríem dir que al llarg dels anys s’ha construït una gramàtica audiovisual. Fins i tot alguns autors van més enllà i proposen una morfologia audiovisual dels plans, els moviments de càmera o del muntatge.
Abordar l’anàlisi del llenguatge audiovisual proposant una gramàtica amb una “sintaxi” pròpia de l’audiovisual, si bé pot semblar agosarat, està bé com a símil, com a metàfora. És una forma de fer-ho més entenedor i al mateix temps aprofundir en l’anàlisi del llenguatge audiovisual. En algun sentit aquest plantejament recorda l’aproximació matemàtica a la gramàtica generativa que proposava Noam Chomsky en els anys 60. Una aproximació que va abandonar anys més tard.
Les diferents metodologies d’anàlisis del llenguatge audiovisual, sigui aquesta des d’una perspectiva gramatical, pragmàtica, semiòtica o tècnica, sens dubte ens ajuden a entendre molt millor el text. Però no podem oblidar l’anàlisi del que podem denominar “fora de camp”; és a dir, tot allò que no es veu en la pantalla, però que té una relació directa amb allò que mostra el pla. Així, per exemple, la propietat o la línia editorial del mitjà forma part clarament d’aquest “fora de camp”.
A més, com diu Xavier Breil, “en el llenguatge verbal, la comprensió del missatge pot i ha d’anar molt més enllà dels signes: per entendre realment un text cal saber llegir entre línies, cal agafar perspectiva per poder veure el bosc sencer, no només els arbres, i copsar elements com les intencions de l’autor o el context del missatge. I aleshores passem a un altre nivell de lectura: la nostra reacció (interpretació, gaudiment, expectació) és diferent.
El mateix passa amb el llenguatge audiovisual: entendre’l no vol dir només saber què és un primer pla o un tràveling, sinó saber entendre quines implicacions té la tria.”
A alguns professors –i també a alguns periodistes– aquesta anàlisi del llenguatge audiovisual dels dramàtics, dels informatius o de la publicitat els sembla superflu, creuen que no cal analitzar-lo, que no cal saber llenguatge audiovisual per mirar una pel·lícula o per veure la televisió. En certa forma és veritat, si només volem ser “consumidors audiovisuals”.
Però si ho mirem bé, l’anàlisi del llenguatge audiovisual és, juntament amb l’anàlisi del discurs, un element bàsic en la construcció d’una mirada crítica en els espectadors; és sens dubte un aspecte més per a la compressió lectora dels textos audiovisuals. Una potent eina per “comprendre” i “descodificar” aspectes formals dels discursos dels mitjans de comunicació audiovisuals.
Per poder detectar moltes de les manipulacions mediàtiques i fake news necessitem inevitablement aquest tipus d’eines, si no serem fàcilment manipulats per qui construeix el discurs, el relat mediàtic.
Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia
[Publicat inicialment a comunicació21 i a cultura21]
