Autor: AulaMèdia

Per la via unilateral?

L’any 2019 cal demostrar el pes de la comunicació audiovisual en la societat en la qual vivim? Creieu que encara cal demostrar la influència dels mitjans en la nostra vida, en l’economia d’aquest sistema, en la nostra cultura, en el nostre model mental? En el segle XXI cal demostrar la importància de la comunicació i dels mitjans en la societat actual? I més encara… cal demostrar que, per tant, és necessària la seva incorporació en el currículum educatiu com altres ciències ho han fet anteriorment? És que només veuen la importància dels mitjans audiovisuals i el seu estudi els acadèmics, les facultats de comunicació, els periodistes i el col·lectiu de professors i professores que treballen diàriament l’educació mediàtica a les aules?

Més d’una vegada hem sentit a dir que la televisió és una gran bèstia, que és molt difícil de moure per fer qualsevol canvi important. Potser sí que és així! Però si això passa a la televisió, el mateix passa en el sistema educatiu. Massa equilibris per acontentar tothom, massa interessos polítics i també econòmics… Ens tornem a preguntar, i és l’enèsima vegada que ho fem, per què fa por la introducció de l’anàlisi crítica dels mitjans i la producció audiovisual en les escoles i els instituts? Malgrat que passen els anys, l’educació mediàtica segueix molt lluny dels currículums obligatoris.

Fa poc, en un escrit adreçat al conseller d’Educació Josep Bargalló i Valls, li recordàvem que ja l’any 2003 el Llibre blanc: L’educació en l’entorn audiovisual, publicat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya, i que l’actual conseller va presentar al Parlament de Catalunya, ja valorava la necessitat d’integrar l’educació en mitjans en l’educació reglada. D’això ja fa més de 15 anys!

Uns anys més tard, a finals del 2008, el Parlament Europeu va aprovar en plenari una proposta on se subratllava que “l’educació mediàtica cal que formi part dels plans d’estudi de tots els nivells de l’educació escolar”. Posteriorment els anys 2014 i 2017 el Departament –en aquell moment d’Ensenyament– i el CAC signaven dos convenis farcits de bones intencions i algunes propostes.

El febrer de l’any 2017, els degans de les facultats amb titulacions d’informació i comunicació –agrupades en l’ATIC– van proposar, com a matèria a impartir a l’educació secundària, el coneixement dels mitjans de comunicació i la seva tasca com a servei públic.

Però malgrat tots aquests estudis i declaracions, entre més, seguim sense saber què pensa fer el Departament d’Educació per implementar de forma efectiva l’educació en comunicació audiovisual, o educació mediàtica, a les aules dels centres docents de Catalunya.

Per altra banda, encara ens preguntem quines i quan es duran a terme les actuacions recollides en la clàusula segona del conveni entre el Departament i el CAC. Sobretot ens agradaria saber, de quina forma concretarà el compromís del Departament d’Educació a “estudiar els mecanismes que permetin treballar l’educació en comunicació en els centres educatius en el nou marc del currículum competencial” tal com recull el darrer conveni.

Potser cal desenterrar la idea de la insubmissió per implementar l’educació mediàtica, la via unilateral diríem ara, no conseller? És a dir, que quan el professorat tanqui les portes de les aules darrere seu s’implementi allò que és cada dia més necessari: la competència mediàtica de l’alumnat, malgrat que no sigui reconeguda en el currículum prescriptiu. Potser aquesta és l’única via per desenvolupar una mirada crítica i autònoma cap als mitjans entre l’alumnat, malgrat que alguns d’això en diguin adoctrinar.

Francesc-Josep Deó
Director d’AulaMèdia

Projecció, debat i reflexió

Un home es veu obligat a fer escala a l’aeroport de Nova York, als EUA i, aprofitant el temps restant fins a tornar a enlairar-se cap a la seva destinació definitiva, decideix visitar el MOMA per gaudir en persona de la seva col·lecció d’art modern. Però el taxi que l’ha de dur fins al reputat museu s’encalla en un embús monumental que li impedeix arribar-hi i l’atrapa a mig camí.

Aquest home era el pintor Miquel Barceló, i a través de la seva història, interpretada com una metàfora de l’ànsia de la ciutadania contemporània per accedir a la informació tot i que de vegades sigui inaccessible pel trànsit o no sàpiga on trobar-la, en Francesc-Josep Deó presentava davant els congregats a l’Espai VilaWeb el reportatge Projecte mòbil: el viatge. Un document audiovisual definit per Deó (director del reportatge i també coordinador d’AulaMèdia) com “un camí directe a una informació sobre la tecnologia dels mòbils”. Un antídot contra la sobrecàrrega informativa o la propaganda tecnòfila que envolta esdeveniments de la repercussió del Mobile World Congress, que moltes vegades impedeixen veure el veritable preu que s’amaga darrere de la producció de molts dels ginys tecnològics que consumim -i ens consumeixen- dia a dia.

Amb aquesta intenció, i cinc minuts després de les 18 hores del passat 10 d’octubre, començava la projecció a l’Espai VilaWeb, cedit pel portal informatiu català a la seva seu als baixos del carrer Ferlandina del barceloní barri del Raval. Un reportatge que després de l’estrena a la Casa Golferichs i abans que sigui projectat dins el Festival Protesta d’aquest 2018, conserva la seva capacitat per provocar un colpidor sentiment de vergonya a tots els que, durant la mitja hora de projecció, no ens atrevim a treure el nostre telèfon mòbil de la butxaca. Perquè, tal com s’exposa en aquest reportatge, l’aparell pràcticament omnipresent en les nostres vides està compost per minerals de sang com el coltan que s’extreu majoritàriament de la República Democràtica del Congo en condicions esfereïdores, després és fabricat per la indústria xinesa on els drets humans dels treballadors són pràcticament inexistents, i finalment retorna a l’Àfrica, a Ghana, però com ja com a deixalla tòxica, víctima de l’obsolescència programada.

Un viatge d’anada i tornada recollit amb la intenció d’informar però també de remoure les consciències, incloses les dels poc més de 30 assistents a la seva projecció, que es va completar amb un debat moderat a dues veus pel mateix Deó i el coordinador de Kineina i editor del reportatge Dídac Roger i que va comptar amb la participació dels assistents.

Encetat aquest tram de l’acte, Deó va emmarcar aquesta producció d’AulaMèdia i Kineina en l’últim dels quatre camps educatius tractats per AulaMèdia: el pedagògic, el de l’expressió i producció a través del llenguatge audiovisual, el referent a l’anàlisi crítica de continguts mediàtics i, per últim, el tecnològic. Un àmbit d’investigació del qual forma part Projecte mòbil: el viatge per a permetre, segons el mateix Deó, “reflexionar sense ser tecnofòbic ni tecnofílic”, per a fer-ho des d’una tercera via: la de “l’ètica i la del consum responsable” que justifica l’orientació pedagògica d’aquest reportatge. I que, molt probablement, també va justificar la majoritària presència de docents i professionals del món de l’educació a la sala, que van emprar gran part del debat en qüestionar-se la validesa i efectivitat que materials didàctics com aquest poden tenir i la necessitat de la presència dels mòbils a l’aula i les possibles estratègies de la seva implementació a les escoles.

Tot i que cap dels participants va rebutjar ni el to ni les conclusions de Projecte mòbil: el viatge, alguns assistents van apuntar que l’escassetat d’imatges més impactants podia dificultar que arribés a audiències adolescents acostumades a prestar atenció a cop d’impacte audiovisual, mentre que d’altres van preguntar sobre l’absència de testimonis gravats dels damnificats pel mercat de la telefonia mòbil. Qüestions que, degudament respostes, van deixar pas a un debat, conduït pels assistents a l’acte i no tant pels seus impulsors, que va culminar amb una esmena a la totalitat de la realitat exposada al reportatge. I tot a través d’una qüestió que no només posava en dubte la capacitat dels materials pedagògics per a incidir en el públic escolar, si no de fer-ho en els seus espectadors en general: Per què discutim sobre com emprar el mòbil, després de veure el que provoca la seva fabricació, a un reportatge com Projecte mòbil: el viatge? No hauríem, senzillament, de negar-nos a comprar-ne cap més fins que es fabriquin sota unes condicions humanes mínimament acceptables?

Eduardo Martínez Gómez

Conversa de cafè

Fa poc, un conegut que és periodista em preguntava, al voltant d’un cafè, com és que l’educació mediàtica encara no s’ensenyava a les escoles i els instituts catalans. Vam parlar extensament de la manca de voluntat política de l’Administració i de com d’estrany és que les ciències de la comunicació, en aquest segle, no s’incloguin en els continguts del currículum escolar.

També vam parlar dels col·legis professionals, el de periodistes o el d’audiovisuals, de les facultats de comunicació de les diferents universitats i de la manca de pressió que aquests organismes o institucions fan perquè els “nous continguts” comunicatius entrin a les aules. I del voluntarisme d’un sector del professorat que treballa, des de fa anys i de forma incondicional, l’educació mediàtica a l’aula.

En aquest sentit, crec que manca un reconeixement a la tasca pedagògica de dotzenes de professors i de professores que des de fa anys treballen, moltes vegades sols, intentant d’implementar l’educació mediàtica i lluitant contra els vents: currículums tancats, equips directius incrèduls i, a més, amb moltes limitacions de recursos, d’espai i de temps.

El fals debat sobre els mòbils a l’aula, d’aquest estiu passat, posa de manifest la manca de reflexió sobre com utilitzar la tecnologia educativa. A la notícia de la nova normativa francesa i les declaracions de la portaveu del Govern espanyol sobre el tema, es van afegir les declaracions del conseller Bargalló defensant la utilització dels mòbils als centres escolars. Però no podem dir que “estem a favor de la tecnologia” i punt, no podem quedar-nos amb el titular. No podem caure en el tòpic, en la fascinació tecnològica.

Cal anar més enllà d’aquesta defensa incondicional de la utilització de la tecnologia amb finalitats educatives. Cal parlar, en profunditat, de la pedagogia de la tecnologia audiovisual, de la manca de recursos tecnològics en els centres, de la necessitat de formació –inicial i permanent– del professorat. Una formació molt necessària, ja que la comunicació avui en dia és molt més complexa que el simple esquema de Jakobson (emissor, canal, receptor). Ja no poder dir simplement que “la televisió és una finestra al món”, perquè dir això avui, és dir no res!

Diuen que bufen nous vents al Departament d’Ensenyament, uns vents que potser canviaran el rumb de l’administració educativa en aquest camp. Per anar per aquests mars de món digital cal saber navegar, però sobretot cal no fer cas dels cants de sirenes de les empreses amb interessos a l’educació, que en cap cas vol dir interessades per l’educació. L’espai per a l’estudi de la tecnologia fa anys que ja existeix, ara falta crear un espai per estudiar i treballar la comunicació i els mitjans del segle XXI.

No sé si la denominació “cultura digital” en l’àmbit educatiu pot ser una bona denominació, però més que pomposes definicions ens calen continguts concrets que donin força i aguantin l’esquelet teòric. Ens hauríem de preguntar si “cultura digital” vol dir estudi dels continguts i anàlisi crítica del discurs mediàtic?, vol dir conèixer els llenguatges audiovisuals, els formats audiovisuals i la producció creativa?, o una vegada més només vol dir… ensenyar a prémer botons?

Cal fer competents mediàticament a tota la ciutadania, sobretot a la ciutadania del futur, dotar de competències comunicatives per poder llegir críticament els mitjans, els continguts mediàtics, per saber com es dissenya la manipulació informativa, com es construeixen les falses notícies i fugir, així, de l’analfabetisme mediàtic. Si no tot plegat serà una conversa de cafè.

Francesc-Josep Deó
Director d’AulaMèdia

Vine!!!

PRESENTACIÓ del DVD PROJECTE MÒBIL
Dimecres, 10 d’octubre a les 18.00 h
Espai Vilaweb. C/ Ferlandina, 43 baixos. Barcelona

> A totes les persones assistents se’ls hi lliurarà una còpia del DVD <

Accés lliure. Inscripció gratuïta.
Emplena aquest formulari i clica “enviar”

T’esperem!

 

    Nom: (obligatori)

    Cognoms: (obligatori)

    Primer correu-e: (obligatori)

    Segon correu-e:

    Organitza AulaMèdia amb la col·laboració de VilaWeb

    Per una educació mediàtica feminista

    Actualment els mitjans de comunicació de masses (premsa, ràdio, televisió i Internet, però també el cinema i la publicitat, atès que aquesta darrera està present arreu del món i especialment als mitjans) tenen tanta influència en el dia a dia del nostre alumnat que, a banda de la responsabilitat de les famílies, als centres educatius hi tenim molt a fer i molt a dir, com a especialistes en educació i com a persones adultes i crítiques que convindria que fóssim.

    D’altra banda, l’escassíssima formació i conscienciació en perspectiva de gènere en el món del periodisme, dels mitjans de comunicació i de la societat en general ens duen a una situació de quasi urgència pel que fa a la necessitat de construir amb el nostre alumnat una mirada crítica que incorpori les ulleres liles i que generi, per tant, la no acceptació i el rebuig contundent i clar dels discursos sexistes sovint vehiculats pels mitjans de comunicació, per la publicitat i per persones que a títol individual opinen a les xarxes socials, als debats televisius, a les tertúlies radiofòniques, etc.

    A més, em sembla imprescindible garantir que el nostre alumnat tingui al seu abast una àmplia varietat de discursos diversos, inclusius i respectuosos amb els drets humans que els serveixin de possibles models positius i que transgredeixin els discursos sexistes de sempre, els quals segueixen essent preponderants en l’actualitat, malgrat els esforços dels col·lectius feministes i LGTBI per donar visibilitat a les qüestions vinculades al gènere.

    És per tots aquests motius que, des del món de l’educació, convindria que les persones que ens hi dediquem professionalment estiguéssim ben formades i conscienciades sobre la necessitat d’una educació mediàtica feminista des de les edats més primerenques i al llarg de tota la vida. Però la formació i la consciència haurien d’estar alineades tant amb el nostre discurs ideològic i pedagògic com amb les nostres accions quotidianes personals, socials i educatives. Si no vivim en coherència amb allò que ensenyem a l’alumnat, difícilment resultarem creïbles i els valors que desitgem transmetre segurament no els arribaran com voldríem.

    Així doncs, proposo a tota la comunitat educativa que es formi i s’informi amb els ulls ben oberts i amb tots els sentits alerta, que es qüestioni, que es miri tots els mitjans, la publicitat, els videojocs, etc., sempre des d’una perspectiva crítica i de gènere, que en parli, que generi debat social dins i fora de l’aula i que ensenyi a tot l’alumnat el gran valor del feminisme. Ara bé, si el Departament d’Ensenyament, totes les direccions dels centres educatius, el CAC, els mitjans de comunicació (i tota la societat en general) es fessin responsables de la part que els pertoca seriosament i no per cobrir l’expedient, notaríem canvis reals en poc temps i el sexisme començaria a esvair-se progressivament.

    Patrícia Agüera Pàmies
    Professora de Secundària, tecnoeducadora i coach sistèmica
    Protectora i col·laboradora habitual d’AulaMèdia