Autor: AulaMèdia

Versionant Kuleshov

Una manera de treballar els mitjans audiovisuals a Primària, des de l’àmbit de l’Educació Visual i Plàstica, és emulant el cineasta rus de principis de segle XX, Lev Kuleshov. Aquest director de cinema va fer un experiment per demostrar que un pla es veia influenciat a nivell de significància pel que el precedia, o bé, el que li anava al darrere.

A l’escola de Primària de Barcelona Mare Nostrum hem jugat a fer l’experiment Kuleshov i ha estat l’excusa per a conèixer quins són els plans i enquadraments de càmera més importants, perquè serveix un storyboard i com influeix el muntatge de les imatges a l’hora d’interpretar-ne el significat. El perquè d’ensenyar el llenguatge visual als alumnes va relacionat amb que tinguin una visió crítica dels productes audiovisuals, i que sàpiguen que utilitzen un llenguatge propi i que el missatge que rebem no és casual. També cal que coneguin les paraules, les frases pròpies d’aquest llenguatge, ja que hi són exposats. A més, és un llenguatge al qual hi estan molt acostumats i cal que sàpiguen com s’escriu i com es llegeix, i que no és, pel fet de ser imatges i sons en moviment, un retrat de la realitat absoluta, sinó que les imatges, les músiques, els plans tenen una intencionalitat comunicativa, a més d’estètica.

En primer lloc, hem visionat els capítols del vídeo d’AulaMedia Dóna’m la teva mirada, el que parla de l’enquadrament, el dels tipus de plans i el del muntatge. Els tipus de plans com a part teòrica, és el que més clar els ha quedat de seguida. Les primeres eines per a comunicar amb imatges, estàtiques i en moviment.

Després he mostrat als alumnes diferents models de graelles per fer el storyboard n’hem triat uns que contenen només sis vinyetes, ja que són les necessàries per fer el muntatge de l’efecte Kuleshov, tot i que alguns grups han fet servir més de sis plans.

Un cop fet el guió gràfic, en grups hem filmat les imatges. Hi havia d’aparèixer un primer pla amb un alumne fent una cara amb una expressió ambigua, i després, ells podien pensar en diferents escenes per simular el canvi de percepció d’aquesta expressió de l’actor principal. Calia veure com l’ordre de la filmació dels plans no era important ja que després, el mestre en faria el muntatge adient seguint el guió gràfic que ells havien dissenyat. Aquí els alumnes és on han mostrat més dificultats: estaven molt condicionats per el vídeo original de Kuleshov, i costava molt que pensessin en diferents possibilitats per versionar-lo… a més, intentaven fer una mini història, enlloc de fer simples plans superposats per emetre un missatge concret sobre l’emoció del protagonista. En alguns casos he hagut de posar exemples i variar les possibilitats ja que totes les que se’ls hi acudien estaven relacionades amb la violència

Per a la filmació de les imatges hem fet servir unes simples càmeres Nikon de les que hi ha a les classes per fer fotos, amb la funció de vídeo. Després hem descarregat les imatges a l’ordinador i he fet el muntatge a casa. Faig servir el programa Imovie, però es pot fer servir l’editor de vídeo de YouTube, o les eines del Google. Hi ha programes en xarxa o que es poden descarregar gratuïtament per aquesta fita.

El visionat del resultat és el que els hi aclareix la idea del què volíem aconseguir: demostrar que el muntatge dels plans en condiciona el seu significat, i que a més de tenir una intenció concreta (la de donar un significat o un altre a les imatges) el tipus de pla escollit dóna una informació o una altre. Com a objectiu de Primària, tenir clar que no tots els plans serveixen per a dir el mateix, i que els podem muntar d’una manera o d’un altre per expressar el què volem, posa les bases per a una mirada més entenedora dels curtmetratges que consumeixin. Els posa de l’altre banda, per entendre s’ha de saber com es produeixen aquest tipus de missatges que els envolten cada cop més.

Helena Soriano Pons

 

Una experiència de producció audiovisual: l’entrevista com a eina d’informació

Al llarg de la meva experiència com a docent i com a professora de llengua i literatura he treballat molt i de diverses maneres l’Educació en Comunicació i conseqüentment l’esperit crític dels alumnes. Sempre ho he fet amb les eines de què disposava: sigui amb l’anàlisi i discussió de textos (sobretot del gènere periodístic i també literari) que els predisposessin a donar una opinió i a ser crítics i a debatre per tal de generar el seu propi discurs; o a través de la creació dels seus propis escrits de gèneres diversos segons els diferents gèneres periodístics: l’entrevista, la notícia, l’article d’opinió… utilitzant el paper, el bolígraf, el processador de textos, les gravadores i altre material clàssic, i algun totalment obsolet en els nostres dies, però que eren els de sempre.

Tots tenim clar que els temps han canviat i, que amb l’evolució/revolució que hi ha hagut en el món dels mitjans de comunicació el fet d’educar en comunicació és més necessari que mai i que cal fer-ho amb les noves eines de què disposem avui. Els joves s’han trobat immersos en un remolí informatiu i nosaltres els hem d’ajudar/educar perquè siguin crítics, perquè puguin gestionar aquest embat d’informacions que generen els nous mitjans de comunicació (whatsapp, twitter, youtube, instagram, snapchat…) i puguin sortirne airosos (segurament seria agosarat i erroni dir sortir-ne victoriosos). Deixeu-me dir que estic d’acord que s’hauria d’implementar l’Educació en Comunicació a les aules, no sé com, potser hi hauria d’haver una matèria específica en el currículum de l’ESO, crec que valdria la pena i els aprenentatges es veurien enriquits. Mentre no hi sigui, el professorat de llengua preservarem en aquesta lloable tasca amb les noves eines al nostre abast.

És en aquest marc (educació comunicació/eines per fer-ho) que vam pensar de treballar el gènere periodístic de l’entrevista amb els alumnes de l’ESO. I lligat amb tot plegat hi ha, sens dubte, el mòbil, receptor i generador d’informació, de què la majoria de l’alumnat disposen. Ens va semblar que aquesta experiència permetia donar a aquesta eina un ús diferent al que estan acostumats i que seria interessant per tres raons: una, per fer més atractiu l’aprenentatge; dos, per millorar l’ús i el coneixement d’aquest giny comunicatiu i tres deixàvem que el mòbil entrés a l’aula com a eina d’aprenentatge i no com l’esca del pecat (només generador d’infraccions).

L’activitat consistia a entrevistar exalumnes de l’institut amb motiu del vintè aniversari del centre per tal d’elaborar un documental amb el recull d’entrevistes i ensenyar aquest reportatge a la comunitat educativa el dia de la Jornada de portes obertes. I crec que va ser una experiència de producció audiovisual reeixida. Tots els alumnes es van convertir en periodistes, en càmeres, en editors i en presentadors de notícies, encara que amb la veu en off i els va motivar l’activitat. També van aprendre a obtenir una informació i a plasmar-la en un document audiovisual que van mostrar a la comunitat educativa. Van ser un total de més de cent entrevistes que ara tenim a la videoteca del centre a disposició de qui vulgui. Podem dir que va ser una primera experiència que ha
de donar pas a altres en aquest sentit i hem d’ampliar el ventall d’activitats que els ajudin a ser crítics, rigorosos, respectuosos, ètics i uns quants atributs més que abunden, sens dubte, però entremesclats amb la imprecisió, el menyspreu, la manca de rigor, el descrèdit, la mentida i el desconeixement.

Xon Sàbat

Les nostres escombraries electròniques

Des de que va aparèixer el primer smartphone al 2007, s’han fabricat i venut més de 7.100 milions d’unitats. Amb ells hem estat en contacte amb els nostres estimats, hem fet fotos, hem trobat com anar a un lloc determinat, ens hem divertit, hem aprés… ens han estat útils fins que, ups!, la bateria ha deixat de funcionar, la pantalla s’ha ratllat, s’ha fet massa lent o hem trobat un model nou que ens sembla molt més a la moda. Patim obsolescència programada i obsolescència estètica.

I què hem fet d’aquest aparell que ja no ens serveix o no volem? Què s’ha fet dels 3 milions de tones que es van recollir d’e-waste (escombraries electròniques) de petits aparells com el nostre només al 2014? On han anat a parar els materials que els composen? Què es fa del plàstic, el vidre, les terres rares, els materials perillosos per a la salut, els minerals de conflicte que tanta sang han costat, quan s’acaba la vida útil dels nostres mòbils?

S’estima que menys d’un 16 % dels mòbils es reciclen. I és que reciclar un aparell que ni tant sols ha estat dissenyat per a poder ser reparat (amb pega a les bateries, cargols exclusius per cada marca, mides micromètriques…) és extremadament complicat. Sovint es trituren i es fonen però, degut a la gran quantitat de substàncies diferents que contenen, aquest sistema és molt ineficaç per a la recuperació de materials. No obstant, si tots aquest aparells rebessin un tractament adequat s’extraurien (i, per tant, estalviarien) 16 milions de tones de ferro, 1.9 de coure, 300 d’or… seria una valuosíssima mineria urbana.

Malauradament, la majoria de les nostres escombraries electròniques acaben en abocadors il·legals en països en vies de desenvolupament, conformant una mineria tòxica amb pràctiques altament perilloses per a la salut com els banys d’àcid, la crema de cables, l’emmagatzematge d’elements nocius… En un dels llocs més contaminats del planeta, Agbogbloshie que abans era un aiguamoll on la població d’Accra, la capital de Ghana, pescava, joves cremen cables per tal d’obtenir el coure de l’interior i vendre’l per uns cèntims. Aquest cables contenen plom que directament contamina l’ambient i la sang de les persones que hi tenen contacte. I no només plom, les persones que reben la nostra porqueria electrònica en les seves terres pateixen malalties causades per alumini, arsènic, vanadi, mercuri, crom, etc.

Podríem gaudir d’aquesta tecnologia que tant ens agrada i tant útil ens resulta sense contaminar el medi ambient, sense perjudicar la salut d’altres quan la deixem de fer servir? Doncs sí, en primer lloc complint les lleis, com la convenció de Basilea que regula el moviment entre països de deixalles perilloses. I evidentment regulant i prohibint l’obsolescència programada. Dissenyant els aparells per a que es puguin reciclar adequadament quan acabin la seva vida útil. I a nivell individual, pensant i repensant dues i tres vegades si realment necessitem un aparell nou, quins criteris respecte a la seva útil considerem quan l’escollim, què en farem quan ens deixi de ser útil…

Eva Vidal
Directora acadèmica del CCD de la UPC
Fotografies: The e-waste tragedy

 

Jornades Juliol 2017

 

Reportatge fotogràfic de Dídac Roger de les onzenes Jornades d’Educació en Comunicació. Educació Mediàtica per a una Ciutadania Crítica organitzades per AulaMèdia entre el 3 i el 6 de juliol de 2017 a la Sala d’Actes de l’Edifici El Vagó del Recinte de l’Escola Industrial de Barcelona.

Agraïm a totes les persones que van assistir i participar en els debats de les Jornades, sobretot a les ponents que van aportat la seva experiència i reflexió, així com a totes les persones que van fer possible aquesta onzena edició de les Jornades d’Educació en Comunicació. Moltes gràcies!

Arriba l’hora de l’Educació Mediàtica

Fotografia: Berta Alfageme Cerdán

L’auge dels mitjans de comunicació i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) és un fet i, la realitat, el dia a dia (ens agradi o no), passa per estar al dia de les noves tecnologies i les xarxes socials. Els alumnes cada cop reben més “missatges” audiovisuals, publicitaris, on line, etc. i, perquè puguin analitzar-los, interpretar-los per poder valorar-los i tenir una visió crítica, algú ha d’orientar-los en aquest camí i facilitar-los-hi les eines necessàries. I aquí és on, des del meu punt de vista, pel context en què ens movem, l’escola hauria de tenir actualment un paper clau. En un món on la petita i gran pantalla, els mitjans de comunicació, les marques, la publicitat, les noves tecnologies estan molt presents en les nostres vides fins al punt de poder arribar a influenciar-nos, la competència audiovisual, mediàtica, hauria de tenir cabuda a l’aula. I és que descodificant i posant els múltiples i diversos inputs que rebem en el seu context, es poden arribar a entendre moltes de les coses que passen avui en dia al món i ens poden donar un cop de mà a l’hora de moure’ns amb més facilitat per ell. Per tant, sí, si partim de la base que l’escola ha d’ajudar els alumnes a entendre el món, l’anàlisi crítica hi hauria d’estar present.

A Finlàndia, país referent en educació, l’Educació Mediàtica i l’anàlisi crítica dels mitjans tenen des de fa temps un paper destacat a l’aula. Com explicava en el seu dia la periodista Anna Montero en l’article L’Educació Mediàtica: què fa Finlàndia?, en algunes ciutats, com Tampere, comptem amb una figura anomenada “pedagog mediàtic” que “visita les escoles per ensenyar al professorat com utilitzar eines tecnològiques i com fer-ho amb finalitats pedagògiques”. Altres escoles, per exemple, a Espoo, prop de Helsinki, “estan formant un professor per centre per tal que sigui una mena d’assessor en mitjans de comunicació o educador mediàtic”. A països com Suècia i Dinamarca, l’Educació Mediàtica també està present a l’aula. Ara Itàlia sembla ser que destinarà aquest any 12 milions d’euros al cinema a les escoles. A Espanya també alguna cosa s’està movent últimament en aquest sentit. L’Acadèmia de Cine mira de convèncer el Govern amb una sèrie de propostes per facilitar la integració del cinema a l’aula, entre les que hi figura la confecció d’una llista de 30 pel·lícules espanyoles imprescindibles.

Fotografia: Berta Alfageme Cerdán

És evident que el model de vida actual no és el mateix que hi havia fa uns anys. La societat, tot el que ens envolta, està en continua transformació i, per tant, les regles del joc tampoc haurien de ser les mateixes, si més no s’haurien d’adaptar a la nova realitat. I el sistema educatiu no hauria de ser una excepció. Des de la meva experiència en els dos camps (el mediàtic i l’educatiu), crec que, avui en dia, és fonamental que els alumnes sàpiguen accedir a les fonts d’informació i ser capaços de posar-les en valor amb la resta d’informacions perquè n’extreguin la seva pròpia actitud crítica i creativa. Actualment, malauradament, això només sembla que és possible en aquells centres on la matèria és present a l’aula gràcies al suport de l’equip directiu i amb la voluntarietat del professorat.

Sóc de les que penso que sense emocions no hi ha aprenentatge. Els alumnes treballaran amb més ganes i serà més fàcil que aprenguin els diferents continguts si ho fan a través d’aquells instruments, d’aquelles eines, que els motiven i que els mantenen actius tot i que això no sempre és possible fer-ho. És un dels reptes del sistema educatiu actual, com també ho és la formació del professorat, que hauria d’anar lligada a la metodologia. Seria bo que el Departament d’Ensenyament i els diferents organismes i agents implicats s’asseguessin i ho posessin sobre la taula. La realitat ho demana. Si més no, parlem-ne.

Gemma Monreal Rius
Periodista i filòloga