Fa 50 anys, el pedagog brasiler Paulo Freire (1921-1997) publicava L’educació com a forma de llibertat, on s’introduïa el concepte d’Educació bancària, un mètode pedagògic molt (massa) estès i caracteritzat per tractar els estudiants com recipients a omplir pel professorat, alhora considerat com a única font de coneixement dins l’aula. Al 1968, Freire escrivia la que seria una de les seves obres més influents: La pedagogia de l’oprimit, que seria publicada al 1970 i que plantejava la necessària antítesi d’aquella pedagogia bancària basada en la verticalitat de la transmissió de coneixements, a través del que es va batejar com a alfabetització crítica. Un concepte complex, també conegut com a educació problematitzadora, que podríem resumir com un procés educatiu que considerava l’alfabetització de l’alumnat com un fenomen indisociable del seu empoderament, i que buscava la presa de consciència de l’alumnat a través del diàleg i la lectura el món que l’envoltava, a partir de les paraules que el representaven. Una realitat social, econòmica i cultural que fins que es produïa aquesta alfabetització crítica tenia el significat i valor que les elits volien que tinguessin. D’aquesta manera se li donava la volta a la truita i qui fins aleshores controlava el discurs i/o la realitat, ja sigui a través dels mitjans de comunicació o d’una visió de l’educació acrítica pura i exclusivament memorística, en perdia el control. L’alumnat era ara, a més d’un receptor o recipient, un emissor crític i amb poder de generar el seu propi discurs, capaç d’influir en el món que l’envoltava com un ésser humà lliure i conscient de sí mateix.
Però tot i que mig segle després l’alfabetització crítica pot semblar un concepte superat, per assumit, aquesta afirmació no és més que un miratge, ja que l’educació bancària sembla haver-se apropiat de les consciències d’una part important de la societat, si no de tots nosaltres sense distinció, de forma quasi imperceptible i des de fora de les aules. O, al menys, això podem dir a pocs dies de la cloenda de les Jornades d’Educació en Comunicació organitzades per AulaMèdia amb l’esperançador subtítol d’Educació Mediàtica per a una societat crítica. Jornades que, al llarg de quatre dies, han reunit estudiants, professors i professionals del món de l’educació, la comunicació i la informació, per a compartir i intercanviar experiències, opinions i possibles solucions apostant per una alfabetització, o educació, mediàtica, que o bé és crítica o no podrà ser de cap de les maneres.
Ja que, com s’ha pogut sentir durant aquests dies, els mitjans de comunicació i els seus tentacles tecnològics, amb la forma de dispositius tan quotidians com telèfons mòbils, tauletes o ordinadors, són ara els invisibles hereus d’aquella educació bancària que ha trobat el seu vestit a mida en un ús de les TIC perillosament interessat. La democratització dels mitjans de comunicació i la llibertat d’expressió que potencialment permeten aquestes tecnologies han aconseguit expandir i perpetuar determinades formes de pensar, sentir i entendre el món a una velocitat, la de la xarxa, sense precedents. Especialment, que no exclusivament, en aquells que han crescut entenent el món i la seva realitat més immediata a través d’aquests mitjans sense eines per reflexionar sobre la seva influència i, per tant, per a reflexionar-se a sí mateixos i als altres. I més si tenim en compte que l’accés a la realitat que ens envolta es fa majoritàriament a través de mitjans de comunicació i informació generalment gestionats per una poderosa i petitíssima minoria de forma privada. El que implica que els continguts i valors morals i conductuals a transmetre els decideixen uns pocs, amb uns interessos socials, econòmics, culturals, ètnics i de gènere molt determinats, i des d’esferes alienes a qualsevol tipus de sobirania i poder de decisió per part dels ciutadans que consumim aquests mitjans. És cert que, davant d’aquest fet, que pràcticament podríem catalogar com a segrest de la consciència o de cultura assistencialista però mai lliure o pròpia, creix el suport a una educació reglada i obligatòria en mitjans de comunicació i informació, però no n’hi ha prou.
Perquè a més del fet que aquest suport és insuficient degut a la manca de suport institucional, encara falta un element bàsic: la formació d’un professorat que, alhora, sigui capaç d’alfabetitzar mediàticament, i des d’una perspectiva crítica, els seus alumnes. Una formació per a formadors que, si bé existeix de forma externalitzada o autodidacta i majoritàriament dins el temps de lleure del professorat, no rep l’atenció i espais que serien, més que desitjables, necessaris. Un dels cavalls de Troia de l’educació bancària consistia en la manipulació de les masses a mans de les elits fins a aconseguir que els objectius d’aquestes últimes fossin assumides per la resta de la societat com a propis, i com si es tractés d’un fet natural i indiscutible. El que implica que, no ja en una educació sinó en una cultura bancària que sobrepassa amb molt les parets de les escoles, l’absència d’una alfabetització mediàtica crítica no només pot generar un alumnat perillosament depenent, sinó una societat inconscientment oprimida des del primer a l’últim dels seus membres.
Eduardo Martínez Gómez
