La mà dura que sosté els mòbils

xina2

Explotació, abusos i repressió a les fàbriques de la indústria electrònica a la Xina

Tristament ho sabem. Sabem que els nostres telèfons mòbils i altres aparells electrònics estan fets amb minerals de sang. En canvi potser no sabem que la continuació de la cadena de subministrament de l’electrònica està igualment plena de vulneracions dels drets humans.

A la Xina, el principal país exportador d’aparells electrònics del món, més de 5 milions de persones treballen a les fàbriques d’aquest sector. Foxconn, d’origen Taiwanès, és el major fabricant per contracte del món i dóna feina a gairebé un milió i mig de persones només a la Xina. Entre els principals clients de Foxconn hi ha Apple, Dell i Hewlett-Packard entre d’altres.

Al 2010, una onada de suïcidis a Foxconn va alertar de la duresa de les condicions de les fàbriques a l’opinió pública. Aquesta informació, que sí que va transcendir, va atacar la imatge de les marques que hi contractaven la fabricació, sobretot Apple. Sabem quina mena de condicions de treball pot empènyer a decisions tan desesperades?

xina1

La direcció de les empreses gestiona el personal de les fàbriques amb mà dura i agressivitat, i imposa sistemes de penalització inhumanes i degradants, com mordasses a qui parla massa o multes econòmiques per errors comesos. Un del primers suïcidis va ser el d’un treballador que havia extraviat un prototip d’IPhone. Abans de morir va declarar que havia estat apallissat a casa seva en un registre.

Les línies de producció no poden aturar-se i les persones que hi treballen no poden moure-se’n sense permís. Les seves jornades de treball són extenuants, de 6 dies i prop de 100 hores a la setmana en alguns moments de l’any de pic de feina. Els salaris continuen estant molt per sota dels salaris dignes per viure, cosa que obliga a moltes persones immigrants de zones rurals a haver de deixar les criatures al poble amb altres parents perquè no es poden permetre un habitatge per a la família a la ciutat. Viuran al polígon on tindran plaça en dormitoris d’unes 8 persones. També les força a demanar hores extraordinàries de feina per complementar el sou, tot i que el més habitual és que l’empresa les obligui a fer-ne per sobre del que estan disposades a fer, imposant-los objectius de producció elevadíssims. La planta de Foxconn a Zhengzhou, per exemple, assemblava el 70 per cent dels IPhone6 a un ritme de 200.000 unitats per dia.

Un dels punts més foscos és la salut i la seguretat a les fàbriques. La indústria electrònica és intensiva en productes químics cancerígens, com el benzè i l’arsènic, utilitzats en la producció de semiconductors, o l’hexà, un dissolvent molt tòxic utilitzat per netejar les pantalles tàctils dels mòbils i que pot causar greus danys al sistema nerviós. Les persones treballadores manipulen aquests productes sense la protecció adequada i sense ser coneixedores dels riscos que això comporta.

xina3

La inexistència d’una cultura de la seguretat laboral està directament relacionada amb la manca de sindicats lliures, que a la Xina estan específicament prohibits. A cada fàbrica només hi pot haver un sol sindicat, controlat per l’empresa i integrat a la Federació Nacional de Sindicats de la Xina creada pel govern. Un sindicat que no és capaç de canalitzar les demandes de la plantilla ni de representar els seus interessos.

I ja som al cap del carrer, perquè sabem, això sí que ho sabem, que no hi pot haver millores en les condicions laborals ni a la Xina ni enlloc sense llibertat d’associació, un dels drets humans més bàsics i més vulnerats a la indústria electrònica. Només l’organització dins i fora les fàbriques pot portar avenços per a les classes treballadores. A la Xina, nombroses vagues i protestes de masses no organitzades tenen lloc anualment sota una forta repressió ordenada pel govern. Però què n’arribem a saber de la lluita d’aquests milions de persones que treballen per fabricar els mòbils que tenim a les mans?

Alba Trepat
Setem Catalunya / Electronics Watch

L’Educació Mediàtica a un clic!

3dvds

AulaMèdia. Educació en Comunicació ofereix un nou servei. Fa pocs dies AulaMèdia ha posat en línia -i en alta qualitat- alguns de les seves produccions audiovisuals per facilitar-ne la seva adquisició i visionament per part de totes les persones interessades en els mitjans de comunicació audiovisuals. Especialment pel professorat que treballa, o vol treballar, l’Educació Mediàtica a les aules des d’una perspectiva expressiva, analítica i crítica.

Aviat afegirem més materials audiovisuals d’AulaMèdia, com la col·lecció de 4 reportatges de Darrere la Pantalla (4 reportatges dedicats ha explicar el funcionament de la televisió, els informatius, els dramàtics i la publicitat en televisió). En aquesta pàgina també hi penjarem alguns materials d’accés lliure: entrevistes, extres, etc.

Des de fa anys AulaMèdia realitza aquest tipus de materials audiovisuals, ja que pensem que cal “elaborar, per part de professionals del món educatiu i de la comunicació, material didàctic per a l’Educació en Comunicació; actualitzat i que vagi més enllà de la pura descripció del funcionament dels mitjans, és a dir, que desenvolupi també l’anàlisi crítica dels continguts.”

Entenem que aquests materials son bàsics si volem implementar realment l’Educació en Comunicació o Educació Mediàtica en el currículum de les diferents etapes de l’educació obligatòria.

Ja es poden descarregar els 3 primers reportatges d’AulaMèdia des d’AQUESTA PÀGINA.

 

https://vimeo.com/aulamedia/vod_pages/sort:videos/format:detail

 

Xerrada sobre el “Fora de quadre”

la_mandarina

En aquesta xerrada parlarem i visionarem tot allò que no veiem en els mitjans de comunicació, des del que físicament no veiem perquè queda fora del quadre fins a tota la presa de decisions que hi ha a les redaccions.

La xerrada serà a càrrec den Dídac Roger, realitzador i educador audiovisual de Kineina. i d’en Francesc-Josep Deó, coordinador d’AulaMèdia. AulaMèdia és una entitat i revista digital que fa més de 15 anys que intenta aconseguir que s’introdueixi l’educació en comunicació com a matèria a escoles i instituts. També produeix materials audiovisuals educatius i de reflexió.

Dijous 1 de desembre del 2016 a les 19:00h en l’Espai Mandarina (Carrer Montseny, 12, Gràcia, Barcelona).

La xerrada és totalment gratuïta. Per assistir és obligatòria la inscripció al següent formulari.

Educació amb i sobre mitjans

ecpf

not

L’educació mediàtica és una necessitat, igual que ho són els mitjans de comunicació en una societat democràtica. Els mitjans de comunicació massiva (televisió, ràdio, cine, premsa, internet) assumeixen un paper molt rellevant en la vida quotidiana de les persones. La seva presència contribueix a transmetre a la ciutadania una gran quantitat d’informació que estableix concepcions del món, de la societat, de les relacions socials, de formes de vida, etc., que comporten una valoració ètica i social.

Des de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB) fa mesos que treballem perquè l’Educació Mediàtica sigui una matèria obligatòria als col·legis. La premsa, entesa en sentit genèric, és font històrica i socialitzadora de primer nivell i entenem que cal comprendre el seu context i formar a la societat en un consum responsable i crític, exposant beneficis i riscos des d’una edat primerenca, quan els nins passen massa temps davant la televisió i són més influenciables i vulnerables. Es calcula que els menors superen les vuit hores diàries entre dispositius mòbils, revistes, cinema, televisió i ordinador.

No és una idea nostra. El maig del 2004, es va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya un manifest amb mesures per “evitar l’analfabetisme mediàtic i l’atonia cultural” i demanava que les “habilitats comunicatives” estiguessin als currículums escolars. Com ja es fa als EUA. En 2008, el Parlament Europeu va aprovar introduir aquesta assignatura en les escoles. La directiva de serveis audiovisuals obliga a la Comissió Europea a elaborar un informe sobre nivell d’alfabetització mediàtica dels Estats membres, referència que després va incloure la Llei General Audiovisual del 2010. Però, a Espanya, encara hi ha molta feina per fer. L’òrgan que ha d’encarregar-se de recollir les dades no s’ha creat. Ara mateix, el Consell Estatal de Mitjans Audiovisuals és només una quimera.

tvblanc

El passat 11 de maig, una representació de l’Executiva de l’APIB ens vàrem reunir amb el conseller d’Educació del Govern balear per exposar-le la nostra proposta, que, evidentment, passa perquè aquesta formació sigui impartida per periodistes, professionals preparats per explicar la producció mediàtica en totes les seves variants i en totes les seves etapes. El conseller Martí March es va mostrar molt receptiu. De fet, ell mateix va publicar el 1997, com a catedràtic de Pedagogia Social, un article acadèmic proposant la incorporació d’aquesta matèria en el sistema educatiu. Altres autors, com David Buckingham, José Manuel Pérez Tornero, josé Ignacio Aguaded, i institucions, com el Consell Audiovisual de Catalunya, han tractat també el tema. Vàrem acordar elaborar una proposta des de l’APIB per tal de formar a mestres per a que puguin transmetre aquests coneixements de manera transversal.

En l’APIB hem fet els deures. El 29 de juliol vam fer-ne entrega d’un document amb 15 temes a la Conselleria i el passat 20 d’octubre vàrem mantenir una segona reunió, en aquesta ocasió amb la directora general de Formació del Professorat. Ara estem a l’espera de què la Conselleria destini recursos per desenvolupar la nostra proposta, amb la qual Balears seria capdavantera en aquesta formació. Només així es podrà assolir una societat realment lliure, perquè la llibertat no existeix sense els mitjans, però tampoc sense el seu consum reflexiu i crític.

Ángeles Durán i Manuel Aguilera, presidenta i membre de l’Executiva de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB)

Ús i abús

mundo

“Un nin alacantí gasta 100.000 a Google sense donar-se’n compte intentant convertir-se en un ‘youtuber’ famós”. Aquest titular pertany a la publicació del diari El Mundo del 3 d’octubre de 2016. Al llegir, podem extreure una conclusió: és imprescindible conscienciar als pares i professors a l’educació mediàtica.

A dia d’avui, encara són moltes persones que es demanen perquè es deu formar als nins en una visió crítica i objectiva davant els mitjans de comunicació. Segons l’Anàlisi de les Dades de l’Audiència de l’any 2015 realitzat per l’Asociación de Usuario de Comunicación (AUC), els nins entre 4 i 7 anys veuen la televisió, de mitjana, un total de 144 minuts al dia, és a dir, més de dues hores.

Aquesta dada ens toca a la majoria de ben aprop perquè… Qui no té un familiar, sigui fill, nebot, cosí o fill d’un amic, que passi la major part de la tarda-vespre davant la televisió o davant un dispositiu electrònic com una tableta, mòbil o ordinador? Qui no té algú proper que usa els vídeos per distreure als seus fills en multitud de moments al dia?

tablet3

El problema, a més de l’abús de consum de dispositius, és que el contingut no és adequat per ells. En l’actualitat s’emeten programes de televisió no adaptats a la infància en horari infantil o accedeixen a vídeos en línia on trobem violència, sexe o drogues.

En moltes ocasions és difícil controlar que veuen i que no veuen els menors, perquè, actualment, ens trobem que l’accés als mitjans de comunicació és molt senzill, per això, hauríem d’involucrar-mos tots: pares, professors, col·legis i autoritats. Hem d’apostar per una educació mediàtica des de petits amb l’objectiu de aconseguir una visió crítica i objectiva del menor.

El catedràtic d’Educació Social de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i actual Conseller d’Educació del Govern Balear, Martí March, va afirmar l’any 1997 que els mass media “haurien de plantejar-se com un espai d’educació” “Resulta necessari, dins dels currículums escolars i extraescolars, introduir en nivell de contingut i a escala metodològica les referències als mitjans de comunicació socials, amb el fi que no només es conegui el llenguatge dels mass media, sinó, fonamentalment, l’impacte que aquest tipus de llenguatge i missatge té sobre el conjunt de la societat”.

Blanca Lorduy Panadés, graduada en Comunicació Audiovisual en el CESAG-Universitat de les Illes Balears.