Autor: AulaMèdia

Els passats dies 6, 7, 8 i 9 de juliol es va celebrar una nova edició, la novena, de les Jornades d’Educació en Comunicació d’AulaMèdia. Així la Sala d’actes del Col·legi de Periodistes es va omplir de les veus experimentades dels ponents i de tot una sèrie de debats en relació a l’educació en comunicació que precisen de ser plantejats.

Tot i que el vincle entre l’educació i la comunicació va ser l’element vertebrador d’aquestes jornades, enguany també s’ha volgut aprofundir en el poder que tenen els mitjans a la nostra societat. Es evident que aquest poder és immens ja que són una peça fonamental en el nostre procés de socialització. A més, ens acompanyen al llarg de la vida i són la única finestra que tenim per mirar més enllà d’allò que podem testimoniar amb els nostres ulls.

És precisament per aquest motiu que resulta alarmant veure com, avui més que mai, influències externes al món del periodisme i la comunicació condicionen l’activitat d’aquests mitjans. Tal i com es va explicar en diverses xerrades de les Jornades, però, aquestes pressions gairebé mai es donen de manera directa, sinó que són els propis periodistes que s’autocensuren, per exemple, per evitar importunar als anunciants del mitjà en qüestió. Havent dit això he de reconèixer que mai deixarà de posar-me els pèls de punta que el primer banc de l’Estat i el desè de tot el món patrocini el telenotícies de la Televisió Pública de Catalunya.

Encara sobre el tema del poder dels mitjans una de les xerrades que més destacaria és la del Xavier Artigas, codirector de Ciutat Morta. I és que a partir de l’explicació del recorregut que havia seguit la vida del documental es podia entendre el lamentable paper que van jugar els mitjans a l’hora d’intentar amagar la taca que és el cas 4F. Un paper a les antípodes del servei públic que haurien de complir tant els mitjans públics com privats.

Com ja he dit el tema de la comunicació dins l’àmbit educatiu va ser el punt de referència de les Jornades. Gràcies a les diferents xerrades que es van fer en aquesta línia van aparèixer diversos nuclis de debat. Un dels més imprescindibles és el de la necessitat d’incloure la comunicació dins del currículum educatiu. A simple vista ja es veu que aquesta és una demanda ben lògica. I és que resulta ridícul que s’ensenyi a un alumne d’ESO a fer els més complicats anàlisis d’oracions subordinades i en canvi no se li ensenyi a entendre i a observar de forma crítica el contingut d’uns mitjans de comunicació que constantment estan presents en el seu dia a dia.

Una altra reflexió interessant que és va fer en relació a la comunicació dins l’aula va girar al voltant de la falta de formació del professorat a l’hora d’ensenyar els aspectes tècnics de l’audiovisual. Quan aquest debat va aparèixer diversos assistents i ponents van admetre l’existència d’una certa por entre alguns professors al veure que els coneixements que poden tenir es veuen sobrepassats pels seus alumnes. Així, en cas que s’acabés modificant el currículum educatiu seria necessària la posada en marxa de cursos de formació per a mestres per tal de corregir aquesta deficiència. Tanmateix, trobo que la millor formació per a un mestre és la que extraurà de treballar la comunicació audiovisual amb els alumnes tot fent una aposta ferma per la llibertat creativa d’aquests.

En definitiva com s’ha vist les reflexions i debats que van aflorar en les Jornades d’Educació en Comunicació van ser múltiples, variats i apassionants. En qualsevol cas, com ja he dit, són preguntes que fa falta que ens fem i que a partir d’actors com AulaMèdia traslladem a l’opinió pública amb l’objectiu de començar el canvi.

Joan Ballart

 

A les Jornades d’Educació en Comunicació d’AulaMèdia d’enguany centrades en “L’educació mediàtica i el poder dels mitjans” es va reflexionar sobre la necessitat d’acompanyar els infants i joves en l’anàlisi, comprensió i interpretació dels mitjans de comunicació; i sobre la necessitat que aquests tinguin coneixements i sàpiguen expressar-se a través del llenguatge audiovisual.

Una de les conferenciants, Anna Montero, va dir: “l’educació mediàtica ha de ser a l’escola perquè ja està a la societat”. En els darrers temps, el món ha canviat molt: és un món en canvi constant, connectat, ple d’estímuls, amb molta informació accessible, molta pantalla, etc. No obstant això, cal plantejar-nos la següent qüestió: l’escola va a un altre ritme, tard i a remolc d’allò que succeeix a la societat? Si pensem que l’escola ha de formar persones que contribueixin a la societat, aquesta ha d’estar vinculada a l’entorn. Això que significa? Possiblement, que és necessari “aprendre a aprendre”, una de les competències que es desenvolupen durant l’educació en comunicació.

Actualment, el docent ha de ser un expert, perquè no només ha de saber aquella informació limitada que abans havia de transmetre per tal que els alumnes poguessin contribuir a la societat; sinó que ha de tenir un ventall de coneixements i habilitats molt ampli per saber què és i què no és rellevant aprendre i per què. En aquesta línia, a l’era del coneixement, l’alumnat ha de ser capaç de desenvolupar capacitats d’anàlisi, síntesi, crítica, tractament de la informació, entre d’altres. Però perquè això sigui possible el docent ha d’aplicar el que avui en dia s’anomena “aprendre per aprendre”.

En aquestes jornades també es va parlar sobre el poder social dels mitjans de comunicació relacionant-ho amb l’educació. Quins continguts s’està oferint als infants i joves? Com els hi arriben? Quina és la qualitat i veracitat d’aquesta informació? Com es pot ajudar a l’alumnat a fer una anàlisi crítica dels mitjans? El pensament crític s’ha d’educar, els infants i adolescents s’han de fer preguntes, perquè un mitjà mai explica la realitat de forma objectiva, sinó que sempre hi ha una mirada des de la qual s’explica i interpreta. És imprescindible despertar la consciència mediàtica dels estudiants, és a dir, que han de tenir criteri propi quan fan cerques a Internet, llegeixen el diari, veuen un telenotícies… Com es desperta aquest sentit crític? Fent que indaguin, llegeixin, contrastin, discuteixin, seleccionin la informació, escriguin… i adquireixin consciència d’allò que passa a l’entorn.

En definitiva, no s’ha de fer tanta formació tecnològica, sinó una formació en la reflexió: pensar sobre com despertar la mirada crítica dels estudiants enfront l’allau informativa actual. S’ha d’apoderar els agents educatius (docents, alumnes, famílies…) vers els mitjans de comunicació, de manera que la societat esdevingui activa i desenvolupi una participació crítica.

Míriam Cabré Rocafort