Càpsules dʼaprenentatge

sh

És innegable que vivim immersos en una autèntica revolució: Internet ha democratitzat l’accés a la informació; som en un moment històric, semblant al de la invenció de la impremta, que va permetre la divulgació del coneixement cap al s. XVI. Però el fet és que aquesta revolució nostra del s. XXI ha anat més enllà: no només ens permet accedir lliurement al coneixement produït pels altres, sinó que ara ens podem convertir en generadors de coneixements… i els podem divulgar gratuïtament tan lluny com vulguem (!)

Estem, doncs, vivint molts canvis en poc temps. Si ens fixem, per exemple, en el que ha viscut, posem per cas, la generació dels qui ara tenen uns quaranta anys, en un sol àmbit comunicatiu, l’audiovisual, ens adonem que: va créixer enregistrant imatges –si tenia una càmera de vídeo– que podia visualitzar i compartir a nivell domèstic; va començar a poder editar les imatges al cap d’uns anys amb equips d’alta tecnologia; si hi volia posar àudio necessitava un equip de so específic, i si ho volia divulgar necessitava una productora i uns mitjans gairebé professionals, per arribar amb sort a alguns mitjans de comunicació monopolitzats per l’Estat o per grans empreses. Aquesta mateixa generació ara pot enregistrar tantes imatges i so com vulgui, editar-les i compartir-les amb qui vulgui a través d’Internet i amb un sol dispositiu: el mòbil.capreArribats a aquest punt, si observem les noves generacions que omplen les aules, ens adonem que gairebé tots compten amb EL dispositiu. El mòbil forma part de les seves vides, és gairebé una extensió de la seva personalitat, de la seva manera de relacionar-se. Perquè en la majoria de casos el tenen per comunicar-se en xarxes socials o en plataformes de missatgeria instantània, per retratar-se o per jugar. Ho veiem cada dia als centres, fins i tot els prohibim, ens sembla que els aïlla dels altres i dels aprenentatges. No són/som conscients del potencial que tenen entre mans.

El projecte Càpsules d’aprenentatge pretén aprofitar algunes de les infinites aplicacions del mòbil, de l’ordinador i d’Internet. En definitiva, de les noves tecnologies. I convertir alhora els alumnes en protagonistes del seu aprenentatge. En un sol dispositiu tenim una càmera de vídeo i una gravadora de so d’alta qualitat; a l’ordinador la possibilitat d’editar còmodament la documentació bibliogràfica i audiovisual; i amb Internet podem trobar la informació, compartir-la per treballar cooperativament i la capacitat de divulgar-la.

videoca

Volem que vegin en el mòbil una les eines d’aprenentatge més potents que tenen al seu abast, però sobretot volem que ells realitzin tot el procés, que prenguin la iniciativa, en equip, ajudant-se i compartint, explicant amb imatges en què ells són protagonistes el que sovint rebien magistralment del docent. En aquest cas, a partir del que anomenem metafòricament “càpsula” pel fet que conté informació essencial d’un tema en un breu espai de temps, en forma de petit documental divulgatiu, i “d’aprenentatge” perquè capgira el protagonista: ja no és el docent qui dóna la informació, qui forma absolutament els alumnes, sinó que són els mateixos alumnes els qui aprenen explicant als altres el que han après, i ho divulguen a la xarxa per compartir el coneixement entre iguals.

La revolució ha arribat per quedar-se, per transformar la societat. Tenim al nostre abast no només una nova tecnologia, sinó un nou instrument de producció social i cultural. Podem viure-la en estat de confusió, i fins i tot jutjar-la contraproduent.

Des d’aquestes línies apostem per canalitzar pedagògicament les seves infinites possibilitats, aconseguir que els alumnes prenguin la iniciativa i, en definitiva, aprofitar-la per canviar la dinàmica.

Joan Fontdeglòria Solà

Professor de Llengua Catalana i Literatura

INS Príncep de Girona a Barcelona

Fascinació audiovisual encara? Filtres i produccions escolars

calidoscopi

Tot va començar, fa unes setmanes, quan vaig assistir a una projecció organitzada per un Festival escolar. Des d’aleshores, em persegueixen algunes preguntes que m’agradaria compartir: Quin és el paper d’un professor de secundària en les produccions audiovisuals dels seues alumnes? Quin sentit tenen els Festivals/Mostres de vídeo escolar? Per què alguns professors insistim en participar-hi? En quines condicions hauríem de fer-ho?

Diré també que hi vaig acudir acompanyada de vint-i-cinc alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat. El que vam veure/escoltar en aquella sessió em va provocar –amb comptades excepcions– un nus a la gola que, maldestrament, intento desfer amb aquestes poques línies. Vaig desitjar no ésser allí. No haver portat els meus alumnes, estalviar-los la visió d’uns “exercicis” audiovisuals tan poc elaborats, tan poc treballats, tan poc educatius. Quins filtres utilitzem els professors d’audiovisuals per a les produccions amb els nostres alumnes o dels nostres alumnes? ¿Sabem diferenciar entre produccions de consum intern i produccions que poden ser projectades fora del context de treball a l’aula? Ho dic amb tota la modèstia i una mica més, si cal. Ni sóc directora de cine ni ho vull ser, però demano filtres en els treballs escolars. Filtres de qualitat, filtres de responsabilitat comunicativa. De què parlem quan parlem de cultura audiovisual?

Conten que, a finals del segle XIX, quan els primers operadors Lumière arribaven a una ciutat la gent gaudia de ser gravada i, després, acudia a les barraques del cinematògraf per contemplar, fascinada, la seua imatge en el cel·luloide. Ei! Han passat 120 anys d’allò! Aquella fascinació no pot ser la nostra. Ni la dels nostres alumnes. Hi ha treballs audiovisuals que no haurien d’eixir de les nostres aules. És allí on tenen tot el sentit. No ho dubteu.

lumiere

I els Festivals? Quins filtres haurien d’activar els Festivals de produccions escolars? Tots sabem que Youtube ho resisteix tot. Que tot ho aguanta, que és com una d’aquelles barraques del cinematògraf. Però un Festival escolar no és Youtube. Selecció, si us plau, selecció. I si el nostre treball es queda fóra, haurem de continuar aprenent, però, amb la certesa que podrem assistir a les projeccions dels treballs seleccionats amb tota tranquil·litat; segurs que col·laboraran a educar la mirada dels nostres alumnes, a formar-los com a espectadors i com a creadors de missatges audiovisuals.

Per acabar, deixeu-me parafrasejar Michel Houellebecq: “El sentit crític no ajuda en absolut a realitzar bons curtmetratges, tanmateix, pot impedir que en fem de roïns”. El nostre esforç ha de continuar.

Pilar Alfonso Escuder

Professora IES Doctor Faustí Barberà (Alaquàs)

 

 

 

 

Espai del professorat per l’audiovisual a València

espai

Entre els dies 27 i 29 de març va tenir lloc a València la 3a edició de la MICE · Mostra Internacional de Cinema Educatiu. Des de 400 colps i ACICOM i per segon any consecutiu, aprofitàrem la trobada per activar un espai d’intercanvi del professorat per l’audiovisual. El grup era obert a docents que fem audiovisual en alguna de les diferents etapes educatives o senzillament per aquelles persones amb interés per l’educació mediàtica i l’ús de les pantalles. En aquesta nova edició proposàvem actualitzar algunes de les propostes que sorgiren l’any passat  i avançar en la consolidació d’una xarxa de docents per l’educomunicació.

La sessió tenia una estructura ben clara amb tres moments diferenciats: primer, una dinàmica de presentació que ja introduïa alguns temes per una posterior posada en comú; segon, la presentació resumida del treball que la secció d’audiovisuals del CEFIRE (Centre de recursos per al professorat) de Torrent (València) acaba de fer sobre la presència de l’audiovisual en el nou currículum de la LOMQE i tercer, deixar un espai obert per a reflexions i propostes sobre com articular un possible grup estable de professorat per l’audiovisual.

En finalitzar la sessió, la valoració immediata sigué ben positiva. No tant per qüestions resoltes sinó per comprovar que ens aplegàvem un bon grup de docents compromesos i amb ganes d’avançar en aquesta xarxa. A partir d’ací tocarà redefinir les reflexions compartides, matissar-les i ordenar-les per aunar criteris i convertir-nos en referent necessari. Ens situem front possibles canvis sustancials i ens pertoca assumir el protagonisme de l’educomunicació al nostre territori. D’una banda, el canvi cap a un nou paradigma en el model pedagògic és l’oportunitat per fer el camí amb un alumnat que necessita models, no tant en lo tecnològic (sovint van per davant) com en l’anàlisi crític i la producció audiovisual com a forma d’art i de cultura. D’altra banda albirem un més que desitjat canvi de govern i pot ser el moment de, plegats, dir la nostra pel que fa a l’escola que volem. I és que amb LOMQE, de dubtós recorregut, els canvis en el currículum venen a acomplir la màxima gattopardiana de canviar alguna cosa per no canviar-ne res. Rendir-se a l’evidència de la importància de l’audiovisual en l’educació es tradueix pobrement en canvis de nomenclatura, insuficiència horària i falta d’un abordatge global que supere la mediocritat de blocs temàtics en una assignatura específica, obligatòria uns cursos i optativa d’altres. Perquè de metodologies amb projectes col·laboratius, interdisciplinarietat i del paper de les famílies poca cosa als decrets.

miremifem

Mirem i fem cinema ens va permetere comprovar que encara en bona part dels centres, el vèrtex de les propostes és la voluntat d’un professorat ‘francotirador’ que empeny per portar endavant projectes de qualitat tot i la contrarietat d’estar sostenint el simulacre. En altres casos hi trobem docents amb interés i ganes però desorientats. Particularment pense que és des de lo col·lectiu que podem avançar. Més enllà de donar respostes a necessitats concretes del professorat pel que fa a formació i assessorament (que també) el grup ens ha de permetre en un primer moment, gestionar les ansietats que encara es generen en l’encontre entre l’ideal, amb un alumnat prosumer, noves metodologies, major autonomia dels centres… i una realitat faltant amb necessitats de formació, entrebancs de l’administració, ús de programari molt limitat, rigideses organitzatives… I superat aquest punt, podrem anar més enllà si som capaços d’articular un pensament propi que es traduisca en projectes concrets en favor d’una pedagogia de la pantalla en l’escola del segle XXI.

Jordi Orts

400 colps

DVDs d’AulaMèdia a ABACUS

6DVDs

AulaMèdia · Educació en Comunicació és una revista digital (associació sense ànim de lucre) que treballa des del 2001 per l’Educació en Comunicació o Educació Mediàtica. És a dir, per portar l’anàlisi crític dels mitjans de comunicació i la producció audiovisual creativa a les escoles i els instituts.

En els darrers anys hem produït diferents materials audiovisuals: 4 DVDs de la col·lecció Darrere la pantalla, el DVD Una mirada crítica sobre l’anàlisi dels continguts dels mitjans de comunicació i el DVD Dóna’m la teva mirada sobre els fonaments del llenguatge audiovisual.

Podeu trobar aquests 6 DVDs a les botigues d’ABACUS.

Per saber més del seu contingut i poder veure un vídeo promocional d’aquests 6 DVDs cliqueu sobre el títol corresponent.

DVD Dóna’m la teva mirada
– DVD Una Mirada Crítica

Col·lecció de DVDs “Darrere la Panatalla
– DVD La publicitat. Darrere la Pantalla
– DVD  Els dramàtics de televisió. Darrere la Pantalla
– DVD Els informatius de televisió. Darrere la Pantalla
– DVD Una visita guiada a la televisió. Darrere la Pantalla

Estres informatiu

internet

Matí de dissabte. S’ha aixecat un dia radiant, un d’aquests matins de març que a l’aire s’ensuma la primavera. Sona jazz, avui és dissabte i toca jazz, en Coleman Hawkins recrea el “Desafinado” de Antonio Carlos Jobim. Prems el power i, mentre l’ordinador s’engega, et fas tranquil·lament el cafè. Uns minuts desprès seus davant de la pantalla amb el teu got de cafè americà (de fet és italià), necessàriament molt calent i llarg de sucre. Abans de mirar la premsa digital del dia o el teu correu, vas directament a llegir els tuïts que t’han arribat.

Seixanta minuts més tard encara estàs enganxat  revisant, llegint els tuïts, rellegint els retuïts. Per fer-te una idea de com va el món, vas saltant d’enllaç en enllaç. Encara dura la ressaca del WMC i algú s’atreveix a assegurar, en un tuït, que l’ús de la tecnologia mòbil ens farà més lliures, se’t creuen els cables, et poses molt nerviós… però et contens i li contestes prudent. Beus un glop de cafè.

Per intentar desconnectar del tema i per saciar la teva fal·lera diària d’informació passes a llegir els teus diaris digitals de referència, encara és pitjor!. Declaracions del polític de torn que vol el seu minut de glòria a la tele o intenta colar un titular a la portada de qualsevol diari. Mires, però ja no et queda més cafè. Algú deia que per estar ben informat es necessita temps per llegir les notícies, contrastar diferents capçaleres, mirar-te dues o tres opinions dels columnistes; opinions a favor i en contra, algunes de dubtosa intenció i interessos amagats. Quin estres!

internetforat

De sobte et dones compte de quina hora és, molt tard!. Cal donar-se pressa si vols arribar a l’hora que havies quedat. Deixes la premsa digital i els “columnistes de plantilla” a mig llegir i consultes el teu correu. Només pots contestar els missatges més urgents. Ja no tens temps de més!. Cent-vint-i-cinc minuts després d’haver-te acabat el cafè, cliques sobre la icona de “apagar”, agafes la jaqueta i surts volant de casa.

El que havia començat com un dia tranquil, un assolellat dissabte de primavera, s’havia convertit en una cursa per arribar a l’hora a dinar a Cal Pere. Pel carrer turistes amb el plànol a la mà busquen la Sagrada Família. Sents com arriben els WhatsApp al teu mòbil. Mires estressat el rellotge i enfiles ràpidament cap el restaurant pensant: Efectivament per estar ben informat es necessita molt de temps, paciència i cafè… molt de cafè!

FJD