Tot va començar, fa unes setmanes, quan vaig assistir a una projecció organitzada per un Festival escolar. Des d’aleshores, em persegueixen algunes preguntes que m’agradaria compartir: Quin és el paper d’un professor de secundària en les produccions audiovisuals dels seues alumnes? Quin sentit tenen els Festivals/Mostres de vídeo escolar? Per què alguns professors insistim en participar-hi? En quines condicions hauríem de fer-ho?
Diré també que hi vaig acudir acompanyada de vint-i-cinc alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat. El que vam veure/escoltar en aquella sessió em va provocar –amb comptades excepcions– un nus a la gola que, maldestrament, intento desfer amb aquestes poques línies. Vaig desitjar no ésser allí. No haver portat els meus alumnes, estalviar-los la visió d’uns “exercicis” audiovisuals tan poc elaborats, tan poc treballats, tan poc educatius. Quins filtres utilitzem els professors d’audiovisuals per a les produccions amb els nostres alumnes o dels nostres alumnes? ¿Sabem diferenciar entre produccions de consum intern i produccions que poden ser projectades fora del context de treball a l’aula? Ho dic amb tota la modèstia i una mica més, si cal. Ni sóc directora de cine ni ho vull ser, però demano filtres en els treballs escolars. Filtres de qualitat, filtres de responsabilitat comunicativa. De què parlem quan parlem de cultura audiovisual?
Conten que, a finals del segle XIX, quan els primers operadors Lumière arribaven a una ciutat la gent gaudia de ser gravada i, després, acudia a les barraques del cinematògraf per contemplar, fascinada, la seua imatge en el cel·luloide. Ei! Han passat 120 anys d’allò! Aquella fascinació no pot ser la nostra. Ni la dels nostres alumnes. Hi ha treballs audiovisuals que no haurien d’eixir de les nostres aules. És allí on tenen tot el sentit. No ho dubteu.
I els Festivals? Quins filtres haurien d’activar els Festivals de produccions escolars? Tots sabem que Youtube ho resisteix tot. Que tot ho aguanta, que és com una d’aquelles barraques del cinematògraf. Però un Festival escolar no és Youtube. Selecció, si us plau, selecció. I si el nostre treball es queda fóra, haurem de continuar aprenent, però, amb la certesa que podrem assistir a les projeccions dels treballs seleccionats amb tota tranquil·litat; segurs que col·laboraran a educar la mirada dels nostres alumnes, a formar-los com a espectadors i com a creadors de missatges audiovisuals.
Per acabar, deixeu-me parafrasejar Michel Houellebecq: “El sentit crític no ajuda en absolut a realitzar bons curtmetratges, tanmateix, pot impedir que en fem de roïns”. El nostre esforç ha de continuar.
Pilar Alfonso Escuder
Professora IES Doctor Faustí Barberà (Alaquàs)
És cert que, en pocs anys, la fesomia del país ha canviat notablement. Conviuen a casa nostra cultures molt diverses, persones amb hàbits molt diferents dels que vam aprendre a les nostres famílies. És lògic que davant del fet divers tinguem un moment de perplexitat, però si la sorpresa inicial genera curiositat en lloc de rebuig i es converteix en afany de conèixer, podrem establir el diàleg intercultural necessari per aconseguir una societat realment cohesionada, on totes les cultures i maneres de fer hi tinguin cabuda, amb l’única limitació que es desprèn del respecte pels drets humans. I en la percepció de la diversitat com a valor positiu, els mitjans de comunicació hi juguen un paper cabdal.