AulaMèdia | AulaMèdia

IMTV: una mirada amb uns ulls diferents

IMTV

En el currículum d’educació secundària obligatòria la competència comunicativa lingüística i audiovisual apareix com una de les primeres competències transversals, que són aquelles bàsiques pel desenvolupament personal i per la construcció del coneixement. És sabut, però, que la incidència de la comunicació audiovisual en el món de l’educació primària i secundària encara està lluny de ser considerada òptima tenint en compte el paper dels mitjans i l’audiovisual en l’entorn de socialització de l’alumne.

Tanmateix existeixen nombrosos centres on aquestes competències són treballades amb més profunditat, alguns d’aquests casos han estat analitzats en articles anteriorment a AulaMèdia. En aquest volem donar a conèixer el cas de la cooperativa Institució Montserrat del barri barceloní de Sants. Per fer-ho hem parlat amb en Nico Torres que, com a professor de tecnologia i informàtica, ha sigut qui ha portat les regnes de la creació i desenvolupament de Institució Montserrat TV (IMTV).

IMTV va ser una de les primeres televisions escolars a Catalunya. Hereva del Projecte Grimm, IMTV rep els seus continguts audiovisuals de la producció duta a terme pels alumnes que cursen un crèdit variable d’audiovisuals disponible per a tots els cursos, de l’activitat desinteressada i extraescolar d’un grup nombrós d’alumnes de diferents cursos de la ESO i, finalment, d’activitats que inclouen l’ús d’eines audiovisuals englobades dins les matèries comunes. Pel que fa aquesta última font de continguts en Nico reconeix que a vegades resulta complicat involucrar el professorat d’altres assignatures en la inclusió d’eines audiovisuals en les activitats que es desenvolupen en el si de la matèria, tot i que també explica que a poc a poc aquesta dinàmica es va trencant. Així, ens ha donat a conèixer algunes de les propostes que en l’últim any sí que es van poder dur a terme en aquesta línia. Com per exemple la creació d’un videocurrículm en el marc de l’assignatura d’emprenedoria, la representació d’una escena històrica per socials o la confecció d’un reportatge de vídeo per una visita al Barri Gòtic.

Pel que fa les produccions audiovisuals desenvolupades des del crèdit variable i des de l’activitat extraescolar comentada, en Nico assegura que els alumnes tenen una gran llibertat a l’hora de decidir-ne els continguts. D’aquesta manera, IMTV esdevé un espai de creació on els alumnes són lliures d’experimentar per acabar coneixent un llenguatge que requereix una comprensió diferent a la del llenguatge escrit o oral, el llenguatge audiovisual.

Més enllà dels reconeixement i els premis que ha aconseguit IMTV en tots aquests anys el vertaderament important d’aquesta experiència són els fruits que ha donat i segueix donant als alumnes d’aquest centre. I és que, tal i com ens explica en Nico, amb la gran majoria d’alumnes que s’involucren amb IMTV es fa evident l’aflorament de les seves capacitats creatives, perquè es familiaritzen amb el llenguatge de la imatge; de coneixement tècnic, ja que aprenen a fer funcionar des de càmeres fins a programes d’edició; i d’anàlisi crític dels mitjans, ja que després d’haver participat en la producció audiovisual són capaços de consumir els mitjans audiovisuals amb uns ulls diferents.

Joan Ballart

Qualsevol cosa abans que la incertesa

alfabet

Tots som, pensem i actuem en funció de la nostra percepció del món i aquesta percepció depèn d’una banda de la nostra experiència directa personal, i de l’altra del que rebem per mitjà de tercers (sigui per contacte directe o sigui a través d’algun mitjà de comunicació).

La comunicació mediada no és ni de bon tros nova. Fa ja molts segles que el llenguatge escrit (l’anomenada primera gran revolució de la comunicació) ha permès de rebre els testimonis de persones d’altres llocs i d’altres èpoques. I d’aquesta manera un podia saber què pensava algú que vivia al mateix lloc que ell però cinc segles abans o algú que havia viscut a l’altra punta del món.

Però arribats al s. XXI, l’evolució dels mitjans de comunicació ha multiplicat exponencialment la informació que rebem. Es diu sovint que el nostre món s’ha “ampliat”: ara rebem notícies detallades de tants i tants llocs que fa un segle pràcticament desconeixíem. Això ha fet que en el tot de la nostra percepció, la proporció de la part de món que rebem a través d’intermediaris sigui cada cop més gran. Però no només pels llocs llunyans: la majoria de coses que sabem de la nostra mateixa població o país no les sabem per experiència directa.

diaribcn

Agafem per exemple la política i la nostra relació amb el poder que ens governa. Pensem en com devia ser fa un segle (ja no dic a l’Edat Mitjana on la majoria de la gent viuria tota la vida sense ni haver vist mai la cara del rei que els governava), en què si una persona vivia en un lloc on arribés regularment la premsa escrita, amb sort potser havia vist tres o quatre fotos del candidat a qui votaria en unes eleccions i n’havia llegit tres o quatre articles. Si ho comparem amb la nostra situació actual, podríem extreure la conclusió que avui dia coneixem molt millor els nostres candidats: tenim informació diària d’on són, què fan, com ho fan, què diuen… tenim fotos, vídeos, titulars, frases, textos… Tenim la sensació de tenir-ne una percepció completa, clara i directa. Però en realitat… quants de nosaltres hem anat a un míting i hem escoltat directament el candidat a qui votarem? Quants n’hem llegit un llibre? O ni tan sols un discurs complet?

La realitat és que la grandíssima majoria de nosaltres ens formem les idees i traiem les nostres conclusions a partir de paraules, frases, imatges, titulars, etc., que altres persones han triat per nosaltres. Seleccions que, per definició –més enllà de la qualitat i la intenció del periodista-, són incompletes i simplificadores, quan no tendencioses. I no perquè les rebem puntualment cada dia o cada hora, a cadascun dels dispositius que tenim, amb alta definició o amb milers de píxels… no per això deixen de ser-ho. Però és així i difícilment pot ser d’una altra manera. Volem saber-ho tot, volem sentir-nos informats sobre aquell conflicte d’aquell país de no sé on… per poder tenir opinió i explicar-nos el món. No hi fa res que la nostra vida diària ens demostri que tenim dificultats a entendre coses que vivim directament dia rere dia; en tres frases llegides o escoltades volem entendre què està passant a no sé on per poder-ho incorporar a la nostra explicació del món i fer-nos explicacions claríssimes dels motius d’allò que ha passat no sé on, i atrevir-nos a dir qui en són els bons i qui els dolents i fins i tot suposar que en sabem la solució. L’aprofundiment costa esforç i temps i els dediquem a altres coses. Preferim l’explicació distorsionada que la incertesa ¿Imagineu un periodista que sortís a les notícies i digués que ho sent molt però prefereix no dir res perquè en 60 segons no pot explicar la complexitat d’una situació que ni els que porten tota la vida vivint allí no poden acabar de copsar?

viestren

Quan un científic experimental vol extreure conclusions d’un experiment, el primer que fa abans de posar-se a teoritzar és preguntar-se en quines condicions s’ha fet l’experiment i s’han extret aquelles dades per tal d’estar segur que no són fruit d’errors de percepció i no construir una teoria a partir de dades falses. De la mateixa manera, no sembla rigorós formar-nos idees del món a partir del que ens han explicat sense fer abans una anàlisi seriosa sobre qui ens ho ha explicat, com i per què.

És per això que qualsevol sistema educatiu que pretengui formar ciutadans que actuïn amb un mínim de lucidesa i sentit comú ha d’incorporar aquesta pràctica al seu currículum. No sembla que hi hagi excuses creïbles per a no fer-ho.

Xavier Breil

No ho dic jo: ho diuen les dades

Si obrim un diari un dia qualsevol, quasi segur que hi trobem els resultats d’alguna enquesta o estudi amb dades, gràfics, etc., que estudien algun aspecte més o menys important d’una determinada població. També n’estan plens els noticiaris de televisió i ràdio o fins i tot els discursos polítics.

Els mitjans utilitzen l’estadística (una branca de la matemàtica) per dir com és un determinat aspecte del pensament o la realitat d’una societat: a partir d’un estudi fet a Europa es diu “Els europeus pensen que…” o “Els europeus estan d’acord amb…”, etc. De vegades els governs o els polítics també les fan servir per fonamentar les seves decisions (“fem això perquè la majoria de la població hi està d’acord”).

Es diu sovint que l’estadística és una ciència segons la qual si de dues persones assegudes a taula una es menja un pollastre i l’altre es queda sense menjar, el resultat estadístic és que cadascun n’ha menjat una meitat. Però… aquest tipus de resultat fals és culpa de l’estadística o de la interpretació que se’n pugui fer? Fins a quin punt una enquesta o un estudi estadístic donen sempre una imatge exacta de la realitat? Com és que de vegades dues enquestes sobre el mateix tema donen resultats oposats?

Xavier Breil

UNA NOVA UNITAT A “UNA CIUTADANIA CRÍTICA”

Mirar és saber

jornades1 — Joan Vila i Triadú a les Jornades Mirar, escoltar… crear! Foto: AulaMèdia

Més sovint del que ens pensem, mirar equival a saber. Actualment, les imatges en pantalla i els audiovisuals són molt presents en el nostre dia a dia, per la qual cosa és necessari que els mediadors i docents hi tinguem una cura especial i acostumem a l’alumnat a llegir allò que ens diuen les imatges i com ens ho diuen. Els estudiants han de ser capaços no només de veure i sentir de forma passiva, sinó també de mirar i escoltar de forma activa el llenguatge audiovisual.

Per això, l’alfabetització audiovisual ha d’estar present a les aules, sobretot tenint en compte que, mentre que en el passat es construïen els significats de la realitat des de l’escola, actualment es fa a través de les pantalles. D’aquesta manera, els educands coneixen i entenen el món que els envolta. És imprescindible, doncs, proporcionar-los eines per desenvolupar la seva capacitat crítica, per tal que els missatges, imatges… dels mitjans de comunicació no condicionin els seus discursos i la seva manera de pensar, actuar, estar i ser al món. Perquè no podem oblidar la gran repercussió social dels mitjans de comunicació ni la seva funció educativa o de servei públic.

Les Jornades Mirar, escoltar… crear! organitzades per AulaMèdia ens han ofert un conjunt de mirades diferents relacionades amb l’Educació en Comunicació. Fins i tot s’ha plantejat el repte d’aconseguir 1000 mirades al voltant de l’acte comunicatiu en els mitjans de comunicació de la mà de professionals i experts de diversos àmbits. Partint d’aquesta idea, penso que la mirada és una de les eines principals amb la qual treballem el professorat. La nostra mirada en relació a l’educació, en definitiva, a la realitat i a la vida, defineix un estil personal de fer, una forma de plantejar-se l’ofici i una manera de donar forma a la nostra quotidianitat.

cara — Jornades d’Educació en Comunicació. Mirar, escoltar… crear!

En aquest sentit, crec que la mirada d’un o una docent ha de ser rica, compromesa i capaç d’adoptar diferents punts de vista, de tal manera que siguem capaços d’ajustar-nos a la particularitat de cada situació i a l’essència de cada infant o jove amb qui treballem i al qual ajudem a créixer. Des d’aquesta perspectiva, l’alfabetització mediàtica i audiovisual pren força, tenint en compte la importància de la imatge a la societat actual, la qual convé analitzar, seleccionar i comprendre críticament. Per això, la mirada d’una mestra i els processos interpretatius i subjectius són fonamentals.

A través de les diferents mirades que se’m han ofert en aquestes Jornades he pogut connectar, d’una manera o altra, amb els ponents i participants i enriquir-me amb les seves mirades riques, polièdriques i creatives. Sí, creatives en tant que s’han presentat propostes que han aconseguit posar en joc quatre aspectes fonamentals de l’educació: el coneixement, la reflexió, l’emoció i la creativitat. Un fet que es pot corroborar a través de les paraules de Wittgenstein: crear és sempre un acte de comunicació.

Míriam Cabré Rocafort

Noves propostes

Les passades Jornades Mirar, escoltar… crear! organitzades per AulaMèdia van començar amb la xerrada d’en Joan Vila i Triadú que va donar a conèixer el nou projecte que está tirant endavant conjuntament amb en Roger Palà i en Sergi Picazo, el mitjà digital Crític. Ell mateix va reconèixer que es tracta d’un projecte embrionari i que actualment es troben en una fase de recaptació de capital.

L’essència d’aquest nou mitjà la trobem en la voluntat de destapar els temes que silencien els mitjans majoritaris, a traves del “slow journalism” o periodisme reposat i voler donar veu a nous actors socials que des d’un punt de vista crític puguin oferir una perspectiva diferent a la dels tertulians i opinòlegs que s’atorguen la potestat de dictar sentència davant de qualsevol tema.

Segons Vila aquest projecte respon a les necessitats que té la població lligades a la demanda d’un periodisme crític i de qualitat allunyat de les veus institucionals, de la selecció i interpretació de continguts i de noves veus.

Així doncs, entre altres coses, el que ofereix Crític és una oportunitat dins d’aquesta societat on els estímuls informatius constants entorpeixen la comprensió i l’aprofundiment de determinats temes. Una oportunitat per aturar-nos i, més enllà del tòpic, entendre el món que ens envolta.

Es preveu que al setembre comenci a funcionar oferint continguts diaris gratuïts i un reportatge d’investigació relacionat amb algun tema silenciat en l’àmbit dels Països Catalans per als lectors subscrits. A més, Crític també prendrà forma de revista monogràfica impresa que es publicarà un cop a l’any i tractarà un sol tema en profunditat. El número d’enguany sortirà a l’octubre i estarà dedicat al procés sobiranista català.

També durant aquesta primera sessió de les jornades en Dídac Roger i en Martí Contijoch van presentar el DVD Mirades. Es tracta d’una idea que s’ha tirat endavant des del projecte eduCOM.info i que busca donar veu a especialistes que, de la mateixa manera que Crític, s’apartin del corrent d’opinió representat per la majoria dels opinòlegs actuals i que donin la seva visió sobre l’educació mediàtica.

Només queda esperar que ambdues propostes s’acabin consolidant i assoleixin els seus objectius, ja que es evident el potencial que tenen per contribuir a l’evolució de l’educació i el periodisme del nostre país.

Joan Ballart