Autor: AulaMèdia

Impressions fotogràfiques

Consultes diferents webs i truques per telèfon però no hi ha sort. El “Visa pour l’Image”, el 24è Festival Internacional de Fotoperiodisme, omple els hotels de Perpinyà. Tots estan plens, com a mínim els del centre!

Divendres. Després de donar moltes voltes amb el cotxe, i ja tard, arribeu a l’hotel, un hotel funcional de la perifèria de la ciutat. Al matí us esperen onze espais, alguns habilitats, expressament, per les exposicions fotogràfiques: antics convents i esglésies, antigues casernes i presons. En total més de 25 exposicions, amb centenars –milers?- de fotografies.

Una de les exposicions que et frapa –potser perquè és una de les primeres que veus- és la de tres fotògrafs grecs (Louisa Gouliamaki, Angelos Tzortzinis i Aris Messinis) que recull les protestes a Atenes contra les retallades econòmiques i socials que aquests darrers anys ha patit Grècia. Edificis cremant, brutalitat policial, manifestants amb pals, cascos i màscares antigas, policies entre flames…

Passejant pels carrers del barri vell de Perpinyà escoltes els gitanos parlar un català entranyable. Molta gent arreu, un munt de catalans del Sud visiten les exposicions del “Visa”. Algunes persones fotografien les fotos més impactants. Fotògrafs fotografiant fotografies… paradoxes! Llargues converses amb la Cristina sobre imatge, sobre la composició i el retoc fotogràfic, sobre l’estètica i l’ètica del blanc i negre.

Us atrau un reportatge sobre els abocadors de ferralla electrònica. Les fotografies de Stanley Greene ens mostren les condicions deplorables -tant humanes com mediambientals- del reciclatge electrònic a països com l’Índia, Nigèria, Pakistan o Xina. Al final de la introducció a l’expo, una frase fa reflexionar al visitant: “Després de veure aquest reportatge, no podreu tornar a mirar el vostre telèfon amb els mateixos ulls”.

Entre exposició i exposició feu alguna foto, pareu a descansar, a desconnectar, a fer un cafè o a sopar en una terrassa. Les samarretes dels cambrers, però, recorden constantment que a Perpinyà es celebra el “Visa pour l’Image”. Al dia següent hi torneu…

Us salteu un munt de retrats, però us atureu a mirar totes les exposicions sobre les minories: “Kurdistan. La còlera d’un poble sense dret” de Julien Goldstein. “Els Saami: caminat amb els rens” de l’Erika Larsen. “Austràlia autòctona: Terra d’orígens” d’Amy Toensing. Reportatges fotogràfics que ens apropen a pobles o a nacions amagades, desconegudes per la majoria de la gent.

El cap de setmana s’acaba, saturats d’impressions fotogràfiques en colors o en blanc i negre, agafeu el cotxe per tornar a Barcelona. De baixada la veu de l’Scott Matthews i la seva “Ballerina Lake” us acompanya un tros del camí.

“The perfect end holds a place very dear by her side”

Del cap de setmana et queda un sabor agredolç… per no haver pogut veure-ho tot, però també per haver gaudit de tot allò que has vist. Per l’autopista un sentiment et corprèn: què lluny està Perpinyà, però què propera l’has sentida aquest cop!

Quaranta-vuit hores més tard més d’un milió i mig de persones demanen la independència pels carrers de Barcelona.

Francesc-Josep Deó

Enganxat al Wap

Realment avui es fa difícil agafar el son, fa molta i molta calor. Aquesta vegada els homes i les dones del temps ho han encertat… per una vegada! A la ràdio la Melody Gardot canta a Lisboa i encara fa més dens l’aire d’aquesta nit d’agost. La seva veu et recorda a Pessoa, els tramvies, els fados i et transporta novament a la vella ciutat atlàntica. Per un moment tornes a passejar pels carrers de l’Alfama i el Chiado sota la llum de la teva sempre estimada i encantadora Lisboa. Quina enyorança!

Com és impossible dormir, et trobes a altes hores de la matinada “xerrant” a través del WhatsApp del teu mòbil. Et va agradar que la dependenta de la teva nova companyia telefònica et preguntés abans de vendre’t qualsevol telèfon.

–Per què fas servir normalment el mòbil? Envies molts missatges?

Home! –vas pensar- Per fi algú que et pregunta per les teves “necessitats comunicatives reals” i no et vol vendre un supermòbil de la gamma alta, amb una tarifa de talla extra que sens dubte serà massa per tu i et vindrà gran.

Sí, ja tens el teu flamant “terminal”, com diuen els tècnics, ara només desitges no ser d’aquells que van caminant per les Rambles o pel Passeig de Gràcia, amb els ulls clavats a la pantalla del mòbil, ensopegant amb els vianants que venen de cara. Tems ser d’aquelles persones que fan “zàping social” a tota hora, teclejant els missatges ràpidament sobre la pantalla, saltant de conversa en conversa sense estar en cap, sense estar amb ningú… perquè volen estar amb tothom.

Tu, sí tu, que has criticat tant i tant radicalment la tecnologia de consum, et trobes ara enganxat al WhatsApp en aquesta nit de calor espessa per culpa de la humitat de Barcelona. Malgrat l’hora que és, pel pati interior de l’illa de cases, sents la gent que, seguda a les galeries, encara fa petar la xerrada.

Sí, realment el WhatsApp és molt potent però, penses, té algunes limitacions.

Com diu la teva amiga Àlex.

–Jo no puc discutir-me per WhatsApp. Jo soc millor face to face.

Sabent com és l’Àlex rius i li dones la raó afegint…

–Sí, sí, clar, ni els missatges de SMS, ni els waps tenen entonació… per tant, per moltes emoticones que posis en els missatges, algunes vegades ens poden portar a malentesos. Tu ho saps molt bé!

Malgrat tot creus que sí, que segurament li trauràs partit a això del “Uapxap” com tu li dius. No, no és un caprici d’estiu.

Però… per què fa tanta calor avui?

Francesc-Josep Deó

El gust per l’audiovisual

Llegir llibres no és una de les activitats preferides pels infants i joves de casa nostra. És un fet avalat per la insistència de les institucions competents en fomentar-los El Gust per la lectura. Com a ciutadana celebro que en la formació educativa obligatòria es segueixi porfidiejant perquè els infants esdevinguin “lectors competents, crítics i capaços de gaudir del plaer de llegir un llibre”.

Però, essent realista, reconec que a casa sovinteja l’ocasió en què cal repetir el crit a taula perquè la canalla està atrapada per aquella sèrie que, ves per on, s’està empassant al YouTube i en anglès! perquè no l’han trobat en el nostre idioma (sort del Google-Traductor).

– És que són boníssims, mare! I la història s’està posant tan interessant que no podem esperar al setembre, que sortirà en català -diuen tancant l’ordinador.

L’escena em recorda les batalles que tenia jo a la seva edat quan les pàgines de l’Enid Blyton tenien més poder que una panxa buida… Ben mirat, és la mateixa essència amb un embolcall diferent. Som al segle XXI. Què té d’estrany preferir viure una història de ficció a través de la pantalla a fer-ho mitjançant la lectura del text en un llibre?

El sentit de la narració és causar plaer

Segons Aristòtil, els relats causen plaer a causa de la seva imitació de la vida i al seu ritme peculiar. Hi ha res més captivador que el gir inesperat d’una trama? Aquest és el secret: algú explica una història a la seva manera fins al punt que el lector n’és captivat i la rep per a la pròpia complaença.

Amb la impremta la narració, tradicionalment un acte oral, ja no requerirà la presència simultània de narrador i narratari. Així l’art d’explicar històries adquireix una nova dimensió i “el llibre” esdevé  el rei dels mitjans per gaudir dels “relats en diferit”.

Amb els avenços tecnològics proliferen les narracions audiovisuals, trames tan plaents en si mateixes com les que es poden sentir vora el foc o llegir en un
llibre. Hom pot gaudir prou del relat audiovisual sense saber de lletra: imatge i so construeixen una realitat virtual que, arribada l’era de la informació i la comunicació, tan aviat té les mides de la paret d’una sala de cine com les de la pròpia butxaca.

Vet aquí per què els infants i joves del segle XXI consumeixen abastament narracions teixides a base d’imatges en moviment, llums, colors, missatges verbals on abunda l’oral, melodies, sons i silencis. Són una generació de lectors
nascuts audiovisuals!

El gust per l’audiovisual demana una nova alfabetització

Si en la trama de la vida l’infant és l’heroi que ha de conquerir el gust per la lectura, l’adult o educador ha de ser el mentor que ha de guiar-lo en el seu viatge per l’audiovisual, la narració que el captiva des que comença a interactuar amb el món. Davant d’aquests relats les generacions de l’era digital necessiten dominar un nou codi per desenvolupar competències tan bàsiques com la lingüística, la literària o la social: el llenguatge audiovisual.

És a les mans dels educadors treballar per una alfabetització audiovisual i, en comptes de partir de narracions escrites, fer camí amb les narracions que tant plaer causen als nostres infants i joves. Tot un repte per als qui seguim venerant la Galàxia Gutenberg.

Tinc el convenciment que fent el viatge que correspon a cada temps, com passa al cine, de sobte es produirà un punt de gir a la trama que no tindrà retorn… i en el nostre heroi acabarà sentint gust per la lectura, l’escriptura, la literatura, l’art i qualsevol cosa que l’ajudi a descobrir nous móns. Perquè així sigui cal sens dubte una alfabetització audiovisual.

Ana M. Reyes Ramos
Mestra especialitzada en Llengües
Llicenciada en Comunicació Audiovisual

Un retorn al periodisme

A l’hora de fer periodisme, un dels objectius hauria de ser el de donar veu a tots els punts de vista i totes les realitats. Així ho dicten tots els manuals. A la pràctica, però, molts cops això no passa. L’Anuari Mèdia.cat vol posar un granet de sorra per arreglar aquest dèficit. Ho fa, any rera any, assenyalant quins han estat els temes més silenciats als mitjans de comunicació dels Països Catalans, donant una segona oportunitat a una sèrie d’històries que podrien haver estat portada de qualsevol informatiu o diari generalista. Alguns temes no han estat explicats adequadament, altres han estat tractats amb poca profunditat, i, en algun cas, senzillament no se n’ha parlat. Així doncs, l’Anuari proposa aportar una mica de llum a la foscor: que parli qui mai no té un micròfon a prop, amb l’objectiu aprofundir en les habituals superficialitats.

Alguns periodistes, sobretot els que treballen en grans mitjans de comunicació, responen al plantejament de l’Anuari a la defensiva: “Silencis, quins?”, “a mi no m’han censurat mai en tota la meva carrera” o “aquí hi ha llibertat d’expressió i no hi ha cap censura”. Tenen part de raó. Als Països Catalans no existeix la censura. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. Ni que la pluralitat ideològica, el rigor a l’hora de tractar totes les qüestions incòmodes i la representativitat de les fonts siguin la norma habitual dels mitjans. La censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai.

L’Anuari Mèdia.cat té una vocació constructiva. No és un projecte contra els periodistes sinó a favor dels periodistes. No és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. L’Anuari, partint de la més absoluta humilitat, ha de servir perquè la professió visualitzi les seves deficiències, reflexioni sobre el perquè dels silencis i es reafirmi en la importància d’explicar el que no s’explica.

L’Anuari Mèdia.cat de 2012 no hauria estat possible sense la participació de les 262 persones que han contribuït a finançar el projecte, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. Tot i això, abans d’internet, ja hi havia el projecte, iniciativa de l’observatori crític Mèdia.cat i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A més, cal agrair la inversió —econòmica i intel·lectual- de la Fundació ESCACC, del màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB, dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró, i del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Els quinze reportatges que podreu llegir a l’Anuari tenen com a leitmotiv la denúncia de les injustícies i la descripció dels mecanismes del poder. És, a  la pràctica, un retorn al periodisme d’investigació més clàssic. Fet i fet, un retorn al periodisme.

Roger Palà i Sergi Picazo