Autor: AulaMèdia

Diumenge a la tarda, el carrer de Sant Pau vessa de turistes. Abans d’entrar a la Filmoteca de Catalunya t’atures a fer un mos a “La Cucchiarella”, aquell lloc que et va fer descobrir la Sílvia. Un tiramisú i una infusió de poma oriental fan de berenar. Fas una mirada ràpida al WhatsApp, contestes algun missatge i finalment entres a la sala… la petita, la Laya.

Mires al teu voltant, la clientela de la Filmoteca és una amalgama de intel·lectuals amb ulleres de pasta, noies de la “internacional neohippie”, joves estudiants de cine, veterans espectadors que llegeixen minuciosament la programació del mes i altres “tipus” no catalogats que conversen sobre cinema. Fora, algunes noies fan el carrer.

Avui hi ha sessió doble. Els directors presenten breument –es d’agrair- les seves corresponents obres: 08001 i Margarita. Dos documentals inclosos en el cicle “Raval al Raval”, cinema que te com a escenari aquest racó de Barcelona i de protagonistes, la seva gent. Pel·lícules que mostren el Raval més canalla i multicultural. Un cicle, no cal dir-ho, ple de matisos i contrastos.

En el programa de la Filmoteca llegeixes la sinopsi del documental 08001: “Un retrat calidoscòpic de la vida quotidiana al barri del Raval durant un dia sencer, des de les sis del matí fins a la mateixa hora de l’endemà”. Sí, realment és això, un mosaic d’imatges i situacions d’aquest microcosmos que és el Raval. L’altra documental ens parla de la vida quotidiana de la Margarita i la Pilar, de la soledat de dues dones grans del barri. Correcte, potser li sobra metratge, al final es fa una mica reiteratiu.

Quan s’encenen les llums de la sala, aplaudiments… formen part del ritual.

Dimecres projecten Raval, Raval –hi tornes- entre el públic el director, Antoni Verdaguer, saluda “els actors i les actrius” del documental. Sí, Raval, Raval és més un documental que no pas una pel·lícula, malgrat la dosi de ficció que aporta el seu director al film. La realitat del barri que ens mostra és molt potent: especulació, prostitució i pederàstia, immigrants, okupes, etc. El format és una mica arriscat, atrevit, però el resultat és bo, si més no acceptable.

Surts de la Filmoteca. La intensa xafogor de la nit del Raval et fa tornar a la realitat.

Francesc-Josep Deó

Pel carrer et creues amb dotzenes de persones que van mirant la pantalla del seu telèfon. Passejant pels carrers de Barcelona contes centenars de persones –petites i grans- connectades a petits dispositius mòbils a través dels auriculars. Centenars de parells d’orelles que volen fugir de la contaminació acústica de l’Eixample, del soroll impertinent de la ciutat: de les sirenes cridaneres, del brogit dels motors dels cotxes i els autobusos. Pels auriculars sona una música que res te a veure amb les imatges que l’envolten.

Recordes Tesis, la primera pel·lícula de l’Alejandro Amenábar: aquella escena on el director juga amb la subjectivitat de la càmera i també amb el “so subjectiu”, mostrant allò que veuen dos dels personatges i al mateix temps la música que està escoltant cadascun mentre es miren a la cafeteria de la Facultat.

Estires del fil i recordes algunes “dissonàncies” entre la imatge i el so… les pel·lícules de Bollywood sense àudio al Mayura, el teu restaurant preferit. En el cafè de disseny que hi ha davant de casa, la Sade canta –sense veu- amb uns pantalons negres molt ajustats; mentre, des dels altaveus del local l’Alguer Miquel de Txarango canta allò de “cerca l’essència de l’amor tan màgic tan diví; abraçat a un arc de Sant Martí; vols la dansa del vestit; vull la lluna dins del llit; fer-te la cullera a mitjanit”.

En la mateixa vorera, no molt lluny d’allà, en un bar musical, una vegada més Ingrid Bergman parla amb Humphrey Bogart, la veu de Justin Vernon tapa descaradament i dolça tot el diàleg del film. Finalment Bogart, com sempre, es queda a Casablanca desapareixent entre la boira al costat del capità Louis Renault (Claude Rains), ningú sent el que diuen… El disc de Bon Iver segueix girant en el lector de CDs –indiferent a tot allò que passa a Casablanca o a Barcelona- ara, però, canten una altra cançó.

Centenars de pantalles adornen les parets de bars musicals, cafès i restaurants. Pantalles planes que sense àudio es converteixen en quadres, quadres d’imatges pixelades en moviment. Sense so les pantalles prenen un altre valor, un altre significat… l’audiovisual es trenca en dos per convertir-se amb un “art visual” de formes i no sempre de colors. Vídeo art que acompanya la música que arriba per un altre camí. Llenguatges diferents que es troben a la barra de qualsevol bar o a la taula d’un restaurant. Els comensals del Mayura, però, indiferents segueixen conversant.

Francesc-Josep Deó