AulaMèdia | AulaMèdia

Un retorn al periodisme

A l’hora de fer periodisme, un dels objectius hauria de ser el de donar veu a tots els punts de vista i totes les realitats. Així ho dicten tots els manuals. A la pràctica, però, molts cops això no passa. L’Anuari Mèdia.cat vol posar un granet de sorra per arreglar aquest dèficit. Ho fa, any rera any, assenyalant quins han estat els temes més silenciats als mitjans de comunicació dels Països Catalans, donant una segona oportunitat a una sèrie d’històries que podrien haver estat portada de qualsevol informatiu o diari generalista. Alguns temes no han estat explicats adequadament, altres han estat tractats amb poca profunditat, i, en algun cas, senzillament no se n’ha parlat. Així doncs, l’Anuari proposa aportar una mica de llum a la foscor: que parli qui mai no té un micròfon a prop, amb l’objectiu aprofundir en les habituals superficialitats.

Alguns periodistes, sobretot els que treballen en grans mitjans de comunicació, responen al plantejament de l’Anuari a la defensiva: “Silencis, quins?”, “a mi no m’han censurat mai en tota la meva carrera” o “aquí hi ha llibertat d’expressió i no hi ha cap censura”. Tenen part de raó. Als Països Catalans no existeix la censura. Però això no vol dir que la llibertat d’informació estigui garantida. Ni que la pluralitat ideològica, el rigor a l’hora de tractar totes les qüestions incòmodes i la representativitat de les fonts siguin la norma habitual dels mitjans. La censura, més enllà de la que apliquen els règims totalitaris, pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies. La forma més efectiva de censurar avui dia un tema incòmode és, senzillament, el silenci: no publicar-lo mai.

L’Anuari Mèdia.cat té una vocació constructiva. No és un projecte contra els periodistes sinó a favor dels periodistes. No és una eina contra els mitjans de comunicació sinó, al contrari, de reivindicació del rol social de les empreses de comunicació. No és un atac, sinó un instrument. Sense tots aquells periodistes i mitjans que cada dia batallen pel dret a la informació, el panorama periodístic seria desolador. L’Anuari, partint de la més absoluta humilitat, ha de servir perquè la professió visualitzi les seves deficiències, reflexioni sobre el perquè dels silencis i es reafirmi en la importància d’explicar el que no s’explica.

L’Anuari Mèdia.cat de 2012 no hauria estat possible sense la participació de les 262 persones que han contribuït a finançar el projecte, amb un total de 6.350 euros, a través de la xarxa de micromecenatge Verkami. Tot i això, abans d’internet, ja hi havia el projecte, iniciativa de l’observatori crític Mèdia.cat i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. A més, cal agrair la inversió —econòmica i intel·lectual- de la Fundació ESCACC, del màster La Comunicació dels Conflictes Socials i Internacionals de la UAB, dirigit pel professor de periodisme Xavier Giró, i del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Els quinze reportatges que podreu llegir a l’Anuari tenen com a leitmotiv la denúncia de les injustícies i la descripció dels mecanismes del poder. És, a la pràctica, un retorn al periodisme d’investigació més clàssic. Fet i fet, un retorn al periodisme.

Roger Palà i Sergi Picazo

Estiu al Raval

Diumenge a la tarda, el carrer de Sant Pau vessa de turistes. Abans d’entrar a la Filmoteca de Catalunya t’atures a fer un mos a “La Cucchiarella”, aquell lloc que et va fer descobrir la Sílvia. Un tiramisú i una infusió de poma oriental fan de berenar. Fas una mirada ràpida al WhatsApp, contestes algun missatge i finalment entres a la sala… la petita, la Laya.

Mires al teu voltant, la clientela de la Filmoteca és una amalgama de intel·lectuals amb ulleres de pasta, noies de la “internacional neohippie”, joves estudiants de cine, veterans espectadors que llegeixen minuciosament la programació del mes i altres “tipus” no catalogats que conversen sobre cinema. Fora, algunes noies fan el carrer.

Avui hi ha sessió doble. Els directors presenten breument –es d’agrair- les seves corresponents obres: 08001 i Margarita. Dos documentals inclosos en el cicle “Raval al Raval”, cinema que te com a escenari aquest racó de Barcelona i de protagonistes, la seva gent. Pel·lícules que mostren el Raval més canalla i multicultural. Un cicle, no cal dir-ho, ple de matisos i contrastos.

En el programa de la Filmoteca llegeixes la sinopsi del documental 08001: “Un retrat calidoscòpic de la vida quotidiana al barri del Raval durant un dia sencer, des de les sis del matí fins a la mateixa hora de l’endemà”. Sí, realment és això, un mosaic d’imatges i situacions d’aquest microcosmos que és el Raval. L’altra documental ens parla de la vida quotidiana de la Margarita i la Pilar, de la soledat de dues dones grans del barri. Correcte, potser li sobra metratge, al final es fa una mica reiteratiu.

Quan s’encenen les llums de la sala, aplaudiments… formen part del ritual.

Dimecres projecten Raval, Raval –hi tornes- entre el públic el director, Antoni Verdaguer, saluda “els actors i les actrius” del documental. Sí, Raval, Raval és més un documental que no pas una pel·lícula, malgrat la dosi de ficció que aporta el seu director al film. La realitat del barri que ens mostra és molt potent: especulació, prostitució i pederàstia, immigrants, okupes, etc. El format és una mica arriscat, atrevit, però el resultat és bo, si més no acceptable.

Surts de la Filmoteca. La intensa xafogor de la nit del Raval et fa tornar a la realitat.

Francesc-Josep Deó

Una mirada crítica

Aquesta nova producció d’AulaMèdia i Objectiu: Comunicació vol reflexionar sobre el periodisme i la seva funció social. El reportatge recull cinc mirades d’especialistes que ens ajuden a analitzar diferents aspectes que reflecteixen els mitjans de comunicació: el racisme, el masclisme, el classisme… El DVD també vol mostrar la situació del periodisme a casa nostra.

Una mirada crítica. Un (des)enfoc crític sobre els mitjans de comunicació

Podeu demanar aquest DVD a AulaMèdia: info@aulamedia.org

Quadres d’imatges pixelades

Pel carrer et creues amb dotzenes de persones que van mirant la pantalla del seu telèfon. Passejant pels carrers de Barcelona contes centenars de persones –petites i grans- connectades a petits dispositius mòbils a través dels auriculars. Centenars de parells d’orelles que volen fugir de la contaminació acústica de l’Eixample, del soroll impertinent de la ciutat: de les sirenes cridaneres, del brogit dels motors dels cotxes i els autobusos. Pels auriculars sona una música que res te a veure amb les imatges que l’envolten.

Recordes Tesis, la primera pel·lícula de l’Alejandro Amenábar: aquella escena on el director juga amb la subjectivitat de la càmera i també amb el “so subjectiu”, mostrant allò que veuen dos dels personatges i al mateix temps la música que està escoltant cadascun mentre es miren a la cafeteria de la Facultat.

Estires del fil i recordes algunes “dissonàncies” entre la imatge i el so… les pel·lícules de Bollywood sense àudio al Mayura, el teu restaurant preferit. En el cafè de disseny que hi ha davant de casa, la Sade canta –sense veu- amb uns pantalons negres molt ajustats; mentre, des dels altaveus del local l’Alguer Miquel de Txarango canta allò de “cerca l’essència de l’amor tan màgic tan diví; abraçat a un arc de Sant Martí; vols la dansa del vestit; vull la lluna dins del llit; fer-te la cullera a mitjanit”.

En la mateixa vorera, no molt lluny d’allà, en un bar musical, una vegada més Ingrid Bergman parla amb Humphrey Bogart, la veu de Justin Vernon tapa descaradament i dolça tot el diàleg del film. Finalment Bogart, com sempre, es queda a Casablanca desapareixent entre la boira al costat del capità Louis Renault (Claude Rains), ningú sent el que diuen… El disc de Bon Iver segueix girant en el lector de CDs –indiferent a tot allò que passa a Casablanca o a Barcelona- ara, però, canten una altra cançó.

Centenars de pantalles adornen les parets de bars musicals, cafès i restaurants. Pantalles planes que sense àudio es converteixen en quadres, quadres d’imatges pixelades en moviment. Sense so les pantalles prenen un altre valor, un altre significat… l’audiovisual es trenca en dos per convertir-se amb un “art visual” de formes i no sempre de colors. Vídeo art que acompanya la música que arriba per un altre camí. Llenguatges diferents que es troben a la barra de qualsevol bar o a la taula d’un restaurant. Els comensals del Mayura, però, indiferents segueixen conversant.

Francesc-Josep Deó

Mosaic de Colors

El passat trimestre un grup de nens i nenes de 9 a 12 anys de diferents procedències culturals, del Casal de Can Tusell de Terrassa, van crear un petit equip de rodatge per realitzar una peça audiovisual: “Mosaic de Colors”. No es pensaven, però, que fer un vídeo portés tanta feina, i van experimentar que, més enllà de la idea d’agafar una càmera i començar a rodar, era necessari una bona reflexió i planificació al darrera. Núria Piera i Cristina Mora, de l’Associació de periodisme Fora de Quadre hem estat les facilitadores d’aquest taller de vídeo participatiu, on l’educació en comunicació i el treball de cohesió del grup han estat els eixos fonamentals. El taller ha estat coordinat per la Fundació La Roda, que aquest any ha fet una aposta pel format audiovisual.

No només s’ha acabat creant una peça audiovisual amb la col·laboració i cooperació de tots els nois i noies, sinó que s’ha obert un debat sobre la identitat i les màscares que les persones emprem sovint en la nostra quotidianitat, que els ha dut a la reflexió. En aquest sentit, es va engegar un debat sobre el fet de ficar-se una disfressa: la desinhibició que podia provocar en alguns d’ells, per treure’s el sentiment de vergonya davant del fet de ser filmades i filmats, i la incomoditat d’altres. El grup va plantejar-se també el fet que a la vida quotidiana totes i tots acostumem a portar una mena de disfressa per relacionar-nos.

Per la dinàmica també del propi taller, hem treballat molt la feina en grup, l’organització, l’escolta i el consens. I en la vessant creativa, els nois i noies han pogut experimentar la posada en escena davant la càmera, el rol de ser directores i directors amb la presa de decisions, i el fet d’enfrontar-se darrera les càmeres a la filmació.

En aquest sentit, els objectius aconseguits han estat múltiples: des del treball de la creativitat i l’aprenentatge tècnic d’una eina de comunicació (el vídeo), a la presa de consciència d’ells mateixos i el desenvolupament d’habilitats emocionals i d’actuació davant el grup i el treball en equip.

Per acabar, ens agradaria comentar la nostra satisfacció en observar que tal i com portem experimentant en els tallers de vídeo participatiu, aquesta és una experiència molt viva i adaptable a qualsevol col·lectiu social, que provoca uns efectes molt positius d’integració dels seus participants i on la imaginació no té límits.

Fora de Quadre, que celebrarà el proper gener el seu desè aniversari, creu en la transformació social des del periodisme i l’audiovisual. Una dècada treballant per una reeducació de la mirada.

Núria Piera i Cristina Mora
Associació Fora de Quadre