T’encanta aquella hora del dia en la que la llum, gairebé horitzontal, xoca amb les façanes i els balcons del l’Eixample. Aquest matí de setembre fa una temperatura ideal; llàstima que sigui dilluns, això trenca la perfecció de la jornada. A punt d’entrar per la porta de l’institut, un SMS del Xavier et recorda que la reunió de la tarda és a les sis. Quin dia t’espera!
A la sala del professorat et trobes en Miquel.
–M’han regalat un telèfon! –et diu tot content.
–Qui? La teva dona? –li preguntes, pensant que era un regal d’aniversari… o similar.
–No, home! La meva companyia telefònica.
–Un altre mòbil? Que vols destrossar tota l’Àfrica? –li engaltes amb un to apocalíptic, per cridar la seva atenció.
De sobte, es queda tot parat, amb el dit immòbil sobre la pantalla tàctil i mirant-te com dient: “Ja he fet alguna cosa malament”.
Li expliques que el coltan, format pel niobi i el tàntal, és un mineral que s’utilitza especialment en la fabricació de les bateries de la telefonia mòbil. Que el 80 per cent de les reserves mundials es troba a l’Àfrica, concretament a la República Democràtica del Congo. A més, amb el coltan també es fabriquen aparells electrònics, com microprocessadors o condensadors, i es construeixen armes intel·ligents –quina ironia, “armes intel·ligents”- com ara els míssils balístics. Per tant, està considerat un mineral estratègic per al desenvolupament de les noves tecnologies.
–Es que no ens podem escapar mai de les seves urpes! –exclama el Miquel, amb la consciència feta pols i guardant-se el mòbil ràpidament a la butxaca.
Recordes com l’Anna t’explicava, ara fa uns mesos, la relació del tràfic il·legal del coltan amb la guerra a l’Àfrica central, que implica –a més del Congo- altres països com Rwanda i Uganda. Una guerra que es finança amb la venda d’aquest mineral i en la que –segons “dades optimistes” de les Nacions Unides- des de 1997 han mort un milió de persones.
–La fam no és l’únic problema de l’Àfrica –et deia.
L’Anna et va relatar amb tot detall la situació a la República Democràtica del Congo. Com 10.000 miners –entre ells molts nens- treballen a la regió de Kivu, a l’Est del Congo, en règim de semi-esclavatge. Com les escoles de la zona estan buides perquè els nens estan treballant a les mines.
Se’t posa la pell de gallina en pensar el mal que està fent aquest mineral… bé, el mineral no, més aviat el qualificatiu de “estratègic”, que és el que el dota d’un poder brutal: militar i, sobretot, comercial.
–Però Anna… quina solució hi ha a tot això? Es pot fer alguna cosa? –li demanaves.
Com a resposta et va preguntar amb una ironia molt crua:
–No utilitzar telèfons mòbils, potser?
El teu silenci va fer evident les contradiccions que això implicaria, fins i tot entre les persones més conscienciades. En uns segons, la teva raó va saltar diverses vegades del pensament realista –de la impossibilitat de la proposta- a la mala consciència. Miraves el teu mòbil sobre la taula, però tu no gosaves badar boca.
Com intuint el que pensaves, l’Anna et va dir amb un to serè i terriblement sarcàstic:
–No et preocupis, Francesc, només és el cul del món.
Francesc-Josep Deó
Publicat al llibre “Zàping”
