Autor: AulaMèdia

Els mitjans de comunicació són una balança als poders polític i econòmic o són una part més d’aquests poders? Són un mecanisme de dominació o d’alliberament? Reflecteixen bé la societat on vivim? Quina relació té això amb l’actual crisi que colpeja les empreses mediàtiques? Aquestes són algunes de les preguntes que intenta respondre el documental “Una mirada crítica” realitzat per Francesc-Josep Deó i Dídac Roger a base d’entrevistar cinc periodistes i investigadors de la comunicació.

“El periodista no ha de ser la notícia” recorda una màxima clàssica de la professió, però pot ser que aquest lema, a priori tan sensat, acabi servint de refugi per mantenir els mitjans en l’opacitat que tan denuncien d’altres institucions? Segons van desgranant els protagonistes del documental, classisme, racisme, sexisme, censura i corporativisme empresarial contaminen avui en dia les informacions que haurien d’ajudar-nos a entendre el món on vivim sense que, sovint, ni tan sols els mateixos periodistes en siguin conscients.

“Els mitjans monopolitzen el control del discurs públic per part d’unes elits simbòliques dominants i es converteixen en una eina de dominació” explica l’investigador del discurs crític de la UPF Teun van Dijk. “No mostren realitat sinó que amaguen les dones de forma quantitativa i qualitativa que d’aquesta manera acabem aprenent a mirar-nos com ens miren”, denuncia la investigadora de gènere i comunicació Elvira Altés, única dona entrevistada. “No es parla de racisme però sí d’immigració, s’emfatitza els aspectes negatius dels altres i els positius nostres”, continua van Dijk. “Els mitjans han deixat de ser empreses de comunicació per esdevenir conglomerats econòmics amb múltiples interessos”, analitza el periodista Roger Palà, membre del consell de redacció de Mèdia.cat. I sobre la censura continua: “Pesa més el silenci imposat per les rutines d’agenda que la censura directa clàssica” i en la mateixa línia “cada dia hi ha rodes de premsa que donen el titular a certs actors que dominen el discurs” apunta Giró.

Un diagnòstic sincer, cru i desolador per una professió que assegura que la seva funció és “ser molesta” i que s’enfronta a una doble crisi econòmica i comunicativa que tanca mitjans a diari i posa en dubte fins i tot la seva existència en un futur proper. Però tenen relació ambdues situacions? “Els mitjans de comunicació s’han posat massa prop del poder. Jo situaria l’origen de la crisi actual en els gratacels construïts per algunes empreses informatives. S’ha pecat de gigantisme i de prepotència”, assegura Vicent Partal, director de Vilaweb, per després recordar que “una vegada un senyor em va dir: ‘res del que expliquen els mitjans em passa a mi i res del que em passa a mi ix als mitjans’. Açò em va fer replantejar la meua forma de treballar”. També la dependència de les fonts oficials és denunciada diverses vegades al reportatge com la causant que “costi trobar diferències entre els diaris” en paraules de Palà i que aquests “només reflecteixin les perspectives del poder” en les de Giró. Una dinàmica en la que s’ha posat el negoci per davant la funció social, “i això l’està matant”, assegura Partal.

Un discurs unidireccional que amb l’aparició de les xarxes socials ja no es pot mantenir més. Segons Partal “la ciutadania s’ha mostrat molt més original que els periodistes a l’hora d’explicar que passa i molt més plural a l’hora de reflectir a societat i açò ens desconcerta, però el quadre resultant s’assembla molt més a la realitat que el puguen dibuixar un grapat de persones emetent 24 hores per televisió”. I el director de Vilaweb encara va més lluny a l’assegurar que “els periodistes hem perdut el monopoli i açò ens desconcerta, però ens ho hem de prendre amb humilitat”. Revolució tecnològica important, sí, però sobretot revolució en les actituds.

I, com al documental, un epíleg: “Si els estudiants acabessin la secundària sabent tan de comunicació com saben de matemàtiques seria impossible mantenir l’actual estructura de poder”.

Publicat a mèdia.cat
13 de gener de 2011