Creativitat, qualitat i producció audiovisual escolar

pav1

Quan parlem de producció audiovisual escolar, sembla que hi ha consens entre els docents: la majoria del professorat consultat està d’acord que la realització d’activitats de producció audiovisual per part de l’alumnat en els centres docents augmenta de forma exponencial l’interès pel contingut que tractem en l’activitat. La producció de peces audiovisuals per part de l’alumnat no només posen en evidència la gran capacitat motivadora d’aquesta eina, sinó que ens permet conèixer els grans recursos comunicatius dels mitjans de comunicació.

Al mateix temps -i potser encara més important- l’aproximació a la producció de missatges audiovisuals per part de l’alumnat ajuda a desmitificar els mitjans de comunicació. El coneixement de les rutines productives de la televisió o el cinema, per exemple, o dels recursos expressius com el llenguatge audiovisual ajuden a entendre com es construeixen els missatges audiovisuals. Un fet que ens facilita les claus per a la seva interpretació i descodificació i que ens ajudarà a llegir de forma més crítica els continguts audiovisuals.

Còpia, mimetisme o emulació?

Però moltes vegades quan es fa producció audiovisual escolar, el contingut de les peces que realitza l’alumnat tenen un cert calc -o mimetisme- del que veuen per la televisió, al cinema o Internet. Sobre aquest fet Dídac Roger, realitzador i educador audiovisual de Kineina ens diu que “és evident la influència que tenen els discursos audiovisuals hegemònics, tant en els continguts com en la forma, tant que fins i tot ens influeixen a molts formadors. Sempre he intentat que l’alumnat explorés i fos creatiu. Ara bé, amb els anys el que millor m’ha funcionat, i no m’ho hagués imaginat mai, és precisament que copiïn. Però que copiïn de bons exemples.”

pav2

Per Anna Rodón, professora i coordinadora de la televisió escolar Euclides TV de l’Institut Euclides de Pineda de Mar, “depèn de la intenció. Sovint els demanem programes originals, creatius, sense seguir un format ja establert o altres vegades l’encàrrec és un tipus de programa que denota certes imitacions del que ja es fa.”

Gerard Vilanova, professor d’ESO i especialista en producció audiovisual, creu que “tota producció neix de la pròpia creativitat, de l’experiència prèvia i de les referències de què ens hem anat nodrint com a espectadors. Llavors és normal, i més en persones en formació, que d’alguna manera calquin alguns patrons o, millor dit, que els emulin en la seva expressió audiovisual, especialment, dels gèneres adolescents per excel·lència: el terror, per exemple”. De tota manera, aclareix que “no és un calc en el sentit de còpia, imitació o plagi, sinó que més aviat és una reproducció de patrons i una emulació de les seves referències audiovisuals.”

Formació del professorat o “externalització”?

Una de les raons per les quals no es fa més producció audiovisual escolar és per la manca de capacitació del professorat, no només en el coneixement de la tecnologia sinó també en la dimensió expressiva com el coneixement del llenguatge i la narrativa audiovisuals. En aquest sentit, Anna Rodón afirma que la producció “ha d’estar dirigida pel professorat del centre docent”, però afegeix que està molt bé “tenir suport i col·laboració en determinats moments, de persones externes, experts professionals que ens mostren determinat aspectes de la producció i els il·lustren”.

pav3

Dídac Roger aprofundeix en la idea, creu que avui per avui la producció escolar en els centres “sense persones especialitzades és complicat. Hi ha molt poc professorat que tingui un perfil d’educomunicador.” Per això proposa que “els que som especialistes de fora del centre, encara que ens agradi molt treballar directament amb l’alumnat, potser el que hauríem de fer és implicar-nos més en la formació del professorat.”

El professor Gerard Vilanova considera que “la situació òptima és que la faci el professorat del centre, però tenint en compte la falta de formació i de vegades d’interès, així com la falta de concreció del currículum… llavors, cal buscar-ho a fora.” Però aquesta ajuda externa ja sigui d’associacions o d’empreses que puntualment realitzen tallers de producció audiovisual per a l’alumnat, lamentablement “són parèntesis lúdics, experiències amb data de principi i d’acabament que no són incorporades a la normalitat del centre.”

Qualitat de la producció escolar

En moltes ocasions un defecte que tenen les peces audiovisuals realitzades per l’alumnat és la seva qualitat. En aquest sentit cal que ens preguntem: què es més important, des d’un de vista pedagògic: el procés de realització audiovisual o el producte audiovisual final? L’Anna Rodón és contundent en la resposta: “El procés és més important, sens dubte.”

pav5

El Dídac Roger també es manifesta en el mateix sentit “rotundament, el procés.” Però matisa “el resultat és una conseqüència d’aquest procés i, si hi ha un bon producte final, s’agraeix i és motivador. He fet tallers amb resultats aparentment brillants, realitzats per alumnat amb molta destresa, però que el vídeo final a mi no em deia res. Per a mi el cinema és una eina de transformació social. I en el procés de realització també ens transformem perquè ens impliquem, aprofundim en allò que volem explicar… Quan davant meu veig aquesta implicació, aquesta evolució, preguntar-se coses… això no té preu.”

Gerard Vilanova creu que el procés i el producte són conceptes que estan íntimament lligats, per ell “no es pot triar entre l’un i l’altre perquè estan embolicats. Des del punt de vista escolar, està clar que el procés és més important, perquè és on es concentra l’aprenentatge i l’experiència significativa.” Però matisa i aprofundeix en la idea de la qualitat: “compte amb la qualitat del producte final, molts cops es donen per bones produccions que són horribles i lamentables pel simple fet que són escolars i que s’hi pressuposa bona voluntat… L’escola no ha de ser mai un difusor de productes infectes, hi ha d’haver sempre uns criteris mínims en l’admissió del producte final” afirma contundent.

Els premis, un reconeixent?

Moltes d’aquestes produccions audiovisuals escolars acaben presentant-se a premis o mostres específiques, alguns centres són realment especialistes en aquesta tasca. Però, cal buscar en aquest premis un reconeixement a la feina d’equip desenvolupada per l’alumnat o pel professorat? O simplement és una forma -legítima- però l’única forma de aconseguir diners per adquirir equipament audiovisual del qual la majoria de centres docent no disposen: càmeres, taules d’edició, micròfons, etc.?

pav4

La professora Anna Rodón és molt directa en aquest sentit, creu que “els premis sempre afegeixen incentius especialment pel que fa a aportar diners per adquirir i substituir material per aquest tipus de produccions, tot i que de vegades no entenem certes adjudicacions de premis.”

Gerard Vilanova creu que “la participació en premis ha d’estar reservada a uns pocs productes -fer-ho en un gran volum causa més frustració que altra cosa- i també poden exercir de motor. El reconeixement que dóna un premi és la prova de qualitat definitiva, perquè és externa i les escoles molts cops viuen amb poc contacte extern.”

El realitzador Dídac Roger pensa que “els premis no estan malament si almenys serveixen perquè aquest professorat, sovint voluntarista i que fa una tasca invisible a ulls de la resta del claustre, vegi reconeguda la seva feina” i rebla “no tinc clar si motiven més l’alumnat o el professorat”.

Text: Joan Jordi Raventós

Fotografies: Kineina

Pingueira… gota a gota

pingueira0

El 23 i 24 de setembre tindrà lloc a Chantada, Galícia, PINGUEIRA. Encontro transdisciplinar de co-aprendizaxe en contexto sobre educomunicación e tecnociencia. Segons es recull en la presentació aquestes jornades volen: “formar una comunitat d’aprenentatge que uneixi el professorat, investigadors, estudiants i famílies per reflexionar sobre les estratègies d’Educació en Comunicació”. Per saber-ne més parlem amb les coordinadores de l’encontre: Mercedes Vazquez, Alba Sanchez i Andrea Olmedo.

– Com va sorgir la idea de l’encontre Pingueira?

Fa temps que des de Airoá teníem ganes de connectar, de visibilitzar i obrir espais de debat entre projectes i persones que treballen des de la transdisciplinarietat entorn de la educomunicació, una línia que creem molt estratègica. Volíem implicar a tota la comunitat educativa i a persones que treballen la des d’altres àmbits però que hi poden aportar amb les experiències en altres contextos. Especialment volíem debatre sobre la comunicació dels sabers tecnocientífics i experiències pròximes de treball per projectes.

No vam trobar un fòrum similar pròxim i com teníem la certesa de què la transmissió d’aquests sabers ha de ser des de el món local i creiem que a l’àmbit rural ni hi ha moltes experiències i és important que es posin en comú vam dir, doncs, fem-ho nosaltres mateixes. A Nova Escola Galega les va semblar bé, vam començar a donar-li forma juntes i pel camí es van sumar altres companyes.

pingueira2

– Qui organitza l’encontre?

Pingueira està impulsada i coordinada per Nova Escola Galega i Airoá Comunicación però sota en el Encontro hi ha una amplia xarxa de persones i entitats. Compta amb col·laboració d’AulaMédia, Televinte, Ecomuseo de Arxeriz, Velaisca, Ies Val do Asma, Pinancho Audiovisuais i el Concello de Chantada. Creiem que aquesta transversalitat entre associacions, moviments socials, centres educatius, museus, empreses, mitjans de comunicació i la institució publica és molt profitosa.

Airoá és una associació rural d’educació en comunicació que porta des de l’any 2009 treballant des-de tres eixos: la investigació aplicada, la producció audiovisual i l’educació expandida. Treballa de la mà de la televisió local TELEVINTE, un mitjà de cobertura comarcal amb vocació de servei public molt implicat amb les necessitats comunicatives de l’entorn en el qual treballa. Des de 1998 impulsa una programació de la mà de centres educatius, moviments socials i altres entitats.

– Quines activitats d’Educació en Comunicació desenvolupa Airoá?

A Airoá impulsem projectes d’educació en comunicació i produïm projectes audiovisuals, tant de ficció com documentals. El seu principal objectiu és desenvolupar projectes dinamitzadors del territori. Busquem inculcar hàbits d’investigació i activar la consciència crítica de la ciutadania i en general reivindicar els mitjans de comunicació com a instrument de desenvolupament social.

airoalogo

Entre les activitats actuals impulsem el campus Tictactic de cultura digital per preadolescents així com un taller de Stop Motion per alumnat de Secundària en un centre local; ‘Confrontar a ribeira sacra’ una residencia per documentalistes que busca donar una mirada sobre un aspecte de la zona en conflicte; la producció documental ‘O Moredo. A resistencia do entroido ribeirao’ i el projecte curatorial ‘Pinceladas galegas, trazos mediterraneos’ sobre la obra del pintor i arquitecte Manuel Jorge.

– Quina es la situació de l’Educació en Comunicació a Galícia?

És molt complexa en la nostra opinió. Hi ha iniciatives, projectes interessantíssims i persones molt conscienciades en la importància de l’educació en comunicació i de l’activació d’un posicionament crític al discurs mediàtic. El Projecte ‘Pé de imaxe’ va ser un exemple paradigmàtic. Però encara no hi ha la consciència que l’educació en comunicació és bàsica per una societat menys vulnerable a la pressió mediàtica i per tant més lliure.

La realitat és molt precària: no hi ha suport real ni de l’administració publica ni de les responsables de molts centres educatius que encara aposten per una línia educativa molt clàssica. La configuració de les matèries i dels plans d’ensenyament cada vegada ajuda menys. Al nostre àmbit, també està a la nostra contra la bretxa digital rural. A més a més les iniciatives i persones que treballen a aquest àmbit estan molt illades.

pingueira1

– Per Airoá, quina es la millor forma per implementar realment l’Educació en Comunicació a les aules.

Són moltes les iniciatives que es poden impulsar des d’àmbits de l’autogestió, de l’associacionisme… però sense una implicació institucional perdem la batalla al camp d’acció més necessari: el sistema d’ensenyament public. A part d’això creiem que la connexió, tant online com offline, entre persones i projectes que tinguin la vocació d’incidir en aquest àmbit és fonamental. És molt important per què es produeix el contagi i l’empoderament de les persones treballant a aquest àmbit.

Creiem també que la posada en marxa de sistemes de treball per projectes i la dissolució de les disciplines acadèmiques tal com les coneixem ara mateix: elements estancs i tancats, pot ajudar molt a apropar el món real a l’aula i implementar l’educació en comunicació. En aquest sentit no veiem l’educació en comunicació solament com una disciplina sinó com una transversal entre altres. Des del nostre punt de vista és fonamental incidir en la transdisciplinarietat amb la qual hem d’abordar la contemporaneïtat i co-crear i comunicar el coneixement de fora a dintre de l’aula i de dintre a fóra.

Formació inicial i interès del professorat

monitors

Un tema recurrent en les darreres Jornades d’Educació en Comunicació. Mirar i Educar Críticament, organitzades per AulaMèdia, va ser la formació del professorat. Aquest és un aspecte clau en la implementació global de l’Educació en Comunicació a les aules. Ja el maig de 2004, fa més de 12 anys, AulaMèdia publicava el Manifest per l’Educació en Comunicació, on -entre altres coses- es recollia la necessitat d’impulsar “programes de formació del professorat i d’assessorament als centres docents en el camp de l’Educació en Comunicació; perquè s’abordi des d’aspectes bàsics com ara la formació tècnicoexpressiva; però encara més important, des de la formació didàcticocrítica, per tal de donar elements i criteris a l’alumnat perquè pugui conèixer com la comunicació mediàtica l’afecta, com l’influeix, com incideix en la seva visió de la vida, en els seus valors, en les seves actituds socials.”

Malgrat aquesta proposta, una reivindicació de moltes associacions educatives i d’un sector important del professorat, i malgrat la importància de les pantalles i de la presència de l’audiovisual en els temps que vivim, no existeix una àrea específica en la formació inicial del professorat que atengui aquesta demanda. Segons Gemma Paricio, professora de Formació del Professorat de la Universitat de Barcelona, l’Educació en Comunicació “es toca de manera tangencial a la Didàctica de la Llengua, a la Didàctica de l’educació Visual i Plàstica i en Alfabetització digital, però no de manera coordinada i significativa en la formació del docent, de manera que continua mancant una formació especifica que només es dóna en una matèria en la menció d’Educació Artística.”

tecles

Quin contingut?

Però aquesta formació inicial del professorat quin contingut hauria de tenir? “Uns continguts que els fessin competents com a formadors, però entenent que no es tracta només de conèixer les tecnologies, sinó, sobretot, els llenguatges amb què s’expressen, les estratègies comunicatives i els continguts dels seus missatges. Es tracta de conèixer l’audiovisual com a forma diferenciada d’expressió i sobretot de les implicacions del seu ús social.” diu Gemma Paricio.

Per Eloïsa Valero, professora de Batxillerat artístic a l’Institut Antoni de Martí i Franquès de Tarragona i professora associada de la Universitat Rovira i Virgili, afirma que, com a filosofia general, aquesta formació hauria de dotar al professorat “d’una visió transversal i interdisciplinària dels mitjans audiovisuals amb una possible aplicació als centres docents. Pautes d’anàlisi de produccions audiovisuals” tant en la forma con en el contingut dels missatges audiovisuals.

Sebastià Vidal, professor a l’IES Damià Huguet a Campos (Mallorca) i assessor en el Centre de formació del Professorat de Manacor, concreta una mica més els continguts d’aquesta formació inicial del professorat sobre Educació en Comunicació. “A més de l’aprofundiment en les competències genèriques: fonaments del llenguatge audiovisual, fonaments tecnològics bàsics i la comunicació en el marc de la ideologia i dels valors socials; caldria una competència relacionada amb la dimensió de la creativitat i/o estètica dels missatges audiovisuals.”

fletxes

Un factor decisiu?

La formació del professorat, tant l’inicial com la permanent, es clau a l’hora de valorar i avaluar la qualitat educativa d’un centre docent o del mateix sistema educatiu. Però podríem dir que la formació inicial del professorat és un factor decisiu en la implementació de l’Educació en Comunicació a les aules?

Eloïsa Valero es contundent en la resposta: “Sí, per aconseguir una Educació en Comunicació de qualitat, amb ciutadans crítics i creatius”. Per Sebastià Vidal, “la formació del professorat és un factor clau ja que només amb un professorat competent i format se podrà sistematitzar i generalitzar la implementació de l’Educació en Comunicació. Tot i així, malgrat la formació del professorat sigui “conditio sine quanon”, l’experiència em diu que no és condició suficient.” matisa.

En aquest mateix sentit es manifesta Gemma Paricio, per ella la formació inicial “és important, però no decisiva en el sentit que moltes vegades depèn de l’interès dels docents en abordar aquest tema”.

Joan Jordi Raventós

Els reptes de l’Educació en Comunicació a debat

pm1

Tothom reconeix la importància d’adaptar-se al món digital alhora que admet les dificultats amb què es troba per aconseguir-ho. Periodistes i professors no constitueixen cap excepció. Les X Jornades d’Educació en Comunicació organitzades per AulaMèdia sota el títol ‘Mirar i educar críticament‘ han tret a la llum algunes de les mancances i possibilitats que comparteixen ambdues professions.

El primer dia, el dilluns 4 de juliol, es va dedicar a reflexionar sobre la situació dels mitjans de comunicació i els periodistes. La presentació del DVD ‘El poder dels mitjans‘ va mostrar com el poder dels mitjans tradicionals està en mans del poder econòmic i com aquests mitjans tenen el poder de contractar i acomiadar els periodistes. Tot això ha dificultat l’elaboració d’informació independent i ha propiciat una crisi de credibilitat que ha deixat al periodisme en un dels seus moments més baixos.

Ara bé, no tot està perdut. A la taula rodona posterior al passi del vídeo es van mostrar exemples d’un nou periodisme, com els anuaris dels silencis mediàtics coordinats per la periodista Elisenda Rovira, o publicacions com La Directa, de la qual va parlar el periodista Jesús Rodríguez.

El dia va concloure amb un bloc dedicat a reflexionar i analitzar els mitjans de comunicació per part de periodistes i professors. Així, el periodista Toni Hervás va explicar com funcionen els mitjans arran de la irrupció del digital i les representants de SOS Racisme, Mònica López i Beatriu Guarro, van denunciar el discurs i els silencis mediàtics sobre les persones en cerca de refugi. Així, van criticar la utilització d’expressions com “onada” o “eixam” o la distinció entre immigrants bons i dolents. L’ús d’una narrativa humanitària en lloc d’una de política també va impedir, a parer seu, fer una reflexió sobre les causes de la situació i el repartiment de responsabilitats.

El segon dia de les jornades, dedicat a la pedagogia i didàctica audiovisual, va començar amb una exposició del coordinador d’AulaMèdia, Francesc-Josep Deó, sobre com educar en comunicació tenint en compte la tecnologia audiovisual, però també el llenguatge audiovisual i el discurs, la didàctica i l’anàlisi crítica. De fet, Deó va afirmar que “hi ha una formació del professorat excessivament tecnològica i als centres tenim una tecnologia per a la recepció i no tant per a la producció”. És per això que va animar als presents a anar més enllà de la tècnica i posar en qüestió els models de consum, socials, estètics i ideològics que hi ha al darrere amb l’ajuda dels autors de l’Anàlisi Crítica del Discurs, de l’Escola de Frankfurt, els estudis culturals crítics, la semiòtica o la pragmàtica. Seguidament, els presents van poder veure un vídeo fet per AulaMèdia sobre com es fa un Telenotícies a la Televisió de Catalunya. Com que el dia de l’enregistrament el futbol va ser el tema estrella de l’informatiu, els presents a les jornades van debatre sobre les dificultats per distingir entre l’interès públic i l’interès de l’audiència, entre altres qüestions.

MEC

La taula rodona posterior va posar de manifest alguns dels problemes dels professors per trobar un equilibri entre la formació filosòfica-pedagògica-semiòtica i la tècnica o la pràctica. Raimon Ramis, professor i director de Projectes a la Fundació MediaBus, va considerar que el problema fonamental és encara més greu, ja que consisteix a “com canviar la mentalitat del professor que es considera l’amo de la classe”. Al col·loqui també es van esmentar altres dificultats no menys importants, com la manca de recursos i el pes de les inèrcies. A més a més, va quedar palès que l’Educació en Comunicació constitueix un concepte molt ampli i que, mentre no hi hagi una assignatura específica, dependrà més del voluntarisme i els interessos dels professors d’altres matèries, amb les dificultats i febleses que això comporta.

El dimecres es va obrir amb la xerrada del realitzador i educador audiovisual, Dídac Roger, que va explicar com escriure i produir imatges a l’escola. Així, el col·laborador d’AulaMèdia va exposar com es fa una producció audiovisual, des de la immersió en el tema fins a la posada en escena, passant pel guió, l’assignació de tasques i la gravació.

Els professors convidats a la taula rodona titulada “Imaginar i crear imatges” van mostrar algunes de les produccions de ficció fetes pels estudiants, esforç que els assistents van valorar molt positivament. També es va debatre sobre què és més important, si el procés o el resultat o fins a quin punt tothom ha de fer de tot o cal una especialització en funció de les capacitats dels alumnes. Els docents també es van mostrar preocupats per l’avaluació, ja que resulta complicat posar nota a una activitat tan creativa i feta en equip, motiu pel qual alguns fan servir l’autoavaluació, on els estudiants es valoren a si mateixos i als seus companys.

PMx2

L’últim dia es va dedicar a l’anàlisi crítica dels mitjans i els registres televisius. El professor Xavier Breil va insistir en la importància que l’escola ensenyi als alumnes a entendre el món en què viuen i com moltes vegades el més important rau en el que no es veu. Per exemple, Breil explica als seus alumnes que els guions de moltes sèries d’acció americanes són revisats per l’exèrcit nord-americà (a canvi de col·laboració material i humana), motiu pel qual és fàcil suposar que prevaldrà una visió o ideologia i no una altra. Al voltant d’aquesta xerrada es va fer palès la necessitat de trobar un bon enteniment i una corresponsabilitat no només entre docents i alumnes sinó també entre escola i família.

A la segona part es van mostrar alguns dels projectes televisius engegats per centres educatius, com PrincepTV, IllaTV, EuclidesTV i EspriuTV, on els estudiants poden produir les seves peces audiovisuals. Novament, van aparèixer alguns dels reptes esmentats al llarg de les Jornades i d’altres de nous: la manca de recursos, la necessitat d’anar més enllà de la tècnica i donar un sentit crític al que es fa, la necessitat de superar el voluntarisme dels professors i trobar el suport de l’escola, la importància de trobar un equilibri entre el procés d’aprenentatge i qualitat del resultat, entre la polivalència i l’especialització que permeten les qualitats dels estudiants, entre llibertat i control, etc. També es va demanar més sensibilitat per part de l’administració, amb més recursos, més formació per al professorat i espais on poder compartir experiències i debatre la necessitat de crear o no una assignatura específica. Mentrestant no arriba això, Francesc-Josep Deó va tornar a oferir la revista digital d’AulaMèdia com a via per compartir tot el que envolta l’Educació en Comunicació fins a la celebració de les properes jornades, l’any vinent.

EJG

Fotos extretes de:

Dos projectes

2carpetes

Encarem aquest final de curs amb dues carpetes entre mans… el reportatge El Poder dels Mitjans i l’organització de la dècima edició de les Jornades d’Educació en Comunicació, aquest any amb el lema Mirar i Educar Críticament.

Ja estem editat tot el material audiovisual enregistrat durant aquests darrers mesos. Amb l’ajuda de periodistes i professors el reportatge reflexiona sobre el poder que tenen els mitjans en la societat actual i al mateix temps sobre el poder polític i econòmic que controla i domina els mitjans de informació. Podríem dir que El Poder dels Mitjans vol ser “una continuació” del reportatge Una mirada crítica. Un (des)enfoc crític sobre els mitjans de comunicació, un pas més en la reflexió i la crítica d’aquell primer reportatge.

Aquesta producció audiovisual d’AulaMèdia i Kineina serà possible gràcies a l’ajut de dotzenes de protectors i protectores (altres els anomenen mecenes) que gràcies a la seva aportació econòmica faran possible aquest nou projecte.

Tenim previst presentar El Poder dels Mitjans en el marc de les Jornades d’Educació en Comunicació que arriben a la dècima edició amb el títol Mirar i Educar Críticament. Una vegada més, a principis de juliol, parem màquines per reflexionar sobre el treball realitzat durant el curs. Les produccions audiovisuals escolars, l’anàlisi de continguts televisius o l’aplicació didàctica dels mitjans de comunicació a l’aula són els temes centrals de les taules rodones que durant 4 dies agruparan el professorat interessat en l’àmbit de l’Educació Mediàtica.

Una vegada més -i és l’enèsima- cal destacar el voluntarisme i l’aportació teòrica i pràctica d’una vintena de professors i professores que participaran amb les seves comunicacions en les Jornades d’enguany. Gràcies!

FJD