Categoria: Articles

Com és sabut, l’Educació en Comunicació Audiovisual no està recollida de forma prescriptiva en els currículums escolars. Però malgrat això, l’educació mediàtica és present, d’una forma o altra, en molts centres docents tant de Primària com de Secundària, tant públics com concertats.

Parlem amb diferents professores d’arreu per saber la seva opinió sobre el tema. Pilar Alfonso, de l’IES Doctor Faustí Barberà d’Alaquàs (l’Horta), subratlla que la presència de l’Educació en Comunicació als centres és gràcies únicament al voluntarisme del professorat: “els intents d’implementar l’Educació en Comunicació per part del professorat han estat constants, si més no, des de finals dels anys noranta del segle passat.” En el mateix sentit es manifesta la professora Rosa Maria Delgado, de l’Institut Camps Blancs de Sant Boi del Llobregat: la presència de l’Educació en Comunicació sempre “queda en mans de trobar-se amb un professorat sensibilitzat i, a més a més, amb un alt grau de motivació, capaç d’engrescar l’alumnat, professors i direcció per tal d’aconseguir píndoles d’espai-temps i formació.”

Una de les preguntes recurrents quan parlem de l’Educació en Comunicació és: com implementar l’educació mediàtica? Què és prioritari a l’hora de introduir els mitjans de comunicació a les aules? La didàctica, la producció, l’anàlisi? “En la meua opinió, l’aplicació didàctica i l’anàlisi de continguts han de ser prioritàries i s’han de donar alhora.” ens diu Pilar Alfonso. En aquest sentit, Rosa Maria Delgado va més enllà i creu que els tres aspectes estan “vinculats” entre si “i més si pensem en projectes, que des de qualsevol àrea es poden presentar en format audiovisual.”

Reproducció o producció

La producció audiovisual és una de les activitats més esteses entre els centres docents que treballen l’Educació en Comunicació. L’augment de treballs presentats als premis “El CAC a l’escola” és un indicatiu que cada vegada es fa més producció escolar. Per Gemma Paricio, professora de Formació del Professorat de la Universitat de Barcelona, “en els darrers anys s’està produint la sobrevaloració de les produccions audiovisuals en detriment de l’anàlisi i coneixement i això té a veure, en certa manera, en què cada vegada és més fàcil produir i compartir en la societat de les xarxes socials. Crec que la prioritat és saber establir una relació equilibrada entre mirar-fer-avaluar.”

Però la producció audiovisual ha arribat als centres no només pel voluntarisme d’un munt de professors i professores, també ha arribat de la mà d’associacions o col·lectius externs als centres, com per exemple Cinema en curs, ADPC, Teleduca o Kineina. Cada vegada són més les escoles i instituts que, vista la manca de material per a la producció i de programes d’edició que hi ha en els centres docents, busquen l’oferta externa d’aquest tipus de activitat.

Per a la Pilar Alfonso la producció audiovisual no es pot plantejar de forma aïllada, és un segon pas després de l’anàlisi del contingut mediàtics “cal potenciar la producció escolar, però com una forma d’estimular la creativitat dels alumnes, no com un aparador de la creativitat del professorat (o d’altres) o com a imitació del models comunicatius dominants.” (Vegeu l’article “Externalització” de Pilar Alfonso).

També cal tenir en compte altres aspectes a l’hora de realitzar una peça audiovisual escolar; així Rosa Delgado apunta que “la producció final dependrà tant de la idoneïtat dels continguts seleccionats segons objectius traçats, com del domini sobre el procés d’execució.”

Per assegurar totes aquestes finalitats de l’Educació en comunicació -aplicació didàctica dels mitjans, desenvolupament creatiu del llenguatge audiovisual, capacitat analítica dels continguts mediàtics, etc.- la Gemma Paricio proposa que “l’educació en comunicació audiovisual compromesa i crítica necessita que estigui en mans de professorat especialitzat.”

Objectius i continguts

Per al professorat que desenvolupa activitats audiovisuals, ja sigui de producció o d’anàlisi, apunten dues necessitats: per una banda regular l’Educació en Comunicació en els currículums i per l’altra donar continuïtat als continguts amb professorat format en comunicació i pedagogia. Descartada la possibilitat de desenvolupar l’educació mediàtica de forma “transversal” per culpa de la “verticalitat” i la compartimentació de les àrees, sobretot a l’Educació Secundària, Gemma Paricio apunta que “és hora de reivindicar i donar valor a l’Educació en comunicació com a saber escolar clau en el món actual i, per tant, amb objectius propis, amb continguts propis.”

Sobre la situació actual de l’Educació en Comunicació Pilar Alfonso és molt més contundent: “Si encara no s’ha aconseguit de manera universal i significativa és, al meu parer, per falta d’iniciativa i de voluntat dels gestors polítics. Per la incapacitat de dues generacions de polítics que no han sabut consensuar una bona escola pública, amb una bona educació en comunicació.”

Joan Jordi Raventós

Darrerament, s’escolten veus que em desconcerten, i que tanmateix agraïsc perquè m’obliguen a repensar qüestions fonamentals. Es pressuposa, per exemple, la manca de competència i de preparació audiovisual de mestres i professors. I s’aporta com a possible solució l’entrada a l’escola de pares, associacions, productores… per tal de suplir les mancances i el desconeixement dels docents. Ens hem de conformar amb impressions subjectives i parcials? O podem confiar que algú farà l’esforç de conèixer quin és realment l’estat de la qüestió? Fins i tot, amb les millors intencions (ai, les bones intencions!) es va alimentant el descrèdit del professorat i, de pas, de l’escola pública. I s’obri la porta a un pràctica que no és nova, que té nom: externalització. Nom i una llarga trajectòria en molts àmbits, tants que ni ens adonem. Si els mestres i professors no sabem “ensenyar-ho”, cal buscar algú de fora que (previ pagament?) ho “ensenye”. Tanmateix, si del que es tracta és d’educar la mirada, ¿el plantejament no hauria de ser un altre? Per exemple:

1. Activar un pla de formació real i unes condicions de realització adequades. Amb totes les col·laboracions “externes” que vulgueu. Enfortir el teixit escolar.

2. Dissenyar l’accés dels titulats en matèria audiovisual a l’ensenyament secundari. ¿Cal recordar que la Universitat de València fou pionera en la introducció d’estudis relacionats amb la cultura i la comunicació audiovisual? ¿Cal recordar que aquesta Comunitat fou pionera en la introducció de l’educació audiovisual en secundària?

3. Actualitzar els materials i recursos d’anàlisi i de producció existents, i crear-ne de nous.

Fins i tot, es podria fer un pas endavant. ¿Tan extravagant resultaria que, en la societat anomenada de la comunicació, s’introduira una assignatura obligatòria d’educació audiovisual i mediàtica en algun dels quatre cursos de l’educació secundària obligatòria?

Pilar Alfonso Escuder
IES Doctor Faustí Barberà (Alaquàs)

(Article originalment publicat a 400 colps)

L’espai comunicatiu del relleu generacional

Què tenen en comú els tweets d’en Justin Bieber, una entrevista de ràdio de la Shakira, la disfressa de Superman i els cromos dels jugadors del Barça?

Tots els seguidors de la sèrie televisiva “El Ministerio del Tiempo” han conegut fets de la narració a partir de textos documentals, fòrums interactius, o imatges del rodatge. Els fans estan descobrint cada setmana, a la web oficial del programa, diversos vídeos suposadament enregistrats per algun dels protagonistes, que vol interrelacionar amb l’audiència afegint a les pel·lícules un discurs paral·lel, amablement intimista. Els telespectadors estan elaborant mentalment una realitat complexa a partir dels fragments informatius que els arriben des de canals i codis molt diversos. És l’univers de la Transmèdia.

La figura artística i humana d’en Justin Biber s’entén a partir de la suma del què fa, el què canta, el què escriu a les xarxes socials o el “merchandising” que ens ven la seva discogràfica. La identitat calidoscòpica de la Shakira es construeix des dels nombrosos entorns mediàtics i comercials que complementen la seva faceta musical. Les aventures de Superman i el seu impacte en l’imaginari col·lectiu només es pot entendre des de la reconstrucció personal que cada un de nosaltres ha fet del que ens arriba pels còmics, les pel·lícules i les infinites metàfores de la malaurada vida del seu actor més emblemàtic. El Barça… bé, personalment, encara estic intentant entendre què és, què representa i com es desenvolupa el món simbòlic i cultural que desplega la narració esportiva i econòmica d’aquest equip de futbol.

Algú podria dir que la Transmèdia ha existit sempre en la comunicació humana, des del moment que el llenguatge gestual, probablement anterior a l’oral, ha complementat de forma sistemàtica els missatges complexos e intencionats dels individus. Podria dir que les pintures rupestres, l’escriptura sobre qualsevol suport o els xiulets dels guerrers guanxes de la Gomera són mitjans de comunicació amb codi propi i audiència múltiple que donaven dimensió transmèdia a missatges molt anteriors a la invenció d’Internet. Que la ràdio i la televisió ja generava un discurs fragmentat, que prenia forma singular e intransferible amb la interpretació individual de les vivències de l’acte comunicatiu de cada espectador. Però la veritat és que mai, com ara, han existit tants canals, llenguatges, formats i espais narratius a l’abast de tothom. Mai abans hi havia hagut aquesta convergència extrema de totes les formes de comunicació explícites codificades, que transforma el text, la imatge, la paraula o l’enregistrament del moviment, en impulsos matemàticament discrets: en una tirallonga de zeros i uns. La complexitat comunicativa humana augmenta dia a dia, i promet incorporar vies per ara impensables. Entrem en el món de la Internet de les Coses, l’anàlisi visual de l’anomenat Big Data, i les projeccions hologràfiques fetes per implants i aparells integrats a la roba i els objectes quotidians. Les tecnologies de Realitat Augmentada s’encarregaran de traduir, automatitzar i fer invisible bona part de la informació comunicativa i de les metadades que generem col·lectivament, sovint de forma inconscient, en el rerefons dels canals visibles i explícits.

Hem entrat en una nova Era de comunicació Transmèdia, on les antigues habilitats comunicatives bàsiques (llegir, escriure, parlar i escoltar) són del tot insuficients. D’altre banda, la interacció, que va entrar formalment en el món acadèmic fa amb prou feines quinze anys, de la mà del Marc Comú de referència Europeu per a les Llengües s’ha sobredimensionat. És present arreu per l’ús les xarxes socials, les aplicacions de comunicació instantània dels mòbils, i la gestió que els prosumidors fan actualment de la seva identitat digital. La informació flueix en simultaneïtat discontínua, en diversos entorns. El coneixement es construeix conjuntament en xarxes superposades de diàlegs anonimatitzats, en debats virtuals sincrònics i asincrònics, i en plataformes multimodals, internacionalment globalitzades. Per entendre el món, les noves generacions necessitaran habilitats comunicatives híbrides per a completar la seva realitat vivencial. Hauran de desenvolupar competències integrades que els ajudin a fer una “lecto-transmèdia” de la “trans-literalitat” dinàmica i emergent que els arriba, fraccionada, en diferents llenguatges, idiomes i estructures espai-temporals.

L’escola quedarà obsoleta en breu, si els docents no incorporen aquesta mirada transversal i connectivista en una Pedagogia Sistèmica. Cal una didàctica comunicativa específica transmèdia, que permeti a l’alumne abordar la realitat neuronal integrada e integradora de la comunicació humana expandida. Ja no és suficient amb saber llegir i entendre. Cal incorporar als projectes de centre les iniciatives col·lectives més innovadores de l’educació formal i informal, per a desenvolupar la gestió selectiva de la informació, la co-creació de coneixement en xarxes virtuals i l’autoregulació voluntària de les emocions, per la comunicació i la convivència. Cal modelitzar dissenys de pensament creatiu (Design thinking) i seqüències cognitives de descoberta (Inquiring Minds), juntament amb les estratègies d’emprenedoria per la resolució de problemes (Problem Solving Entrepreneurship).

Aprendre a comunicar-se en la transmèdia demana estratègies que centrin el discurs, que focalitzin el missatge i que produeixin l’impacte desitjat. És el moment de canviar un sistema educatiu que fou eficaç en el seu moment, però que actualment amenaça l’eficiència comunicativa del relleu generacional.

Ens cal una altre escola! Qui s’hi apunta?

Neus Lorenzo i Galés

De tots aquests anys coordinant aquesta revista digital, el que més “vivament” recordes son les llargues hores que has passat en els despatxos de les administracions catalanes i els kilòmetres de passadissos institucionals que has hagut de recorre per cercar recursos econòmics per l’entitat.

Vulguis o no, quan mires enrere, recordes el fragment d’aquella cançó en la que et trobes tant identificat quan penses en les administracions educatives:

“repartir unes targetes, ser amable amb la gent i
amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l’autoritat”
i et veus escoltant “”batalletes” i parlant “amb un home amb corbata” que no saps qui és.

Reunions a Via Augusta o a l’Edifici del Rellotge de la Diputació i per la nit preses per acabar el projecte que calia lliurar endemà, terminis que no sabies molt bé quin sentit tenien, tot per justificar les despeses d’una activitat que encara no havia començat. Burocràcia!

Al dia següent la senyora del registre estampava el segell sobre un munt de fulls que recollien diferents projectes fantàstics d’educació mediàtica: planings de realització d’una producció audiovisual, definició i objectius d’una activitat de formació… desenes de fulls que volien convèncer de les bondats, de la capacitat motivadora de l’Educació en Comunicació.

Els amics et diuen que els aniversaris serveixen per aturar-se, mirar enredera i fer una valoració de tot allò que has fet… doncs això: molts kilòmetres de passadissos i molts i molts folis.

Dónes un cop d’ull al web eduCOM.info tot fent un recorregut guiat per tots aquells projectes d’AulaMèdia realitzats en aquests 15 anys: Escoles d’Estiu i Jornades d’Educació en Comunicació, materials didàctics i produccions audiovisuals sobre Educació en Comunicació, debats al Col·legi de Periodistes i entrevistes audiovisuals en forma de “mirades”.

Però aquest mapa dels projectes d’AulaMèdia, que és el web eduCOM.info, no recull el voluntarisme de centenars de persones que han donat suport a AulaMèdia. Sí, això és el que realment cal recordar: l’ajut i l’energia de totes les persones que han construït, amb el seu suport AulaMèdia. Això és el que realment compte!

Francesc-Josep Deó

Començaré afirmant allò més obvi: hi ha moltes manera de veure-ho. Consolidar en tots els nivells educatius una educació en comunicació audiovisual universal i significativa reclama un canvi legislatiu imprescindible, però també un esforç del professorat per tal d’aprofondir en les diferents visions i d’aprofitar-les dins i fora de l’aula. De vegades, explicitar des d’on parla cadascú pot ajudar a entendre’ns. Breument, diré que sóc professora de Secundària en un centre públic, i que els darrers quinze anys he impartit l’optativa Comunicació Audiovisual i Tallers d’Audiovisuals en 1r, 3r i 4t d’ESO, a més de Llengua i Imatge en 1r de Batxillerat. He realitzat una quinzena de curtmetratges de ficció amb els meus alumnes els quals han estat seleccionats (i, de vegades, premiats) en diferents festivals i concursos escolars.

Ací –en aquesta Comunitat, en aquesta ciutat– l’educació audiovisual va començar, si més no, als anys noranta del segle XX. Ací, fins l’arribada de la LOMQE, s’han impartit optatives d’audiovisuals en molts centres durant molts cursos i amb molt bona acceptació per part de l’alumnat. Ací Cinema Jove Escolar ha complert els trenta anys, i a finals dels noranta va organitzar unes jornades, pioneres, de Comunicació Audiovisual a l’aula. Per què resulta tan difícil traçar línies de continuïtat eficaces i duradores? Quantes vegades es pot descobrir Amèrica en una dècada?

Diria que l’evolució de la societat i de l’escola en aquestes darreres dècades ens ha portat fins una cruïlla on s’entrecreuen moltes oportunitats i alguns riscos. Tot seguit, m’agradaria plantejar obertament els cinc riscos que considero determinants.

1. EL RISC DE CONFONDRE PRODUCCIÓ AUDIOVISUAL AMB EDUCACIÓ AUDIOVISUAL

Al meu parer, en els darrers anys s’està produint la sobrevaloració de les produccions audiovisuals en detriment de l’anàlisi i coneixement de treballs audiovisuals en qualsevol format. La confusió té a veure, sens dubte, amb la pantallització de la nostra societat. Les produccions audiovisuals –amb o sense qualitat visual/narrativa/estètica–  resulten cada vegada més fàcils de produir i més fàcils de compartir en la societat de les pantalles i la hiperconnectivitat. La producció i els festivals escolars (del passat: Inquiet, Mira’m, ForoImatge; o del present: Mice) han jugat i juguen un paper decisiu com a estímul, mostra i punt de trobada. Tanmateix, goso afirmar clarament que em pareix tan important realitzar un curtmetratge/treball audiovisual amb alumnes com donar a conèixer i analitzar els múltiples relats audiovisuals i fenòmens comunicatius de la societat actual. Hi estem d’acord: Mirar i fer. Fer i mirar. Totes dues experiències de manera complementària i continuada al llarg dels dies, de les setmanes, dels mesos, dels cursos.

2. EL RISC DE CONFONDRE PRODUCCIÓ AUDIOVISUAL AMB EDUCACIÓ CRÍTICA

El conegut terme “parany del tècnic” fou utilitzat per Len Masterman –mestre i pioner a Europa en la introducció dels mitjans de comunicació a l’aula. Masterman volia advertir-nos que amb el treball pràctic no és prou i que  no garanteix per se el pensament crític. Si volem evitar la reproducció en els treballs escolars dels models dominants, cal un treball d’anàlisi paral·lel. Pilar Aguilar ha escrit també pàgines ben interessants al respecte. Què volem dir quan diem educació en comunicació audiovisual? Intentaré aportar una resposta al llarg dels punts següents.

3. EL RISC DE CONFONDRE TRANSVERSALITAT I ÚS INSTRUMENTAL DE LES TECNOLOGIES ACTUALS AMB EDUCACIÓ (i cultura) AUDIOVISUAL

Algunes veus insisteixen a dir que no s’hauria de demanar una nova assignatura sinó eliminar les ja existents. Hi estic d’acord! Però, mentre construïm eixa escola ideal, mentre no s’elimien totes les altres, l’escola del segle XXI pot prescindir de l’educació audiovisual?

L’audiovisual és vist encara com ‘quelcom al servei de…’, de la literatura, de la filosofia, del canvi climàtic, de l’educació per al desenvolupament, de l’educació en valors… És hora de reivindicar i donar valor a l’educació en comunicació com a saber escolar clau en el món actual i, per tant,  amb objectius propis, amb continguts propis. Ningú discuteix que l’audiovisual s’ha d’utilitzar de manera transversal i instrumental, però, a més:

hi ha el cinema com a art
hi ha la (post)publicitat: els espots, el màrqueting de carrer, la publicitat de contingut…
hi ha eixe edufotògraf anomenat Joan Fontcuberta, i tants d’altres
hi ha les marques sempre tan atentes per a educar… consumidors, clar. I els seus relats per explorar
hi ha els videocreadors
hi ha els falsos documentals i les seues pistes d’alt contingut pedagògic
hi ha la hiperconnectivitat
hi ha la desconnexió
hi ha… un llarg etcètera.

En una societat en què els agents educadors es multipliquen dia a dia, hauria d’haver també la mirada compromesa i crítica de l’escola, dels mestres i professors. L’any 2009 la Unió Europea difongué una recomanació per tal d’introduir una assignatura anomenada “Educació mediàtica” en l’ensenyament obligatori, per què el que “recomana” Brussel·les és tan determinant en alguns assumptes i tan insignificant en uns altres?

4. EL RISC DE CONFONDRE ELS RESULTATS AMB PROCESSOS PEDAGÒGICS I CREATIUS

Què és una producció audiovisual escolar? Una producció feta amb alumnes o una producció feta per alumnes, dirigits un professor? Parle de Secundària que és el que conec. Vull defensar el dret dels alumnes a viure complet un procés creatiu: a fer i refer el guió, a buscar actors i localitzacions, a sentir-se responsables de la gravació, a experimentar les possibilitats de l’edició. I, sobretot, el seu dret a equivocar-se, i a aprendre dels errors. Nosaltres col·laborem a educar ciutadans que després seran lampistes, o forners, o biòlegs, o periodistes o directors de cinema. Tant se val. El contacte amb els professionals és important, necessari. Tanmateix, l’externalització (això és: la producció audiovisual des de fora de l’escola a través de productores o associacions), al meu parer, és un error per dos motius: perquè mina l’educació audiovisual dels alumnes en nom de l’acabat professional o de la competitivitat; i perquè representa un pas cap a la mercantilització de l’educació, com en les darreres dècades hem vist en molts altres àmbits.

5. EL RISC DE CONFONDRE L’EDUCACIÓ AUDIOVISUAL AMB UN CROMO (no, no he dit croma; he escrit cromo).

L’educació en comunicació audiovisual compromesa i crítica reclama professorat especialitzat. No pot ser un cromo a l’espera d’un departament o d’algun professor que s’haja quedat sense hores en alguna temible reforma educativa. Tant fa si és de valencià, de grec, de filosofia o de tecnologia. L’educació en comunicació audiovisual reclama continuïtat del professorat, i vies d’accés dels nous titulats universitaris en comunicació a les aules de secundària.

Fet i fet, l’educació en comunicació audiovisual compromesa i crítica hauria d’ajudar a pensar els fenòmens culturals i comunicatius actuals més enllà de les opinions immediates i espontànies, en la teoria i en la pràctica. És la nostra responsabilitat docent i ciutadana.

I ara disculpeu tot el que, per les limitacions d’espai que l’ocasió exigeix o per oblit, he deixat fora d’aquest text escrit apressadament. Com acostuma a dir l’administrador d’aquest bloc: Seguim!

Pilar Alfonso Escuder
IES Doctor Faustí Barberà (Alaquàs)

(Article originalment publicat a 400 colps)