Cinescola renova la seva imatge

cinescola

El cinema com a forma de reflexió per a la vida, com a al·licient vital i intel.lectual, com a espai d’aprenentatge, com a via per a la reflexió, com a bot salvavides… Aquesta he estat la idea – probablement des del subconscient – que ens ha mogut a posar dempeus el projecte de Cinescola des del 2004.

La integració a l’aula del cinema és una necessitat que no pocs professors i professores s’han plantejat des de fa temps, tot i que no han comptat amb els mínims recursos necessaris per al seu ús didàctic, no ja pel que fa a espais apropiats o a instruments de projecció, sinó a propostes didàctiques viables per saber com fer servir i rendibilitzar el cinema amb una finalitat educativa. I és en aquest espai on Cinescola es planteja la seva feina. Es tracta d’oferir propostes de treball al professorat, propostes pensades i assajades per tenir la tranquil.litat que s’introdueix el cinema a l’aula amb unes mínimes garanties pedagògiques.

Des que va començar el projecte Cinescola, el seu procés de consolidació ha estat molt ràpid i ha tingut diverses fases – que l’han fet força singular – i esperem que en tingui més en el futur: inicialment van sortir de forma tímida, de tempteig, una sèrie de propostes didàctiques avalades per AulaMèdia. Davant la bona acollida del professorat les propostes es van fer més llargues i, a més, es va incorporar un apartat específic per treballar el llenguatge i les tècniques audiovisuals de cada film treballat. A continuació, vam començar a incloure propostes per a l’Educació Primària i, arran de la I Escola d’Estiu d’Educació en Comunicació, vam obrir un espai, El Rebost de Cinescola, als professors i professores perquè també poguessin publicar les seves pròpies propostes sobre pel.lícules que els funcionaven a les seves aules.

(Extret de la presentació de Cinescola)

 

“Alimentar la bèstia”

oct11-

Divendres, 13 de novembre. Cap a les 22 hores una alerta em sona al mòbil. És l’app d’un diari que reclama la meva atenció amb una notícia d’última hora: Matança terrorista a París. En menys de dos minuts, quatre alertes més d’altres mitjans. Impacient per saber-ne els detalls començo a obrir diaris digitals. Decepció: només hi ha titulars. M’aturo dos segons a pensar per caure en una obvietat: els fets s’estan produint en aquell mateix moment, no hi pot haver detalls, és impossible. Però aquest buit només dura uns minuts. De seguida s’amunteguen informacions oficials, balls de xifres, reaccions polítiques i testimonis telefònics… Tot això barrejat amb hipòtesis, suposicions i anàlisis d’urgència dels tertulians de capçalera… I el més increïble: corresponsals entrant en directe quan no han tingut temps material de recopilar cap informació. Però la immediatesa mana.

Només 48 hores abans, la implacable maquinària informativa va ser un dels temes centrals de la xerrada d’AulaMèdia, Per entendre els mitjans, cal saber com funcionen. Per parlar-ne, tres mirades des d’òptiques ben diferents. Des d’un gran mitjà com TV3, el periodista i presentador del TN migdia, Carles Prats. Des dels mitjans alternatius, si és que en podem dir així, Gemma Garcia, periodista de la Directa i membre de Contrast i del Grup de Periodistes Ramon Barnils. I des de l’òptica acadèmica, David Vidal, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació a la UAB i membre del col·lectiu SomAtents.

Sobre la voràgine informativa, Prats resumia la sensació que alguns dies tenen els periodistes a la redacció amb aquesta inquietant frase: «Hem d’alimentar permanentment la bèstia». I aclaria: «Treballem en una redacció gran que nodreix diversos mitjans de comunicació: televisions, ràdios, portal d’internet, etc. i durant 24 hores al dia. I aquesta necessitat d’alimentar la bèstia condiciona les rutines de treball. Es prioritza, potser, el rendiment fàcil en detriment d’aquell periodisme de documentar-se, investigar, fer recerca… que segurament té altres tempos». Els tres ponents van estar d’acord en la manca d’anàlisi com una de les carències d’una part important de la producció de notícies. «Hem acabat fent un periodisme molt vinculat al com i molt poc al perquè» apuntava David Vidal. Gemma Garcia s’afegia a aquest argument i ho exemplificava denunciant el desconeixement que tenim sobre la guerra de Síria. Ara se’n parla cada dia, però la majoria d’espectadors, i molts periodistes m’atreviria a dir, no en tenen ni idea de les causes.

Un matí a la redacció. Un reportatge d'AulaMèdia i Objectiu: Comunicació

Decisions: què es prioritza i què es deixa en un breu… I, sobretot, què queda fora. «Sempre ens hem de preguntar quins són els silencis mediàtics» reflexionava Gemma Garcia. «Existeixen pressions i hi ha temes que triguen molt a sortir. Per això són importants les esquerdes. Quan un mitjà trenca aquest bloqueig hi ha un efecte dominó i es perd la por a parlar d’aquests temes». Un exemple, la vaga dels treballadors d’una gran empresa de telefonia que no va ser notícia durant molt de temps a la majoria de grans mitjans que la tenien com a anunciant. La mateixa Garcia insistia amb la teoria de les esquerdes com a esperança per l’ofici: «Som molt crítics amb els mitjans però hi ha esquerdes i els periodistes som molt plurals i sovint trobem l’esquerda. I a partir de la discussió s’aconsegueixen col·locar temes que els caps primer són reticents a tractar».

El debat bullia de matisos. La sensació que m’anava quedant és que tenim bons periodistes, però que alguns mitjans no estan a l’altura. Quedava clar que una redacció no és un conjunt de gent monolítica conxorxada per vendre’ns una idea. Prats apuntava: «com tot col·lectiu humà, és plural i hi ha diferents criteris i afortunadament discutim i molt». Segons va explicar, un dels debats més intensos que havien viscut darrerament a la redacció de TV3 va ser el de com mostrar les imatges del nen mort a la platja de Lesbos, icona del drama del Mediterrani: «Els d’internacional deien que tal qual, que el món és com és i a veure si alguna vegada algú reacciona. Després, els que som pares vam pensar que no ens agradaria que es veiés,… però ho havíem d’ensenyar […] Al final es va arribar a la conclusió que s’havia de donar però posats a triar, no donar el plano curt, per preservar la seva identitat».

oct11b

El debat a les redaccions és saludable i imprescindible, però els que ens sentim propers al discurs d’AulaMèdia, també ens agradaria que aquest debat s’obrís a la ciutadania. Que els mitjans expliquessin més clarament els seus criteris. En aquest sentit, en David Vidal explicava que en altres àmbits, com en l’art, l’audiència és molt més partícip, es parla de públic cocreador i d’audiències emancipades. Però en el periodisme encara es creu en el «sacerdoci de la veritat». Carles Prats va valorar la importància que els mitjans públics «estiguem oberts a debats com aquest, malgrat saber que sovint se’ns critica, i moltes vegades amb raó; però ens devem a la ciutadania».

I abans d’acabar, un darrer debat, tan antic com mal resolt. El de l’objectivitat. En David Vidal, provocador, afirmava que el posa «molt poc calent això de l’objectivitat». I exposava: «Si seguim la història del periodisme, s’han fet salts de qualitat quan hi ha hagut periodistes convençuts que el periodisme és una cosa molt parcial i que s’ha de prendre partit». Paraula de Kapuściński, que es referia a prendre partit pels desfavorits, els silenciats.

Es pot parlar d’honestedat, rigorositat, fins i tot d’imparcialitat, coincidien els tres ponents. Però sempre hi ha una mirada. Segons Vidal, «no hi pot haver algú que expliqui una història que no tingui una perspectiva des de la qual s’explica la història». El que passa és que a vegades aquesta perspectiva la tenim tan interioritzada que no la percebem com un discurs, un discurs social, polític o econòmic».

oct11c

Però tenir mirada no significa deixar de contrastar les fonts. La Gemma Garcia ho deixava clar: «Sóc molt partidària de donar veu a les diferents parts, no invisibilitzar una part». En Francesc Deó, moderador de la taula, li demanava si no creia que, en un reportatge que pretengui donar veu a fonts silenciades, no es poden obviar les que ja tenen una representació sobrada en altres mitjans. Per a la periodista de la Directa és una qüestió innegociable: «Contrastar fonts el que et dóna és legitimitat. Jo desconfiaria si no trobo aquesta versió […] A més, aniràs a consultar aquesta font que és com adversària en el relat de la teva història i, si ets una bona periodista, segurament la informació que et doni contribuirà a la teva mirada.»

Passen els dies, l’actualitat no s’atura: reaccions als atemptats de París, estat d’alerta a mitja Europa, tancament de fronteres, guerra a Síria, el procés, el Barça-Madrid. Els periodistes segueixen alimentant la bèstia i l’interès general segueix decidint què apareix als mitjans de comunicació. Però, com deu ser aquest interès general? Me l’imagino com un ésser mitològic amb la capacitat de saber-ho tot de tothom i amb la virtut de consensuar tot allò que ens interessa. Per cert, si algú l’ha vist, si us plau, posis en contacte amb nosaltres que tindrem molt de gust en convidar-lo a les properes jornades d’AulaMèdia.

Dídac Roger

 

Deu anys… i ara què?

Fòrum d'Educació en Comunicació (Setembre de 2005)
Fòrum d’Educació en Comunicació (Setembre de 2005)

Els dies 6, 7 i 8 de setembre de 2005, l’ICE de la Universitat de Barcelona i la revista digital AulaMèdia van organitzar, a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya, el Fòrum d’Educació en Comunicació amb la intenció de: “promoure el debat entre els diferents sectors –professorat, periodistes, administracions, pares i mares– implicats en l’Educació en Comunicació”. Al mateix temps aquest Fòrum pretenia “oferir un espai per a l’intercanvi d’idees i d’experiències entre el professorat que treballa en l’educació dels mitjans a les escoles i instituts”.

Durant tres dies es van reunir i participar representants d’aquests sectors, que enteníem -i entenem- que son subjectes socials directament vinculats a l’Educació en Comunicació. Així es van trobar en un mateix espai de debat representants de les administracions educatives del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, de l’Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona; del món acadèmic: de la Universitat de Barcelona i de Universitat Autònoma de Barcelona; de la televisió pública catalana, de la Federació d’associacions de pares i mares d’alumnes… i un bon grapat de professors i de professores interessades per l’educació del mitjans.

Al final de l’encontre la intenció i la predisposició de totes les persones participants al Fòrum d’Educació en Comunicació era tornar-nos a trobar al cap de un o dos anys per seguir buscant sinergies i línies de treball conjuntes, per anant consolidant l’Educació en Comunicació en el diferents àmbits socials i educatius. Però malgrat aquesta declaració d’intencions en la Miranda del Museu, el Fòrum, entès con aquell punt de trobada obert a tots els sectors implicats, no es va a tornar a organitzar.

El motiu l’hauríem de buscar en la manca d’interès de les administracions educatives per l’Educació en Comunicació, del món acadèmic i de la televisió pública per aprofundir en l’educació mediàtica. Potser també, perquè no dir-ho, hi ha una manca de capacitat organitzativa del “tercer sector”, d’allò que podríem anomenar “l’arxipèlag” d’associacions que treballen per l’alfabetització mediàtica i audiovisual de l’alumnat, per la formació del professorat i de la societat en general.

poder40

Podríem dir que, en certa mesura, les Jornades d’Educació en Comunicació organitzades per AulaMèdia -a partir de l’any 2006 fins avui- han fet la funció que cercava el Fòrum del 2005: la de crear un espai de debat i de reflexió de totes aquelles persones interessades en l’Educació en Comunicació i en la incidència social dels mitjans.

En les darreres jornades d’AulaMèdia L’Educació Mediàtica. El poder dels mitjans, realitzades el mes de juliol passat, el debat ens va portar més enllà de la necessitat d’una tecnologia educativa a les aules, més enllà de la necessitat d’un currículum prescriptiu de l’Educació en Comunicació en els nivells educatius de Primària i d’Educació Secundària. Així, les reflexions i els debats de les Jornades apuntaven a la necessitat urgent de prioritzar l’anàlisi de la incidència i la funció dels mitjans de comunicació audiovisuals en la societat i també en l’anàlisi dels seus continguts.

I ara què? Doncs uns seguiran esperant una nova etapa, que marqui un punt d’inflexió en la implementació i el desenvolupament de l’Educació en Comunicació. D’altres no esperarem aquesta nova etapa, que no ens creiem, i seguirem treballant dia a dia per desenvolupar nous projectes, per generar una consciència mediàtica en la ciutadania.

Francesc-Josep Deó

Reflexions i debats

poder1

Els passats dies 6, 7, 8 i 9 de juliol es va celebrar una nova edició, la novena, de les Jornades d’Educació en Comunicació d’AulaMèdia. Així la Sala d’actes del Col·legi de Periodistes es va omplir de les veus experimentades dels ponents i de tot una sèrie de debats en relació a l’educació en comunicació que precisen de ser plantejats.

Tot i que el vincle entre l’educació i la comunicació va ser l’element vertebrador d’aquestes jornades, enguany també s’ha volgut aprofundir en el poder que tenen els mitjans a la nostra societat. Es evident que aquest poder és immens ja que són una peça fonamental en el nostre procés de socialització. A més, ens acompanyen al llarg de la vida i són la única finestra que tenim per mirar més enllà d’allò que podem testimoniar amb els nostres ulls.

És precisament per aquest motiu que resulta alarmant veure com, avui més que mai, influències externes al món del periodisme i la comunicació condicionen l’activitat d’aquests mitjans. Tal i com es va explicar en diverses xerrades de les Jornades, però, aquestes pressions gairebé mai es donen de manera directa, sinó que són els propis periodistes que s’autocensuren, per exemple, per evitar importunar als anunciants del mitjà en qüestió. Havent dit això he de reconèixer que mai deixarà de posar-me els pèls de punta que el primer banc de l’Estat i el desè de tot el món patrocini el telenotícies de la Televisió Pública de Catalunya.

poder30

Encara sobre el tema del poder dels mitjans una de les xerrades que més destacaria és la del Xavier Artigas, codirector de Ciutat Morta. I és que a partir de l’explicació del recorregut que havia seguit la vida del documental es podia entendre el lamentable paper que van jugar els mitjans a l’hora d’intentar amagar la taca que és el cas 4F. Un paper a les antípodes del servei públic que haurien de complir tant els mitjans públics com privats.

Com ja he dit el tema de la comunicació dins l’àmbit educatiu va ser el punt de referència de les Jornades. Gràcies a les diferents xerrades que es van fer en aquesta línia van aparèixer diversos nuclis de debat. Un dels més imprescindibles és el de la necessitat d’incloure la comunicació dins del currículum educatiu. A simple vista ja es veu que aquesta és una demanda ben lògica. I és que resulta ridícul que s’ensenyi a un alumne d’ESO a fer els més complicats anàlisis d’oracions subordinades i en canvi no se li ensenyi a entendre i a observar de forma crítica el contingut d’uns mitjans de comunicació que constantment estan presents en el seu dia a dia.

Una altra reflexió interessant que és va fer en relació a la comunicació dins l’aula va girar al voltant de la falta de formació del professorat a l’hora d’ensenyar els aspectes tècnics de l’audiovisual. Quan aquest debat va aparèixer diversos assistents i ponents van admetre l’existència d’una certa por entre alguns professors al veure que els coneixements que poden tenir es veuen sobrepassats pels seus alumnes. Així, en cas que s’acabés modificant el currículum educatiu seria necessària la posada en marxa de cursos de formació per a mestres per tal de corregir aquesta deficiència. Tanmateix, trobo que la millor formació per a un mestre és la que extraurà de treballar la comunicació audiovisual amb els alumnes tot fent una aposta ferma per la llibertat creativa d’aquests.

llam

En definitiva com s’ha vist les reflexions i debats que van aflorar en les Jornades d’Educació en Comunicació van ser múltiples, variats i apassionants. En qualsevol cas, com ja he dit, són preguntes que fa falta que ens fem i que a partir d’actors com AulaMèdia traslladem a l’opinió pública amb l’objectiu de començar el canvi.

Joan Ballart

 

Formar en la reflexió

poder50

A les Jornades d’Educació en Comunicació d’AulaMèdia d’enguany centrades en “L’educació mediàtica i el poder dels mitjans” es va reflexionar sobre la necessitat d’acompanyar els infants i joves en l’anàlisi, comprensió i interpretació dels mitjans de comunicació; i sobre la necessitat que aquests tinguin coneixements i sàpiguen expressar-se a través del llenguatge audiovisual.

Una de les conferenciants, Anna Montero, va dir: “l’educació mediàtica ha de ser a l’escola perquè ja està a la societat”. En els darrers temps, el món ha canviat molt: és un món en canvi constant, connectat, ple d’estímuls, amb molta informació accessible, molta pantalla, etc. No obstant això, cal plantejar-nos la següent qüestió: l’escola va a un altre ritme, tard i a remolc d’allò que succeeix a la societat? Si pensem que l’escola ha de formar persones que contribueixin a la societat, aquesta ha d’estar vinculada a l’entorn. Això que significa? Possiblement, que és necessari “aprendre a aprendre”, una de les competències que es desenvolupen durant l’educació en comunicació.

Actualment, el docent ha de ser un expert, perquè no només ha de saber aquella informació limitada que abans havia de transmetre per tal que els alumnes poguessin contribuir a la societat; sinó que ha de tenir un ventall de coneixements i habilitats molt ampli per saber què és i què no és rellevant aprendre i per què. En aquesta línia, a l’era del coneixement, l’alumnat ha de ser capaç de desenvolupar capacitats d’anàlisi, síntesi, crítica, tractament de la informació, entre d’altres. Però perquè això sigui possible el docent ha d’aplicar el que avui en dia s’anomena “aprendre per aprendre”.

Jose Peñín ‏@lajosecose
Jose Peñín ‏@lajosecose

En aquestes jornades també es va parlar sobre el poder social dels mitjans de comunicació relacionant-ho amb l’educació. Quins continguts s’està oferint als infants i joves? Com els hi arriben? Quina és la qualitat i veracitat d’aquesta informació? Com es pot ajudar a l’alumnat a fer una anàlisi crítica dels mitjans? El pensament crític s’ha d’educar, els infants i adolescents s’han de fer preguntes, perquè un mitjà mai explica la realitat de forma objectiva, sinó que sempre hi ha una mirada des de la qual s’explica i interpreta. És imprescindible despertar la consciència mediàtica dels estudiants, és a dir, que han de tenir criteri propi quan fan cerques a Internet, llegeixen el diari, veuen un telenotícies… Com es desperta aquest sentit crític? Fent que indaguin, llegeixin, contrastin, discuteixin, seleccionin la informació, escriguin… i adquireixin consciència d’allò que passa a l’entorn.

En definitiva, no s’ha de fer tanta formació tecnològica, sinó una formació en la reflexió: pensar sobre com despertar la mirada crítica dels estudiants enfront l’allau informativa actual. S’ha d’apoderar els agents educatius (docents, alumnes, famílies…) vers els mitjans de comunicació, de manera que la societat esdevingui activa i desenvolupi una participació crítica.

Míriam Cabré Rocafort