L’educació en mitjans i l’audiovisual

casal1

Els mitjans tecnològics a l’aula i la predisposició del professorat
Ja fa anys que a les escoles es treballen continguts amb mitjans tecnològics. No obstant això, l’escola els està integrant apressadament, desorganitzadament i de forma molt condicionada, atès que ja s’ha produït abans una introducció i un assentament d’aquests mitjans (i dels seus usos i funcions) en l’àmbit social i familiar (molts cops, de manera anòmala i disfuncional). Això fa que la presència dels aparells tecnològics a l’aula sigui avui irregular i desigual a Catalunya i que hi predominin factors com la dispersió i la consegüent desorientació de tothom: diferents aparells (ordinadors fixos, portàtils -particulars i de centre-, tauletes i mòbils) i diferents modalitats d’ús (aula d’informàtica, 1×1, aparells personals i comunitaris…) conviuen en la mateixa escola, fins i tot, en la mateixa aula, i amb diferents règims i condicions d’oficialitat (obligatori, recomanat, opcional, prohibit i clandestí). Alhora, conviuen entre el professorat diferents nivells, en ocasions massa dispars, de coneixement, adaptació i ús als nous mitjans tecnològics. I, encara, cada centre i, fins i tot, cada professor, pot fer una aproximació diferent a l’enseyament en i amb tecnologies, com també pot no fer-la. Tot això de forma totalment lliure i desregulada, amb l’afegit que avui la propietat de l’aparell tendeix a ser cada cop més de l’alumne.

L’educació en mitjans
L’educació mediàtica i audiovisual ha penetrat a l’escola només lleugerament. Iniciatives individuals i voluntaristes, deslligades dels currículums i sense gaire recursos (ni pedagògics ni econòmics) no aconsegueixen transcendir ni assentar l’alfabetització mediàtica en els instituts, en els currículums ni en les pràctiques educatives dels docents, almenys d’una manera coordinada, formalitzada i abundosa. Només durant un cert temps es va introduir l’educació mediàtica des d’un punt de vista funcional, utilitari i mecànic, és a dir, per introduir l’alumne en l’ús (en aquella vella i ara obsoleta, en cas d’exisitir encara, aula d’informàtica). Aquesta educació avui ja no és necessària.

casal3

El llenguatge audiovisual
L’escola ha ensenyat sempre gairebé exclusivament en el marc de la lectoescriptura. Però, paradoxalment, avui el món és majoritàriament audiovisual. L’escola ha de preparar els alumnes per al món, però oblida sistemàticament la cultura audiovisual i els el fa conèixer només a partir de la llengua escrita i del text. És absurd, doncs, en aquest context, bandejar l’ensenyament del llenguatge audiovisual i l’anàlisi dels mitjans o acudir-hi, com a molt, com a recurs lúdic o motivador.

No és poca la importància dels mitjans i dels continguts audiovisuals en la societat. Coneixem la realitat de forma mediatitzada, gairebé mai som al davant dels fets sobre els quals opinem i parlem. Els mitjans de comunicació ens donen coneixement més enllà del nostre cercle de relacions, ajuden a formar la nostra ideologia, propicien la nostra integració en la societat i ens proposen (sovint de forma massa contundent i persistent) models de bellesa i comportament. I, encara, avui els mitjans tecnològics ens permeten donar a les nostres vides un caràcter públic oferint documents personals a la comunitat. Els joves, en edat de formació, en reben un impacte enorme, fins al punt que els prenen de referència (a cegues o per imitació), en suspenen la incredulitat (com si tot fos ficció!) i no els apliquen els processos lògics de filtratge, contrast i crítica. Aquests consums indiscriminats i directes, sense mediació ni orientació, lluny d’enriquir-los els fa vulnerables i ignorants.

casal2

Un camí d’innovació metodològica
Doncs, per què no fer partícip l’escola de tot aquest procés, assentat ja (parcialment i ple d’irregularitats), en el dia a dia dels alumnes, orientat-los cap al consum acadèmic i responsable i cap a la creació i transmissió de coneixement més enllà de les proves escrites (exàmens, treballs…), en els seus mitjans de comunicació habituals (que no són ja el paper i el bolígraf) i en llenguatge audiovisual?

És imprescindible despertar en els alumnes una visió crítica i intel·ligent dels mitjans i convertir-los també en agents actius d’un món connectat i majoritàriament audiovisual. Cal fer-los passar de consumidors a creadors i accedir al coneixement d’una manera activa, donant una nova forma, pública i creativa, al seu aprenentatge. A l’escola, de manera natural, organitzada i orientada.

Gerard Vilanova, professor de llengua i literatura catalana a l’ESO
Col·legi El Casal, Castellar del Vallès

Càpsules dʼaprenentatge

sh

És innegable que vivim immersos en una autèntica revolució: Internet ha democratitzat l’accés a la informació; som en un moment històric, semblant al de la invenció de la impremta, que va permetre la divulgació del coneixement cap al s. XVI. Però el fet és que aquesta revolució nostra del s. XXI ha anat més enllà: no només ens permet accedir lliurement al coneixement produït pels altres, sinó que ara ens podem convertir en generadors de coneixements… i els podem divulgar gratuïtament tan lluny com vulguem (!)

Estem, doncs, vivint molts canvis en poc temps. Si ens fixem, per exemple, en el que ha viscut, posem per cas, la generació dels qui ara tenen uns quaranta anys, en un sol àmbit comunicatiu, l’audiovisual, ens adonem que: va créixer enregistrant imatges –si tenia una càmera de vídeo– que podia visualitzar i compartir a nivell domèstic; va començar a poder editar les imatges al cap d’uns anys amb equips d’alta tecnologia; si hi volia posar àudio necessitava un equip de so específic, i si ho volia divulgar necessitava una productora i uns mitjans gairebé professionals, per arribar amb sort a alguns mitjans de comunicació monopolitzats per l’Estat o per grans empreses. Aquesta mateixa generació ara pot enregistrar tantes imatges i so com vulgui, editar-les i compartir-les amb qui vulgui a través d’Internet i amb un sol dispositiu: el mòbil.capreArribats a aquest punt, si observem les noves generacions que omplen les aules, ens adonem que gairebé tots compten amb EL dispositiu. El mòbil forma part de les seves vides, és gairebé una extensió de la seva personalitat, de la seva manera de relacionar-se. Perquè en la majoria de casos el tenen per comunicar-se en xarxes socials o en plataformes de missatgeria instantània, per retratar-se o per jugar. Ho veiem cada dia als centres, fins i tot els prohibim, ens sembla que els aïlla dels altres i dels aprenentatges. No són/som conscients del potencial que tenen entre mans.

El projecte Càpsules d’aprenentatge pretén aprofitar algunes de les infinites aplicacions del mòbil, de l’ordinador i d’Internet. En definitiva, de les noves tecnologies. I convertir alhora els alumnes en protagonistes del seu aprenentatge. En un sol dispositiu tenim una càmera de vídeo i una gravadora de so d’alta qualitat; a l’ordinador la possibilitat d’editar còmodament la documentació bibliogràfica i audiovisual; i amb Internet podem trobar la informació, compartir-la per treballar cooperativament i la capacitat de divulgar-la.

videoca

Volem que vegin en el mòbil una les eines d’aprenentatge més potents que tenen al seu abast, però sobretot volem que ells realitzin tot el procés, que prenguin la iniciativa, en equip, ajudant-se i compartint, explicant amb imatges en què ells són protagonistes el que sovint rebien magistralment del docent. En aquest cas, a partir del que anomenem metafòricament “càpsula” pel fet que conté informació essencial d’un tema en un breu espai de temps, en forma de petit documental divulgatiu, i “d’aprenentatge” perquè capgira el protagonista: ja no és el docent qui dóna la informació, qui forma absolutament els alumnes, sinó que són els mateixos alumnes els qui aprenen explicant als altres el que han après, i ho divulguen a la xarxa per compartir el coneixement entre iguals.

La revolució ha arribat per quedar-se, per transformar la societat. Tenim al nostre abast no només una nova tecnologia, sinó un nou instrument de producció social i cultural. Podem viure-la en estat de confusió, i fins i tot jutjar-la contraproduent.

Des d’aquestes línies apostem per canalitzar pedagògicament les seves infinites possibilitats, aconseguir que els alumnes prenguin la iniciativa i, en definitiva, aprofitar-la per canviar la dinàmica.

Joan Fontdeglòria Solà

Professor de Llengua Catalana i Literatura

INS Príncep de Girona a Barcelona

Fascinació audiovisual encara? Filtres i produccions escolars

calidoscopi

Tot va començar, fa unes setmanes, quan vaig assistir a una projecció organitzada per un Festival escolar. Des d’aleshores, em persegueixen algunes preguntes que m’agradaria compartir: Quin és el paper d’un professor de secundària en les produccions audiovisuals dels seues alumnes? Quin sentit tenen els Festivals/Mostres de vídeo escolar? Per què alguns professors insistim en participar-hi? En quines condicions hauríem de fer-ho?

Diré també que hi vaig acudir acompanyada de vint-i-cinc alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat. El que vam veure/escoltar en aquella sessió em va provocar –amb comptades excepcions– un nus a la gola que, maldestrament, intento desfer amb aquestes poques línies. Vaig desitjar no ésser allí. No haver portat els meus alumnes, estalviar-los la visió d’uns “exercicis” audiovisuals tan poc elaborats, tan poc treballats, tan poc educatius. Quins filtres utilitzem els professors d’audiovisuals per a les produccions amb els nostres alumnes o dels nostres alumnes? ¿Sabem diferenciar entre produccions de consum intern i produccions que poden ser projectades fora del context de treball a l’aula? Ho dic amb tota la modèstia i una mica més, si cal. Ni sóc directora de cine ni ho vull ser, però demano filtres en els treballs escolars. Filtres de qualitat, filtres de responsabilitat comunicativa. De què parlem quan parlem de cultura audiovisual?

Conten que, a finals del segle XIX, quan els primers operadors Lumière arribaven a una ciutat la gent gaudia de ser gravada i, després, acudia a les barraques del cinematògraf per contemplar, fascinada, la seua imatge en el cel·luloide. Ei! Han passat 120 anys d’allò! Aquella fascinació no pot ser la nostra. Ni la dels nostres alumnes. Hi ha treballs audiovisuals que no haurien d’eixir de les nostres aules. És allí on tenen tot el sentit. No ho dubteu.

lumiere

I els Festivals? Quins filtres haurien d’activar els Festivals de produccions escolars? Tots sabem que Youtube ho resisteix tot. Que tot ho aguanta, que és com una d’aquelles barraques del cinematògraf. Però un Festival escolar no és Youtube. Selecció, si us plau, selecció. I si el nostre treball es queda fóra, haurem de continuar aprenent, però, amb la certesa que podrem assistir a les projeccions dels treballs seleccionats amb tota tranquil·litat; segurs que col·laboraran a educar la mirada dels nostres alumnes, a formar-los com a espectadors i com a creadors de missatges audiovisuals.

Per acabar, deixeu-me parafrasejar Michel Houellebecq: “El sentit crític no ajuda en absolut a realitzar bons curtmetratges, tanmateix, pot impedir que en fem de roïns”. El nostre esforç ha de continuar.

Pilar Alfonso Escuder

Professora IES Doctor Faustí Barberà (Alaquàs)

 

 

 

 

DVDs d’AulaMèdia a ABACUS

6DVDs

AulaMèdia · Educació en Comunicació és una revista digital (associació sense ànim de lucre) que treballa des del 2001 per l’Educació en Comunicació o Educació Mediàtica. És a dir, per portar l’anàlisi crític dels mitjans de comunicació i la producció audiovisual creativa a les escoles i els instituts.

En els darrers anys hem produït diferents materials audiovisuals: 4 DVDs de la col·lecció Darrere la pantalla, el DVD Una mirada crítica sobre l’anàlisi dels continguts dels mitjans de comunicació i el DVD Dóna’m la teva mirada sobre els fonaments del llenguatge audiovisual.

Podeu trobar aquests 6 DVDs a les botigues d’ABACUS.

Per saber més del seu contingut i poder veure un vídeo promocional d’aquests 6 DVDs cliqueu sobre el títol corresponent.

DVD Dóna’m la teva mirada
– DVD Una Mirada Crítica

Col·lecció de DVDs “Darrere la Panatalla
– DVD La publicitat. Darrere la Pantalla
– DVD  Els dramàtics de televisió. Darrere la Pantalla
– DVD Els informatius de televisió. Darrere la Pantalla
– DVD Una visita guiada a la televisió. Darrere la Pantalla

Estres informatiu

internet

Matí de dissabte. S’ha aixecat un dia radiant, un d’aquests matins de març que a l’aire s’ensuma la primavera. Sona jazz, avui és dissabte i toca jazz, en Coleman Hawkins recrea el “Desafinado” de Antonio Carlos Jobim. Prems el power i, mentre l’ordinador s’engega, et fas tranquil·lament el cafè. Uns minuts desprès seus davant de la pantalla amb el teu got de cafè americà (de fet és italià), necessàriament molt calent i llarg de sucre. Abans de mirar la premsa digital del dia o el teu correu, vas directament a llegir els tuïts que t’han arribat.

Seixanta minuts més tard encara estàs enganxat  revisant, llegint els tuïts, rellegint els retuïts. Per fer-te una idea de com va el món, vas saltant d’enllaç en enllaç. Encara dura la ressaca del WMC i algú s’atreveix a assegurar, en un tuït, que l’ús de la tecnologia mòbil ens farà més lliures, se’t creuen els cables, et poses molt nerviós… però et contens i li contestes prudent. Beus un glop de cafè.

Per intentar desconnectar del tema i per saciar la teva fal·lera diària d’informació passes a llegir els teus diaris digitals de referència, encara és pitjor!. Declaracions del polític de torn que vol el seu minut de glòria a la tele o intenta colar un titular a la portada de qualsevol diari. Mires, però ja no et queda més cafè. Algú deia que per estar ben informat es necessita temps per llegir les notícies, contrastar diferents capçaleres, mirar-te dues o tres opinions dels columnistes; opinions a favor i en contra, algunes de dubtosa intenció i interessos amagats. Quin estres!

internetforat

De sobte et dones compte de quina hora és, molt tard!. Cal donar-se pressa si vols arribar a l’hora que havies quedat. Deixes la premsa digital i els “columnistes de plantilla” a mig llegir i consultes el teu correu. Només pots contestar els missatges més urgents. Ja no tens temps de més!. Cent-vint-i-cinc minuts després d’haver-te acabat el cafè, cliques sobre la icona de “apagar”, agafes la jaqueta i surts volant de casa.

El que havia començat com un dia tranquil, un assolellat dissabte de primavera, s’havia convertit en una cursa per arribar a l’hora a dinar a Cal Pere. Pel carrer turistes amb el plànol a la mà busquen la Sagrada Família. Sents com arriben els WhatsApp al teu mòbil. Mires estressat el rellotge i enfiles ràpidament cap el restaurant pensant: Efectivament per estar ben informat es necessita molt de temps, paciència i cafè… molt de cafè!

FJD