El llenguatge dels mitjans de comunicació: incloure o excloure?

piladiaris

No descobrirem la sopa d’all si recordem la responsabilitat dels mitjans de comunicació com a agents que juguen un paper cabdal en la construcció de l’imaginari col·lectiu d’un país. Les notícies que es donen, així com també la manera d’explicar-les i el llenguatge que s’hi utilitza, contribueixen a forjar aquest subconscient compartit i a crear opinions generalitzades que coincideixen davant d’un mateix fet.

Quan parlem del fet migratori i de la realitat multicultural del nostre país, tal com passa amb molts altres temes, podem utilitzar un llenguatge excloent o un llenguatge inclusiu; podem fer-ho i, de fet, ho fem sempre, encara que moltes vegades no en siguem conscients. Si analitzem un titular de diari, com per exemple “Detenen dos senegalesos i un gambià sospitosos de saquejar cases a Llançà” (El Punt Avui, 4 de novembre del 2012), sense tenir en compte cap context, potser no hi trobarem res a dir, però si el contrastem amb altres titulars que encapçalen notícies sobre delictes i observem que, quan els presumptes culpables són autòctons, mai no hi consta l’origen, és quan ens hem de començar a preguntar què està passant.

És cert que aquest tipus de titulars han disminuït molt els darrers temps, perquè un nombre important de professionals del periodisme han anat prenent consciència de la seva responsabilitat, però la veritat és que el mal ja està fet: dies enrere llegia una notícia en una publicació digital sobre un fet delictiu i, tot i que en cap moment no s’hi feia referència ni als noms ni a l’origen dels presumptes delinqüents, els comentaris dels lectors, majoritàriament, exigien que els detinguts tornessin al seu país d’origen, que se’ls expulsés, que anessin a delinquir al seu país… però és que la notícia no deia en cap moment que el seu país no fos aquest! Sembla doncs que ja s’ha aconseguit allò que es pretenia: identificar immigració amb delinqüència, fins al punt que ara ja no cal ni esmentar l’origen dels lladres perquè tothom “sàpiga” que són “estrangers”. Ja tenim tan interioritzada aquesta equació, que la feina per desmuntar l’estereotip esdevé ingent. Gràcies, periodistes irresponsables!prouracismeÉs cert que, en pocs anys, la fesomia del país ha canviat notablement. Conviuen a casa nostra cultures molt diverses, persones amb hàbits molt diferents dels que vam aprendre a les nostres famílies. És lògic que davant del fet divers tinguem un moment de perplexitat, però si la sorpresa inicial genera curiositat en lloc de rebuig i es converteix en afany de conèixer, podrem establir el diàleg intercultural necessari per aconseguir una societat realment cohesionada, on totes les cultures i maneres de fer hi tinguin cabuda, amb l’única limitació que es desprèn del respecte pels drets humans. I en la percepció de la diversitat com a valor positiu, els mitjans de comunicació hi juguen un paper cabdal.

Beatriu Guarro i Picart

Professora emèrita de la Universitat de Barcelona
Portaveu de SOS Racisme – Catalunya

Càmeres a l’aula!

aulacam

“L’experiència de fer una pel·lícula no té preu”. Aquesta és la conclusió a la que els alumnes de 6è de Primària i l’equip docent de l’Escola Sant Josep Oriol han arribat des que, fa sis anys, un bon dia una càmera va entrar a l’aula i, des d’aleshores, el desig de fer i elaborar aquest projecte ja no s’ha aturat.

Càmeres a l’aula! hauria d’ésser el crit de guerra. Càmeres amb diferents propòsits i un sol objectiu final: donar un tomb a la manera d’ensenyar i a la manera d’aprendre. Càmeres per impulsar la creativitat i el treball cooperatiu, càmeres per potenciar les ganes d’elaborar missatges i de saber comunicar-los i càmeres com a excusa per comprendre aquest món cada cop més complex i canviant. I càmeres per treballar plegats mestres i mestres i mestres i alumnes. Càmeres per donar sentit real i comú a les, sovint mal interpretades, competències bàsiques. Un arma d’aprenentatge massiu, una activitat de veritable interès general.

Tampoc s’hauria d’oblidar però, que la càmera no és innocent. Que posar la visual en un lloc o en un altre implica prendre decisions i prendre partit. I que l’aula ha d’esser l’àgora on els nens i les nenes aprenguin a respectar les opinions alienes i a defensar les pròpies, a valorar el consens i a apreciar que el millor treball surt de l’aportació de tots i cadascú dels membres de la classe. I això cal lligar-ho amb l’aprenentatge experimental que s’haurà de fer per desxifrar el bombardeig d’informació i publicitat que patim cada dia. Fer una lectura crítica de tot el que surt per una pantalla permetrà donar autonomia de debò als alumnes i crear ciutadans de veritat. Ciutadans que podran opinar i triar amb criteri.

Tenim un eina molt important a les nostres mans. Crec, des de l’experiència que cal utilitzar-la. Així, doncs, càmeres a l’aula!

Jaume Martin Jordana

Us proposem aturar màquines i reflexionar

pantallaglobal

Sota el títol L’educació mediàtica. El poder dels mitjans, AulaMèdia organitza -entre el 6 i el 9 de juliol de 2015- la novena edició de les Jornades d’Educació en Comunicació.

El lema de les Jornades recull la doble intenció de la trobada d’enguany: per una banda vol mostrar el poder motivador que té per a l’alumnat el fet de treballar amb els mitjans audiovisuals a l’aula i, per altra banda, vol reflexionar sobre el poder social dels mitjans de comunicació.

Així, en les sessions d’aquestes Jornades d’Educació en Comunicació es mostraran experiències de producció audiovisual, d’anàlisi dels mitjans i també hi ha previstos espais de reflexió sobre els continguts dels mitjans i el seu poder de transformació social.

Com els altres anys, aquestes Jornades també serviran per mostrar els darrers materials didàctics audiovisuals sobre Educació en Comunicació que hem elaborat des d’AulaMèdia.

PREINSCRIPCIÓ OBERTA

Segueix-nos a Twitter

tam

Segueix-nos a Twitter, segueix-nos @aulamedia Per estar al dia sobre tot el que fem a AulaMèdia (articles, DVDs, cursos, jornades, etc.) i una selecció de les principals notícies i activitats relacionades amb l’Educació en Comunicació. També esperem aquelles piulades sobre Educació Mediàtica que ens vulgueu fer arribar, perquè @aulamedia volem 1000 mirades.

 

Una nova etapa?

une

Sembla que s’obre una nova etapa en el camp de l’Educació en Comunicació o Educació Mediàtica. Al marge del treball que fan un munt de professors i de professores per implementar l’Educació en Comunicació Audiovisual a les aules (una dedicació amb un alt contingut de voluntarisme i que cal donar a conèixer i reconèixer), sembla que bufen aires nous des d’algunes administracions i institucions. Al marge del treball que fan un munt d’associacions i entitats sobre el cinema i l’audiovisual per educar l’alumnat i la ciutadania en general en el camp de la comunicació audiovisual, sembla que hi ha iniciatives d’altres estaments que venen a sumar-se a una idea bàsica d’aquest temps que vivim, a una necessitat del segle XXI: l’alfabetització mediàtica.

No serem nosaltres qui fem bandera d’iniciatives institucionals o acadèmiques, que tantes vegades han acabat en no res o colgades de pols en un calaix. Altres vegades, bones iniciatives que potenciaven realment l’Educació en Comunicació s’han hagut d’aturar per manca de pressupost, com per exemple l’Escola d’Estiu d’Educació en Comunicació. Pitjor encara, en algunes ocasions ha estat la mateixa administració educativa que ha desmuntat estructures pròpies que pretenien innovar educativament en aquest camp. Encara no sabem si ho van fer per manca de pressupost o per manca de voluntat política (i, en aquest cas, pedagògica).

123eeec

Si com sigui sembla que apareixen “brot verds” en aquest camp erm. En aquest sentit, el 18 de juny passat el president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) Sr. Roger Loppacher i la Consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, Sra. Irene Rigau, van signar “un conveni marc de col·laboració que té com a objectiu més destacat introduir l’educació en comunicació audiovisual als centres educatius de Catalunya”. Un document que recull bones propostes: realització de setmanes temàtiques dedicades a l’alfabetització audiovisual, l’elaboració i la difusió d’eines i materials didàctics, conferències i tallers als centres educatius de Catalunya, realització de pràctiques en mitjans de comunicació audiovisual, etc.

Desprès de llegir amb atenció i bons ulls l’acord, ens vénen al cap moltes preguntes, com per exemple: amb quin pressupost es vol fer tot això? Ha de ser el CAC o l’administració educativa qui potenciï l’Educació Mediàtica a les aules? I, sobretot, de quina forma concretaran “una eventual variació del currículum escolar” per aconseguir introduir realment l’Educació en Comunicació Audiovisual als centres educatius de Catalunya?

Caldrà veure si, una vegada més, ens equivoquem o realment s’obre una nova etapa. Temps al temps.

Jordi Joan Raventós