Finlàndia, el país de salut de ferro en educació, ho és també en educació mediàtica? La pregunta ens la respon Leo Pekkala, director de MEKU (Departament d’Educació Mediàtica i Audiovisual de l’Institut Nacional Audiovisual de Finlàndia): “L’educació mediàtica a Finlàndia és bona i força avançada comparada amb altres països. El nostre èxit es basa en què a nivell de polítiques educatives es menciona i es promou, és entesa com a habilitat ciutadana i com una de les competències del futur”. Una mostra n’és l’existència d’un organisme públic (MEKU) per a la promoció i millora de l’educació en comunicació al país, que precisament està treballant conjuntament amb el Consell Nacional d’Educació en l’elaboració del nou currículum de Primària i Secundària, que entrarà en funcionament l’any 2016. “El nou currículum és molt complert en termes d’Educació Mediàtica, s’ha inclòs de forma transversal en gairebé totes les assignatures. Per exemple, a llengua finesa o a història s’especifica que s’han de considerar les habilitats mediàtiques, i s’ha de fer en tots els cursos (dels 7 als 16 anys)”, explica Pekkala. La implementació a l’aula la concretarà cada professor, que, recorda, “té llibertat absoluta”.
Mediakasvatus (Societat Finesa d’Educació Mediàtica) és també una organització -no governamental- que promou l’Educació Mediàtica des de fa 10 anys. La seva coordinadora, Rauna Rahja, puntualitza: “no volem ensenyar els nens a ser periodistes, igual com pel fet d’ensenyar-los a codificar no volem que en siguin experts, sinó que forma part de l’alfabetització múltiple. El fenomen de nadius digitals és enganyós perquè haver nascut a l’era digital no vol dir que tinguin coneixements, sinó justament que els cal una educació mediàtica per poder ser crítics”. En la mateixa línia, Leo Pekkala defensa que tota educació és i ha de ser educació mediàtica. “En la societat actual, no puc pensar en cap àrea de les nostres vides que no sigui viscuda amb i a través de diferents tipus mitjans. Si entenem que l’objectiu de l’educació és introduir l’infant en la societat, entendrem que és important que sigui present a les aules”, afirma.
Professorat: els grans herois i heroïnes
“Fa uns anys vaig sentir que els professors eren els herois de l’educació mediàtica, professors activistes compromesos que treballen amb mitjans a l’aula perquè creuen que els seus alumnes ho necessiten”, explica Rahja. Així doncs, a Finlàndia, com aquí, s’ha fet la casa per la teulada, tot i que, com ella mateixa aclareix, “es pot començar pas a pas, tenint converses, preguntant als alumnes quin consum de mitjans fan, què els preocupa… i després començar a fer petits projectes mediàtics. Els professors a vegades pensen que necessiten laboratoris de mèdia grans, els millors ordinadors i saber de totes les xarxes socials”. Pekkala va un pas més enllà i insisteix que alguns professors tenen mal entès el concepte. “No són consultors tecnològics, sinó adults amb moltes més habilitats que les tècniques. No ens hauríem de perdre en la tecnologia, hem d’entrar a parlar de valors i de quin és el missatge”, apunta.
Sigui com sigui, les escoles de Finlàndia són molt actives en educació mediàtica i avançades tecnològicament i especialment en comprensió crítica de mitjans. Per això, a banda d’activistes, trobem iniciatives ben interessants. A la ciutat de Tampere, per exemple, existeix una figura anomenada “pedagog mediàtic”, que visita les escoles per ensenyar al professorat com utilitzar eines tecnològiques i com fer-ho amb finalitats pedagògiques. I a Espoo, al costat de Helsinki, algunes escoles estan formant un professor per centre per tal que sigui una mena d’assessor en mitjans de comunicació o educador mediàtic. Helsinki o Laaperanta, per la seva banda, compten amb organitzacions municipals que fan formació i proporcionen material per al professorat (el sistema educatiu finès dóna força competències a les municipalitats). A més, les biblioteques, institucions cabdals a la societat finesa, ja fa anys que també s’hi van implicar molt activament, i fan un gran esforç preparant el seu personal, informant els usuaris i cooperant amb les escoles.
Finlàndia té també en compte els que sovint són els grans oblidats de l’educació mediàtica: els mateixos mitjans. “Fa dècades que existeix una persona encarregada d’educació mediàtica en la majoria de diaris, que es posa en contacte amb les escoles de l’entorn. Així, tots els diaris tenen una part produïda per alumnes. A més, un cop l’any hi ha un dia en què els canals de ràdio i televisió s’omplen amb les notícies d’alumnes”, expliquen des de Mediakasvatus.
Formació del professorat: el repte
La formació del professorat és la part més dèbil i un dels reptes que encara el país, tot i que curiosament aquest és un dels pilars de l’èxit del seu sistema educatiu. “La formació del professorat és molt bona i ser professor té molt bona reputació, però és l’últim dinosaure que hem de conquerir. Els professors que s’estan graduant ara a Finlàndia no en tenen ni idea, d’educació mediàtica, i si treballes amb nens o joves i no en saps, et falta una mica de professionalitat”, explica Rahja. “És molt tradicional, conservadora i orientada a assignatures. L’educació mediàtica no apareix enlloc, és molt difícil introduir-la a les universitats, es resisteixen al canvi. Cal portar la formació del professorat a aquest mil·leni, perquè encara està al segle passat. Hi ha municipalitats que donen a cada alumne una tauleta, però quin és el següent pas, quan ja la tens? Com canvia l’educació, en termes pedagògics?”, es pregunta Pekkala. I la resposta passa per formar els professors en la matèria des de les mateixes facultats.
El fet que no s’hagi inclòs encara a grans termes a la universitat planteja la pregunta: fa tard Finlàndia? I Leo Pekkala es mostra convençut, en aquest sentit: “no crec que fem tard. La cultura canvia molt i si ho pensem així els sistemes educatius sempre van una mica tard. El més important, però, no es ensenyar com utilitzar l’última tecnologia, sinó per a què l’utilitzem. El dispositiu canviarà contínuament, però… què hi ha darrera el missatge? què vull fer amb ell? com em vull comunicar amb la gent? Necessitem Educació Mediàtica!”.
Però a banda de la formació del professorat, un dels eixos de treball per a la Societat Finesa d’Educació Mediàtica són els pares: “Són un camp de batalla. Estan molt preocupats i estem intentant treure la mala reputació que tenen entre molts d’ells els mitjans, videojocs i entorns virtuals. Intentem transmetre’ls una sensació positiva i involucrar-los proporcionant-los material i guies per omplir el buit entre generacions que trobem molt sovint. Parlem de què es guanya amb les xarxes socials i els diem que a través dels mitjans poden dir la seva. Estem anant cap a una Educació Mediàtica participativa”, explica Rauna Rahja.
I justament és així, de forma participativa, com Finlàndia entén l’educació mediàtica. Per això hi ha tantes entitats i actors implicats en la seva promoció i per això no només és ja una realitat a les aules, sinó que té un llarg recorregut i un futur prometedor amb el nou currículum. Tot i així, la prudència finesa també està present en aquest àmbit, i Leo Pekkala, amb un optimisme serè i contingut, conclou que cal esperar una mica perquè els canvis i reformes només són reals quan arriben i es realitzen a l’aula.
Anna Montero Farrero
La premsa ja no es mou només entre els públics massius, aquests encara són propietat dels grans grups de comunicació intervinguts per la banca, és per això que les noves empreses de comunicació han trobat en l’especialització i la distància curta una vàlvula d’escapament. La subscripció suposa una forma d’intervenir per al ciutadà, que passa a formar part de l’arquitectura del mitjà –en molts casos– a l’alçada dels periodistes: colze a colze en la presa de decisions editorials. Sembla que el binomi ciutadà-periodista està més a prop que mai abans: tots en una mateixa base empresarial, tots com a socis d’un sistema cooperatiu.
