L’altre dia, una dona recordava que, quan van aparèixer les primeres televisions, la seva àvia saludava qui hi sortia i pensava que des de la pantalla també la veien a ella. De cop i volta, hi havia algú davant seu que li parlava mirant-la als ulls; com podia ser aleshores que no la veiessin?
Superada aquesta època de desconfiança i desconeixement, vivim un moment en què, si bé sabem que des de la tele no ens veuen i ja no saludem ningú –encara que alguna vegada potser ens haguem trobat parlant-li-, donem per vàlid tot el que hi surt pel simple fet que ho veiem a través del nostre sentit més inequívocament real: la vista. I aleshores convertim aquell “ho he vist per la tele” en l’argument més sòlid i definitiu per a qualsevol debat, legitimant els mitjans sense cap mena de reserva.
Avui dia no podem posar en dubte que els mitjans de comunicació influeixen en nosaltres fins a punts impensables. En infants, joves i adults. Sí; nosaltres, adults, també som part de l’entramat. I ho fan en la manera com pensem, actuem, consumim o parlem. L’anomenat quart poder ho és avui més que mai aprofitant el gran consum de mitjans que fem. Però, lluny d’alarmar-nos, cal que ens hi exposem amb una visió analítica i crítica i que actuem des de diferents àmbits. El més cabdal és l’educació.
Tot i així, el fet d’abastar la comunicació des de l’educació no pot eximir de responsabilitat el periodisme i més concretament les empreses periodístiques, regides per interessos econòmics i en ocasions oblidant el seu component social i el seu paper legitimador. El primer pas, doncs, és la ferma reivindicació d’uns mitjans de qualitat i uns professionals lliures i responsables, a banda d’una administració pública que redefineixi uns límits ara mateix força desdibuixats, especialment en el cas de les televisions privades.
I, en paral·lel, i conscients que és poc probable que el periodisme faci cap gir a curt termini, se’ns planteja com a necessari facilitar eines per interpretar i llegir entre línies els mitjans que tenim. Implantar l’Educació en Comunicació a les escoles no és un caprici, no és un a més a més, sinó una necessitat per tal que els més joves puguin interpretar notícies espectacle, programes i reportatges patrocinats, realities guionitzats, etc. en un moment en què aquest univers mediàtic és indiscutiblement el seu màxim referent.
Fins ara, la qüestió es limita a una declaració d’intencions en el currículum, que fa referència a la competència lingüística i audiovisual, i que queda en mans de la bona voluntat de professorat i centres. És cert que hi ha propostes pedagògiques exemplars en escoles i instituts, que han trobat escletxes en les programacions i finançament per a dur-les a terme (moltes de les quals recollides en les jornades Mirar, escoltar… crear! d’AulaMèdia), però educar en mitjans de comunicació no pot quedar en sessions aïllades sinó que ha de prendre un paper protagonista i estable en l’etapa Primària i Secundària. I no en detriment d’altres continguts, sinó jugant al seu favor, perquè els mitjans, a més d’objectes d’estudi, poden ser eines: debatre els rols de gènere amb anuncis televisius, els tipus de textos mitjançant un guió radiofònic, el municipi o la història mitjançant reportatges… Propostes, a més, engrescadores, en un moment en què el professorat s’enfronta gairebé a diari amb la desmotivació de l’alumnat. I perquè, al cap i a la fi, només fent mitjans s’entenen els mitjans.
Des de l’escola i des de casa, doncs, més que protegir els infants i els joves dels mitjans de comunicació, cal aportar-los eines perquè aprenguin a mirar i escoltar a través del seu propi filtre i amb esperit crític. I que així siguem tots una miqueta més lliures.
Anna Montero Farrero
