Categoria: Articles

Fa poc, un conegut que és periodista em preguntava, al voltant d’un cafè, com és que l’educació mediàtica encara no s’ensenyava a les escoles i els instituts catalans. Vam parlar extensament de la manca de voluntat política de l’Administració i de com d’estrany és que les ciències de la comunicació, en aquest segle, no s’incloguin en els continguts del currículum escolar.

També vam parlar dels col·legis professionals, el de periodistes o el d’audiovisuals, de les facultats de comunicació de les diferents universitats i de la manca de pressió que aquests organismes o institucions fan perquè els “nous continguts” comunicatius entrin a les aules. I del voluntarisme d’un sector del professorat que treballa, des de fa anys i de forma incondicional, l’educació mediàtica a l’aula.

En aquest sentit, crec que manca un reconeixement a la tasca pedagògica de dotzenes de professors i de professores que des de fa anys treballen, moltes vegades sols, intentant d’implementar l’educació mediàtica i lluitant contra els vents: currículums tancats, equips directius incrèduls i, a més, amb moltes limitacions de recursos, d’espai i de temps.

El fals debat sobre els mòbils a l’aula, d’aquest estiu passat, posa de manifest la manca de reflexió sobre com utilitzar la tecnologia educativa. A la notícia de la nova normativa francesa i les declaracions de la portaveu del Govern espanyol sobre el tema, es van afegir les declaracions del conseller Bargalló defensant la utilització dels mòbils als centres escolars. Però no podem dir que “estem a favor de la tecnologia” i punt, no podem quedar-nos amb el titular. No podem caure en el tòpic, en la fascinació tecnològica.

Cal anar més enllà d’aquesta defensa incondicional de la utilització de la tecnologia amb finalitats educatives. Cal parlar, en profunditat, de la pedagogia de la tecnologia audiovisual, de la manca de recursos tecnològics en els centres, de la necessitat de formació –inicial i permanent– del professorat. Una formació molt necessària, ja que la comunicació avui en dia és molt més complexa que el simple esquema de Jakobson (emissor, canal, receptor). Ja no poder dir simplement que “la televisió és una finestra al món”, perquè dir això avui, és dir no res!

Diuen que bufen nous vents al Departament d’Ensenyament, uns vents que potser canviaran el rumb de l’administració educativa en aquest camp. Per anar per aquests mars de món digital cal saber navegar, però sobretot cal no fer cas dels cants de sirenes de les empreses amb interessos a l’educació, que en cap cas vol dir interessades per l’educació. L’espai per a l’estudi de la tecnologia fa anys que ja existeix, ara falta crear un espai per estudiar i treballar la comunicació i els mitjans del segle XXI.

No sé si la denominació “cultura digital” en l’àmbit educatiu pot ser una bona denominació, però més que pomposes definicions ens calen continguts concrets que donin força i aguantin l’esquelet teòric. Ens hauríem de preguntar si “cultura digital” vol dir estudi dels continguts i anàlisi crítica del discurs mediàtic?, vol dir conèixer els llenguatges audiovisuals, els formats audiovisuals i la producció creativa?, o una vegada més només vol dir… ensenyar a prémer botons?

Cal fer competents mediàticament a tota la ciutadania, sobretot a la ciutadania del futur, dotar de competències comunicatives per poder llegir críticament els mitjans, els continguts mediàtics, per saber com es dissenya la manipulació informativa, com es construeixen les falses notícies i fugir, així, de l’analfabetisme mediàtic. Si no tot plegat serà una conversa de cafè.

Francesc-Josep Deó
Director d’AulaMèdia

Actualment els mitjans de comunicació de masses (premsa, ràdio, televisió i Internet, però també el cinema i la publicitat, atès que aquesta darrera està present arreu del món i especialment als mitjans) tenen tanta influència en el dia a dia del nostre alumnat que, a banda de la responsabilitat de les famílies, als centres educatius hi tenim molt a fer i molt a dir, com a especialistes en educació i com a persones adultes i crítiques que convindria que fóssim.

D’altra banda, l’escassíssima formació i conscienciació en perspectiva de gènere en el món del periodisme, dels mitjans de comunicació i de la societat en general ens duen a una situació de quasi urgència pel que fa a la necessitat de construir amb el nostre alumnat una mirada crítica que incorpori les ulleres liles i que generi, per tant, la no acceptació i el rebuig contundent i clar dels discursos sexistes sovint vehiculats pels mitjans de comunicació, per la publicitat i per persones que a títol individual opinen a les xarxes socials, als debats televisius, a les tertúlies radiofòniques, etc.

A més, em sembla imprescindible garantir que el nostre alumnat tingui al seu abast una àmplia varietat de discursos diversos, inclusius i respectuosos amb els drets humans que els serveixin de possibles models positius i que transgredeixin els discursos sexistes de sempre, els quals segueixen essent preponderants en l’actualitat, malgrat els esforços dels col·lectius feministes i LGTBI per donar visibilitat a les qüestions vinculades al gènere.

És per tots aquests motius que, des del món de l’educació, convindria que les persones que ens hi dediquem professionalment estiguéssim ben formades i conscienciades sobre la necessitat d’una educació mediàtica feminista des de les edats més primerenques i al llarg de tota la vida. Però la formació i la consciència haurien d’estar alineades tant amb el nostre discurs ideològic i pedagògic com amb les nostres accions quotidianes personals, socials i educatives. Si no vivim en coherència amb allò que ensenyem a l’alumnat, difícilment resultarem creïbles i els valors que desitgem transmetre segurament no els arribaran com voldríem.

Així doncs, proposo a tota la comunitat educativa que es formi i s’informi amb els ulls ben oberts i amb tots els sentits alerta, que es qüestioni, que es miri tots els mitjans, la publicitat, els videojocs, etc., sempre des d’una perspectiva crítica i de gènere, que en parli, que generi debat social dins i fora de l’aula i que ensenyi a tot l’alumnat el gran valor del feminisme. Ara bé, si el Departament d’Ensenyament, totes les direccions dels centres educatius, el CAC, els mitjans de comunicació (i tota la societat en general) es fessin responsables de la part que els pertoca seriosament i no per cobrir l’expedient, notaríem canvis reals en poc temps i el sexisme començaria a esvair-se progressivament.

Patrícia Agüera Pàmies
Professora de Secundària, tecnoeducadora i coach sistèmica
Protectora i col·laboradora habitual d’AulaMèdia